Trepitjar sorra glaçada

Una de les experiències més boniques del meu viatge per Danmark-Jylland va ser la sortida de dos díes a Nordjylland. Els meus amics na E. i en P. van passar les vacances d’estiu en els mateixos indrets . A més vàrem ensopegar amb un dia esplèndid de sol. De fet el nord de Jylland es coneix com ‘la terra de la llum’ i és cert. Abans que el sol marxés, 3/4 de quatre de la tarda, la llum era radiant, immensa. Aquesta lluminositat va atraure els pintors danesos, igual que la Provença, i ens trobem amb unes obres magnífiques dels pintors de la escola de Skagen; Michael i Anna Ancher, Oscar Bjorck, PS Kroyer, tots del secle XIX. El tret diferencial dels pobles i ciutats del nord de Jylland és el color ocraci de les seves cases i sobretot les dunes i els boscs d’avets tot just al costat dels mars del Nord i Bàltic. 
En el moment just que es ponia el sol vaig caminar per les dunes de Rabjerg Mile(16 kms al sud de Skagen). Arriben a una altura d’uns 40 metres i són bellugadisses; mai les pots veure en les mateixes alçades o formes. Són ondulades i sempre pots veure el mar del Nord. Feia molt fred i vaig tenir veritables problemes per poder fer fotografíes, ja que les bateríes a conseqüència del fred es descarragàven ràpidament. Abans de fer una fotografia havia de guardar-me la càmera ben abrigadeta sota la roba, però ni així; les piles van anar morint com a mosques pel fred.
 
Malgrat tot, trepitjar, caminar, per la sorra glaçada va ser tota una experiència, i perque no dir-ho, d’emocions, per la solitud, pel fred, per el color de la llum del sol, de la sorra, de les plantes glaçades que apareixíen. El fred va ser intens, ( desconec la temperatura, molt per sota zero i amb vent i prop del mar ) i gràcies als mitjons dobles, pantalons gruixuts, jerseis, samarreta, gorro de llana, guants, bufanda, vaig ‘sobreviure’. Caminar i caminar, pujant i baixant per les dunes i intentant fer fotografíes.
Un paisatge, un lloc, difícil d’oblidar. Vaig marxar quan ja començava la foscor de la tarda-nit. El destí era un petit poble anomenat Lonstrup. Només vam trobar un hotel obert. Una antiga granja reconvertida en hotel. Agradable; espaiosa; comfortable; atmosfera relaxant i …. calefacció !
Per sopar vam anar a Hjorring, més al.lunyada de la costa, no gaire, però. També el problema de trobar un lloc per menjar. Ningú pel carrer. Fosc, però l’enllumenat dels carrers era atraient i agradable. Fred, però així i tot, em va agradar. Carrers ondulats; escultures interessants; gent ben abrigada que anava a concert al teatre de la Ciutat; botigues, ja tancades, oferint les millors rebaixes. Em preguntava com serien aquests pobles durant els mesos de la llum, de maig a setembre. Un període en que només ténen quatre hores de foscor; nits curtes, díes llargs. El contrast ha de ser brutal. En P. i na E. van explicar-me com es viuen les vacances d’estiu en aquests indrets. 
A les vuit del vespre ja tornàvem a l’hotel. El silenci era absolut …. només les nostres xerrades trencàven aquest silenci.
La fotografia ens mostra la petjada en una sorra glaçada ( sembla que hagi estat a la Lluna ¿? ) i també he afegit en l’arxiu dues fotografíes més de Rajberg Mile a l’hivern. 

