Myanmar / Birmània: La realitat d’una situació politica complexa

 

 

Fa uns quants anys que he publicat en aquest el meu bloc molts apuntaments relacionats amb la situació polìtica de Myanmar / Birmània i també dels Rohingya, intentant explicar la realitat de l’Estat de Rakhine. Un conflicte que vé de lluny. He fet tres estades en aquest país des de l’any 2009 fins l’any 2013. I vull expressar la meva opinió i informar de la situació polìtica d’aquest país que tant estimo. Aquest és el primer dels apuntaments.

El que puc dir, després de rebre informacions directes d’amics residents a Myanmar i d’altres als EE.UU. he pogut constatar la desinformació per part dels mitjans de la raó i el problema d’aquesta situació violenta, trista i execrable.

 

Qui són l’ARSA – Arakan Rohingya Salvation Army ? Perquè no existía anys enrera ?Perquè va atacar de manera simultània i sincronitzada 30 instal.lacions policials i militars del Govern de Myanmar ? Perque l’exèrcit de Myanmar ha fet una represió brutal envers la gent de creences musulmanes ? Perquè es presiona des d’Occident a Daw Aung San Suu Kyi perque denuncïi aquesta violència que ha causat centenars de morts i milers de refugiats ? Perquè no ho ha fet encara ? Perquè des de fa dècades els Rohingya han estat l’objectiu i el motiu dels militars per refermar-se en el poder o eliminar qualsevol revolució democràtica ? Perque el poble birmà, de majoria budista ( un 95% de la població ) no vol saber-ne res de qualsevol grup de religió musulmana es diguin Rohingya o bengalís arribats al país ? Són els Rohingya una ètnia ?

El líder de l’ARSA i responsable dels atacs del dia 25 d’agost a Maungdaw és Attaullah Abu Ammar Jununi, musulmà, nascut a Pakistan i criat a Arabia Saudita ( no és per tant ni birmà, ni d’ètnia rakhine, ni rohingya ). La violència va esclatar, immediatament, amb la resposta brutal de l’exèrcit birmà després de l’atac molt ben sincronitzat de les 30 instal.lacions policials birmanes amb el resultat de mínim 12 morts per part de l’ARSA.

Former U.N. chief Kofi Annan addresses an advisory commission in Sittwe, Myanmar, September 6, 2016. REUTERS/Wa Lone

El dia anterior, 24 d’agost, es va fer públic l’informe amb ressolucions i recomanacions de la Comissió encapçalada per l’anterior Secretari de les Nacions Unides, senyor Kofi Annan, després de mesos de treball a l’Estat de Rakhine i havent arribat a uns acords i recomanacions per acabar amb aquest conflicte i poder garantir la integració de la minoria de religió musulmana dins l’Estat de Rakhine amb tots els seus drets com a ciutadans. En aquestes reunions han assistit tant el Govern de Daw Aung San Suu Kyi com els caps militars i també representants dels rakhine i els rohingya. M’han enviat còpia d’aquest document molt ben treballat i amb les recomanacions molt viables per poder integrar els rohingya dins l’Estat de Rakhine.

Daw Aung San Su Kyi i el seu Govern van acordar de formar un Comité ministerial especial per poder implementar aquestes recomanacions i acords establertes en aquest informe i començar un full de ruta que estaria acabat en unes poques setmanes. No tothom va estar-hi d’acord i ben aviat arribaria la resposta.

Tot just un dia després, la guerrilla de l’ARSA va perpetrar l’atac i l’exèrcit birmà va començar una repressió violenta i fora de control. A partir d’aquest moment l’exèrcit birmà considera l’ARSA com un grup terrorista.

Fins ara, el Govern no ha pogut, malgrat els esforços de diàleg amb els militars i també amb l’ARSA, acabar amb aquests cruels atacs i la resposta dels militars. No ha pogut implementar les recomanacions de la Comissió, perque la seva tasca ha estat intentar controlar la situació des de baix, difícil, per els atacs de l’ARSA, rebelions de gent de l’ètnia Rakhine i la neteja que l’exèrcit, vol fer, i està fent, sota l’ordre del ministeri de Defensa i de l’Interior.  Tot això ha provocat la fugida massiva de milers de refugiats musulmans a la frontera amb Bangla Desh i de l’ètnia Rakhine a altres zones del país amb el resultat de centenars de morts. Els musulmans dits Rohingya no són ni apreciats ni benvinguts al país i sempre han patit de les injustícies envers ells i elles. Mai al llarg de la història els han reconegut com a ètnia. El país té una majoria del 95% de budistes i els musulmans tan sols entre l’1% i el 2%. Quan parles, converses, amb gent de qualsevol indret de Myanmar/Birmània, pobles petits, grans Ciutats, a les escoles, als coffee shops, a casa dels amics, tots rebutgen als musulmans. No m’he trobat encara a ningú que els defensi. I sempre acaben dient: No volem que el nostre país esdevingui musulmà com finalment ha passat a Malaysia o Indonèsia. Els rohingya són els pàries, són la gent, tots molt pobres, que paguen les conseqüències i  penso que és del tot injust i cruel aquest rebuig absolut que demostra la gent de Birmània/Myanmar i que no comparteixo,i malgrat van passant els anys, no s’apaivagat, i els militars només han d’encendre el foc.

Avui l’ARSA ha proclamat un alto al foc, vist la violència i la transgressió dels drets humans envers el poble Rohingya i com era d’esperar els militars no accepten parlar amb grups terroristes. I deixeu-me dir, opinar, que l’ARSA ha aconseguit el que volia. Primeres pàgines als mitjans, presió molt forta envers Daw Aung San Suu Kyi i al seu Govern. I els militars també. Afeblir el Govern civil de Myanmar/Birmània i recuperar la seva força, com sempre han fet al llarg de les últimes dècades que han estat al poder.

Sí, a Birmania/Myanmar existeixen dos governs paral.lels, i d’aquest fet mai s’informa en el mitjans. El Govern Civil és en mig d’un sandwich, així de clar. Per una banda els musulmans de l’ARSA i per l’altra els militars i el poble birmà envoltant aquest sandwich.

La constitució, del tot antidemocràtica, de Myanmar/Birmània aprovada a dit per aleshores govern militar, es reserva un 25% d’escons en el Parlament, per a ells, i també els Ministeris, tots importants, de Defensa, de Fronteres i de l’Interior. No se sap fins a quin punt el Govern civil té força per intervenir en les decisions dels tres Ministeris. Jo penso que cap. Els militars mai han paït la victòria de Daw Aung San Suu Kyi en les últimes eleccions, però ho van haver d’acceptar, però sabent el poder que encara els atorgava la constitució. I Suu Kyi va confiar en que podría dialogar amb els militars, potser va confiar-hi massa. No és gens fàcil, canviar la mentalitat d’un exèrcit que ha estat al poder al llarg de més de tres dècades.

En un proper apuntament continuaré explicant, tant bé com pugui, de tota l’activitat política dins el país, entre el Govern, els tres ministeris i el 25% d’escons del Parlament, dominats per els militars. I perquè la premsa internacional llença els dards envers Daw Aung San Suu Kyi, subratllant sempre el fet de ser Premi Nobel de la Pau, quan hi ha una complexitat política tan difícil dins el país.

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *