Han passat ja cinc setmanes del desastre del cicló Nargis al Delta de l’Irrawaddy a Birmània i res ha canviat. Than Shwe i la seva Junta amb el consentiment dels seus aliats, Xina sobretot, no deixa entrar ni ajut ni cooperants. Només unes poques organitzacions hi són, com Metges Sense Fronteres. Les informacions que ens arriben dels mitjans ‘oficials’ sembla com si tot ja ha passat. Res més lluny de la realitat.
He llegit una entrevista amb el Dr Kaz de Jong, cap del servei de psiquiatria de Metges sense Fronteres que ens fa una descripció del què passa avui a Birmània.
El Dr de Jong és un expert coordinador en matèria de desgràcies naturals i va ser a Pakistan durant l’esgarrifós terratrèmol com també després del tsunami d’Àsia. En l’entrevista declara obertament que ‘ la resposta per ajudar a les víctimes del cicló és la pitjor que mai he vist’. Ha estat dues setmanes visitant tot el delta de l’Irrawady.
Segueix declarant: ”’ M’he trobat a gent que han passat tres setmanes sense menjar i no han rebut cap tipus d’assistència mèdica. Malhauradament, no es tracta d’una excepció. No podem arribar a pobles perque estàn aïllats, sense comunicacions i no es poden organitzar entre ells per ajudar-se. Tampoc ténen ja forces suficients per sobreviure. Hi han supervivients que han perdut a tota la família. Com pots tenir cura d’una persona que ha perdut a 5, 6, 7 o 8 membres de la seva família ? Pateixen un trauma molt greu amb efectes difícils de curar. Saben que no els queda res, i saben que el seu govern no ha fet res per ajudar-los. Es pregunten si val la pena continuar vivint. Una dona, tota sola, en un racó sota un arbre, explica que va perdre a tota la família. Em va dir:
– Li agraeixo molt aquest menjar, però, sap, no tinc gana. –
Les conseqüències emocionals i mentals dels refugiats supervivients, que són milers i milers, els convertirà en persones molt vulnerables i només una bona assistència de metges i grups ben organitzats els podría donar una mica d’alè i encarar el futur amb un polsim d’optimisme.
Metges Sense Fronteres i dues o tres ONG més que som al país, estem organitzant grups de gent; metges, infermeres, psicòlegs i centres on poder donar aixopluc a la gent.
Tant a Pakistan com als països on van patir el tsunami, després d’un any, el nostre ajut ja no calía; no serà el mateix aquí a Birmània.”’
Avui al diari The Irrawaddy ja comencen a escriure la paraula ‘ indiferència’ en els seus articles d’opinió. Cruel i trist, tant per part del govern del general genocida, com dels seus aliats, com de totes les institucions democràtiques del món.
El començament d’un article d’aquest diari, és terrible : – Després de sis setmanes, viu o mort, ningú conserva una mínima dignitat sota el règim del règim militar. Les persones vives els roben els seus drets més bàsics. Els morts, senzillament són ignorats -.
Avui fa 12 anys i 238 díes que Aung San Suu Kyi està empresonada.