Passejar per Ribe

Un 18 de gener, després d’esmorzar, es va decidir d’anar a Ribe, la Ciutat més antiga de Danmark, fundada l’any 869 i amb una població de 8000 habitants. Plovía i força, però és el temps habitual i no es queden mai a casa si han de fer alguna activitat, a no ser que hi hagi glaçat i la carretera s’hagués convertit en una veritable pista de gel. Però, sorprenentment, quan vam arribar a Ribe va deixar de ploure. El cel gris, poca llum, però Ribe se’m va presentar davant meu com un petit poble com si el temps no hagués passat. Hi han més de 100 cases del secle XVI en que el manteniment és per compte del Govern.
Podríes anar fent fotografíes de totes les portes de les cases; totes són diferents. A més, una de les peculiaritats de les cases, com a la majoria dels països del nord d’Europa, és que no ténen cortines, i sempre pots veure per la finestra com els propietaris o llogaters sopen, miren la televisió, assagen amb el violí, o saxo, o clarinet, llegeixen, prenen el te, parlen. Les cases són molt boniques i els carrers són estrets i ben alienats. Tens la sensació de viure a l’edat mitjana. El poble és molt compacte i fàcil de visitar. Ara a l’hivern no hi ha quasi ningú, només els seus habitants, però de ben segur que a l’estiu hi ha d’haver-hi molts alemanys i visitants d’altres països. 
Té un petit port en un canal que desemboca al Mar del Nord. Han patit inundacions diverses vegades, ja que la ciutat està per sota del nivell del mar i quan la marea és baixa pots anar caminant fins unes petites illes. Un riu travessa la població i et trobes amb racons bucòlics on els ànecs i els cignes s’ho passen d’allò més bé.
Va ser un port important dels vikings. Hi ha un museu dedicat a ells, però era tancat. La catedral és molt bonica, impresionant. A Danmark són luterans. És un edifici mig gòtic, mig romànic. L’altar major ha estat decorat recentment per un artista contemporani. No va agradar gaire als seus habitants, però crec que és un altar preciós i el treball de l’artista contemporani s’hi diu amb l’esglèsia.
Els carrers eren deserts. Diumenge. Tot tancat, excepte els restaurants. Comencen a servir els menjars a partir de migdia fins a les vuit del vespre. Vam entrar en un restaurant situat en un edifici molt antic, del sece XVI on pots veure un mobiliari del secle XVII i un rel.lotge de pared de més de 400 anys. Dinar: un plat combinat amb quatre classes diferents d’arengs. Abans de fer-se fosc, vam anar fins a la costa, però la boira, el mal temps, no em va deixar cap opció de veure res.
En tornar a Ejstrup ( uns 150 kms al nord ), vaig llegir el nom de Tjaereborg. Un poblet on fa molts anys, el capellà va organitzar un primer viatge amb gent del poble
direcció sud d’Europa, concretament a Calella del Maresme. Va ser el començament de les grans onades migratòries de turistes escandinaus a la Costa del Maresme, Costa Brava, Costa Daurada, les Illes, i un viatge organitzat per el capellà de Tjaereborg, es va convertir en una de les agències més importants i en el motor de la indústria turística. Ràpidament em va venir a la memòria els anys 60 quan havia d’anar a l’aeroport de Perpinyà a esperar els europeus del nord que volíen passar uns díes de descans a la Costa Brava i viure sota el sol i la llum del mediterrani.
Les noves ‘invasions’ van començar i nosaltres, els mediterranis, la gent del sud, ens hem volgut enmirallar amb el nord, quan el més fàcil és haver continuat éssent nosaltres mateixos, aprendre i conèixer ….  però avançant amb la nostra pròpia identidat.

