Rohingya : Un poble malaurat, ignorat, invisible
Les pasteres sovintegen al golf de Bengala i el Mar d’Andaman; milers i milers de gent del poble Rohingya intenten arribar a Indonèsia, Malaysia i fugir del seu propi país on són absolutament ignorats. Molts ho aconsegueixen, però encara més moren en l’intent o són interceptats violentament per l’exèrcit tailandés.
Els Rohingya són musulmans, un grup ètnic de Birmània (genèticament són descendents de bengalís, indis, àrabs i musulmans que van arribar a aquestes terres) Viuen concentrats al nord de l’estat de Rakhine, prop de la frontera amb Bangladesh. Un lloc remot. Són uns 3 milions de persones, majoritàriament de religió musulmana i el seu assentament en aquesta regió de Birmània es va produïr durant el secle VII A.D. Els budistes d’Arakhan són majoria en aquest estat. Després de la independència de Birmània l’any 1948 es calcula que més de 1.5 milió de persones van marxar a l’exili; a Bangladesh, Pakistan, Aràbia. Parlen una llengua molt similar al bengalí.
La Junta Militar reconeix les 135 ètnies del país, excepte els Rohingya, que els considera bengalís. No ténen dret a la ciutadania birmana; no ténen dret a tenir `propietats’; no ténen dret a cultivar la terra; no ténen dret a viatjar i necessiten un permís de les autoritats fins i tot per anar al poble del costat; han d’acceptar qualsevol treball per força; necessiten autorització per casar-se; si ho demanen han de pagar diners i el permís els pot arribar en dos anys.
Si la parella fan vida de matrimoni abans de rebre l’autorització de l’Estat, són empresonats; quan finalment es poden casar han de signar un document de compromís de no tenir més de 2 fills; Tailàndia i els altres paísos no els consideren refugiats polítics, però sí refugiats ‘econòmics’, i per tant han de ser deportats, però on? Si en el seu propi país no són considerats com ciutadans, ni tan sols ténen un carnet d’identitat, ni cap dret com a ciutadà ! És un poble invisible, malaurat, ignorat.
Què han de fer ? Marxar; no poden viure en el seu propi país on els hi neguen tots els seus drets, fins i tot els més elementals …. treballar per poder menjar !!
En una de les pasteres interceptada per un barco de guerra tailandès, els van deixar en una illa deserta durant més de dotze díes i després els van fer pujar en una pastera sense condicions, unes 208 persones, un sac de 10 kgs d’arròs, i una mica d’aigua. No van tenir moltes més forces per arribar a qualsevol illa. Finalment van poder arribar a Malaysia, però només 98 van aconseguir-ho.
Sembla que les autoritats internacionals s’han interessat per aquest poble. He vist fotografíes terribles i he llegit històries impossible de creure.
És trist veure com un poble amb una història de més de mil anys al darrera pugui ser considerat ‘no apte’ en el seu propi país. Però, els Rohingya són pobres, ningú els coneix, no són primera plana de notícies, no són res …… i la Junta Militar del dictador continúa ……
Només volia donar a conèixer una nova injustícia en aquest món cada vegada més convuls, soberbi i inhumà.
Avui fa 13 anys i 127 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.
No sé si deu ser que em faig vella i he perdut versatilitat, però moltes contingències no em quadren. De fet, no sé com qualificar molts fets diversos que no encaixen en cap dels compartiments previstos per incorporar nova informació del que sigui. El cas és que apareixen moltes coses mai no vistes davant d’aquests ulls meus, i és que s’ha produït un ‘break’, si més no respecte de les referències que jo tenia. Tot és molt gros ara. Un tsunami pot llepar una platja i endur-se’n 300.000 banyistes, que aviat és dit: Una guerra al centre d’Àfrica entre dues tribus pot causar 2 milions de morts i ningú no s’immuta. Realment, estam davant situacions noves que requeriran atenció i que es produeixin ajustaments i adaptacions.