Pianos de cua al Passeig de Gràcia
Fa ja uns anys, no gaires, la idea per part dels organitzadors del Concurs Internacional Maria Canals Barcelona, va ser tot un encert, i diferent, atractiu. Durant tot un dia qualsevol persona amb estudis musicals i de piano podia seure lliurament i tocar, interpretar la seva música. Enguany ho han escenificat al Passeig de Gràcia. Va ser emocionant, perque no dir-ho. I més veient les mirades, les cares de la gent que envoltava un piano de cua escoltant la música que en aquell moment una persona havia decidit : Seu. Sóc a les teves mans.
La sorpresa dels vianants va ser majúscula i encara més els estrangers turistes que visiten la Ciutat. Tot just a la vorera banda mar del carrer Provença, davant mateix de La Pedrera, un piano de cua, un nen primer, de no més de dotze anys i un adult després, van interpretar músiques diferents. L’auditori a l’aire lliure, La Pedrera, els fanals del Passeig, el cel blavíssim, una llum essencial i la música. Una mica més avall un noi adolescent ens interpretava Chopin, i a l’altra banda un pare amb el seu fill petit tocava una melodia de bressol. Un xicot jove, ens va intepretar Amélie de Yann Tiersen.
A la cantonada de la casa de Doménech i Montaner, un grup de corda acompanyava al pianista espontani i abans de creuar la Gran Via, molt a prop de l’escultura dedicada al llibre i a Joan Brossa, un pare amb dos infants entre 4 i 6 anys, tocant melodíes del seu país. A continuació una dona, que podria dir sense equivocar-me que ha de ser professora de piano particular, és ‘quasi’ obligada a seure i tocar el piano. Un pare i el seu fill, tots dos, a quatre mans, interpretant jazz.
Una dona, turista, em va dir que m’havia vist fer fotografíes del seu marit i els seus fills. Havia oblidat la càmera a l’hotel. Té internet ? Sí, i tant. Podria enviar-me les fotografíes? Amb molt de gust. Avui mateix.
Va escriure l’adreça del seu e-mail i les hi vaig enviar.
Les avantatges d’internet, el correu i la casualitat de trobar una ”fotògrafa amateur” enamorada de la música i de la seva Ciutat.
Creuant la Gran Via, a l’esquerra, un avi, que mai diríes pogués tocar el piano. Una melodia de ‘Cabaret’ amb molt de swing, acabant per tocar l’himne del Barça i una sardana. No hi havia manera que s’aixequés per deixar pas a altres pianistes espontanis, voluntaris i amb ganes de tocar al carrer.
L’últim piano de cua a la cantonada del començament del Passeig de Gràcia. Un noi i una noia, joves, ell amb la guitarra i la seva veu, i ella acompanyant la cançó al piano.
Quina passejada més meravellosa ! I gràcies a tots els propietaris dels pianos de cua que els han permès sortir de casa seva, per instal.lar-se al Passeig de Gràcia.
Creativitat, iniciatives, cultura, música. Una tarda plàcida, sense maldecaps, gaudint d’un temps primaveral i respirant aires …. innovadors ?
Fotografia: Piano de cua i La Pedrera. RG.
Arxiu: Adolescent, professora de piano, l’avi pianista. RG.