 

Un compromís: Cuinar una paella a Jylland

A Danmark normalment el sopar és a les 7 de la tarda. Penso que aquest horari és vàlid només durant el llarg hivern, donada la circumstància que abans de les 4 de la tarda ja és fosc. El dinar és lleuger. L’esmorzar nutritiu. No podia marxar sense cuinar una paella i em vaig llençar ‘a la piscina’ com es diu vulgarment. Els estris no eren els més adients, però ho vaig fer, i  …. va resultar tot un èxit. Crec que mai més cuinaré una paella com aquesta. El fumet el vaig fer amb els caps dels peixos que vam comprar a la platja d’un poble anomenat Lofterup (feu una ullada a l’arxiu), més el cap d’un bacallà fresc. Jo hi poso sempre julivert, trocets de tomàquets, porro, un parell d’estrelles d’anís. El fumet va quedar perfecte.
Segona part. Escamarlans congelats, crec que eren de mars africans ( no gaire bons, per cert ); uns calamars congelats sencers, és a dir, s’havíen de netejar, sorprenentment molt gustosos, de l’Atlàntic, costa de New Jersey, Estats Units; alls de la Xina; mongeta tendra d’Etiòpia; tomàquets de Mutxamel, Alacant; arròs asiàtic, per fer sushi; julivert danès; safrà de Novelda; pebrot verd i pèsols d’Holanda. El sofregit cuinat en una paella normal, amb mànec. Una vegada el sofregit va estar al seu puntet, hi poso l’arròs i després el fumet. Tot va bé i posem el forn en marxa; de la paella amb mànec passem l’arròs a una safata i apa dins al forn perque l’arròs s’acabi de beure el fumet. Afegim els escamarlans.
A taula tothom expectant per veure la paella feta ‘ a la danesa ‘, però perque no dir-ho, amb un toc mediterrani innegable. 
Després de sopar, la vetllada va continuar a la sala, prop del foc i explicant-nos vivències, històries, memòries, mentres bebíem una ratafia danesa.
Fora feia fred, glaçava i molta foscor. El silenci era absolut. Seguidament vam estar llegint una estona. ‘ I forgot to enjoy the present’ …. escriu en Pascal Khoo Thwe recordant la seva vida al seu poblet amb la seva gent, els Padaung, mentres intenta entendre i integrar-se en la vida occidental anglesa i acadèmica a Cambridge.
Són aquestes petites coses, instants, de placidesa i benestar que ens dona confiança i alegríes.
 

Un far engolit per la sorra: Rubjerg Knude Fyr

És un lloc sorprenent i poc usual. Si algun blocaire viatja alguna vegada a Nordjylland, no es pot perdre pujar fins dalt de les dunes de Rubjerg i veure el ‘ Rubjerg Knuden Fyr’ . Avís: Hi ha una escaladeta per la sorra amb molta pendent …. i fa molt de vent, i si és hivern, el fred és més que considerable. El far va ser construït l’any 1899 i va donar servei fins l’any 1968 quan la sorra va començar a acorralar-lo. Es troba dalt d’un pujol de les dunes a uns 60 m sobre el nivell de mar. Fins l’any 2002 va ser museu marítim, però ara ja només es pot veure la part de dalt del far, perque les tempestes de sorra han anat per feina.
Nordjylland és la terra de la llum. Cert, de dia i de nit. En un cel clar, per la nit es pot veure tot el firmament, estrelles, planetes, satèl.lits; és un veritable ‘planetarium’. Durant el dia, la llum és intensa, com el fred.
Les platges són de sorra finíssima, grans, no veus on acaben. Les dunes espectaculars i encara més a l’hivern, ja que la sorra està glaçada i és un gust poder trepitjar-la i caminar fàcilment. La majoria són dunes bellugadisses, i per aquest motiu és interessant pujar fins el far; està ja a més de la meitat engolit per la sorra.
Lofentrup és un bon lloc per fer una estada de dos a tres díes. El poblet és molt bonic i té tot tipus de serveis. Es poden fer excursions a peu, en bicicleta o en el meu cas amb cotxe. Hi han granges que han deixat de ser-ho per convertir-se en hotelets comfortables, agradables, bon servei i menjar, i preus assequibles. 
Quan arribes al lloc on has de deixar el cotxe, el far no el veus. Milers d’ocells volàven i volàven cercant menjar. Vaig començar la petita i curta ascensió per les dunes i per la meitat de camí, ja començo a veure la torre del far. Quan arribes a dalt de tot, la panoràmica és immensa. El Mar del Nord és davant teu i el far en mig d’unes dunes de sorra finíssima va deixant-se engolir poc a poc per aquest sorra transportada per el vent.
Pots anar caminant per uns camins, per dalt de les dunes fins arribar a l’esglèsia de Marup, que de fet, ja no existeix. En aquest cas ha estat també el fort vent i els forts temporals del Mar del Nord que l’han fet desaparèixer. 
Prop de l’esglèsia de Marup, desapareguda, hi han vàries cases d’estiueg. M’han dit que són a la venda per un preu molt barat …. comprensible … d’ací uns anys les tempestes del Mar del Nord les ferà desaparèixer.
En aquests pobles viuen molts artesans i pintors, i és una delícia entrar en les petites botigues i xafardejar tot el que fan. En saben molt de treballar el vidre; pinten molt bé; i sobretot ténen una perícia especial per el disseny.
La fotografia és prou eloquent i en l’arxiu en podeu trobar un parell més.
 

Davos, Bélem, Ringkobing: Una escultura al carrer.

Tot arxivant les fotografíes fetes durant el meu viatge a Danmark, no puc deixar de donar a conèixer l’extraordinària escultura en una placeta de la ciutat de Ringkobing de l’artista danès Jens Galschiot: ‘Survival of the Fattest’ ( el seu taller porta el nom d’AIDOH – Art in Defense of Humanism ) . Em va impactar. I què té a veure amb Davos i Bélem ? Coincideixen ambdues conferències aquesta setmana; mons absolutament diferents; recursos econòmics i naturals diferents; injustícies i aquesta injustícia és la que ha reflectit Jens Galschiot en la seva obra. Es pot veure davant el port de Ringkobing i em van dir que va aixecar moltíssima polseguera; la gent no la volia; no es estètica o potser reflecteix la realitat d’aquest món que nosaltres no volem veure ?
Un home, africà, molt prim carregant a la deessa de la Justícia del món dels rics. La Justícia porta la balança dels drets humans, de la justícia, i també una vara recargolada on es pot llegir : ‘ Estic asseguda a l’esquena d’un home. Jo només estic asseguda sobre les espatlles de l’home, i ell sembla enfonsar-se per aquest càrrega. No feria res per ajudar-lo, excepte baixar de les seves espatlles ‘.
Reflecteix magníficament la injustícia entre el món ric i el pobre; entre la distribució dels aliments entre el món ric i el pobre; entre les malaltíes del món ric i del pobre.
És un fet molt habitual trobar-te amb veritables meravelles d’escultures al carrer en aquest país de Danmark.
‘Survival of the Fattest’ – Supervivència dels grassos – Una escultura que ens parla i ens fa reflexionar, encara que molta gent passa de llarg i ni tan sols s’interessa de percebre el missatge de l’artista, Jens Galschiot.

Nordjylland – Skagen : On les onades de dos mars s’estimen

Viure a Dinamarca no és fàcil per una persona del Mediterrani. Malgrat és el país escandinau amb el clima més templat, Dinamarca es troba a la mateixa latitud del centre d’Escòcia i el sud d’Alaska. Les corrents del mar en tota la costa oest dona aquesta ‘escalfor’ que fa que les temperatures no baixen gaire més de – 4 o -5, però la màxima tampoc puja més de 3 positius. Però l’hivern és llarg i és molt humid i el cel quasi sempre està ennuvolat; plovisqueja o neva;  el sol no surt fins a les nou del matí i s’amaga a les quatre de la tarda; el vent bufa amb força, i aquests -2 graus et donen la sensació de fred de quasi -15. I així van anar passant els més de quinze díes en que he estat en aquest país. És el cor d’Escandinàvia. A Jylland podem trobar moltes tombes neolítiques en unes terres habitades fa 4.000 anys AC. Els vikings van anar navegant fins a Escòcia, o Groenlàndia  fins arribar a les costes de Canada. La monarquia danesa és la més antiga d’Europa, i el Rei Gorm va establir el primer regne tot començant el secle X. 
Mentres viatjava per la carretera que em portava des de Skjern a Skagen, anava pensant en els vikings, en aquestes terres de Jylland, en un camí en línia recta fins el nord. No veia res de res; boira, gebrada, fred. En un descans, vaig necessitar un cafè ben calent. El paisatge místic, misteriós m’anava atrapant de mica en mica. Els cotxes i camions eren nombrosos; el seu destí Frederikshaven, el port des d’on salpen els vaixells per anar a Oslo o Goteborg. 
Per cert, tots els cotxes a Dinamarca necessiten una protecció, si volen que el vehicle funcioni més de 3 anys; la sal que tots els díes llencen a les carreteres per evitar accidents i poder circular, és també l’enemic dels cotxes per la corrosió que provoca. El vent bufava de valent, i poc a poc vaig començar a veure escletxes al cel i de sobte, com un miracle, la boira va desaparèixer, els núvols van marxar i un cel blau, lluminós, net,  se’m va presentar davant meu, tot just entrant a Frederikshaven. Vaig percebre enseguida que aquesta llum és diferent de la del Mediterrani. Mirar al sol, era una tasca difícil. Baixo al port uns minuts; els vaixells entren i surten continuament. Les ciutats escandinaves són netes, brillants, pulides. Arribo a Skagen. En aquest poble hi viuen molts pintors. Existeix l’Escola de Skagen, de finals del secle XIX. Les obres de la pintora PS Kroyer són bellíssimes, com també les de Michael Ancher i Anna Ancher. Són quadres d’estil surrealista que et transmeten romanticisme,  pau, felicitat, solitud. Continua la carretera fins arribar a Grenen. A les dunes encara es veuen els búnkers que els alemanys van construïr al llarg de tota la costa danesa durant la segona guerra mundial. Van creure que els aliats podríen atacar. Fa molt vent. Abans de començar a caminar, comença la sessió d’abrigar-se; mitjons gruixuts; botes altes; anorak, bufanda, guants, gorra. Començo a caminar per les dunes i arribo a una platja; moltes gavines i en una roca, vàries foques prenent el sol. El sol il.lumina la platja i els mars, sí dos mars, el Mar del Nord i el Mar Bàltic. Arribo a la punta després de caminar uns trenta minuts; ja sóc al punt més al nord del país; un trocet petit de sorra on es troben les aigües del Kattegat i el Skagerrak. Les onades del Mar del Nord es troben amb les onades del Mar Bàltic, i és com un ball o més ben dit, com una fusió dels dos mars. Els dos mars estàven tranquils. Vaig tenir sort, perque habitualment estàn enfurismats. Durant els mesos d’estiu és completament prohibit banyar-se. Les corrents són fortíssimes.
La sensació de fred arribava ja a uns límits, per a mí, difícils de suportar. Val més tornar i caminar novament fins on és el cotxe.
És hivern, i no hi havía ningú. Segurament a l’estiu aquest indret ha de ser un lloc molt visitat. Aquesta sensació de llibertat i solitud i  de ser-hi amb els meus amics en P. i na E. i respirar un aire tan net, em va fer oblidar que malgrat el sol, el fred era intens. 
Vaig agafar unes pedretes i uns cargolets de mar. Sempre m’emporto alguna cosa dels llocs on m’hi trobo bé.
Arribem al cotxe i ens treiem roba. Els entrepans eren ja prests per menjar; d’areng, cogombre, formatge i embotits. El pa no és gaire gustós ni molt bò; crec que és per aquest motiu que en els seus entrepans hi afegeixen cogombres, tomàquet, remoulade, unes fulles verdes com els crèixens.
La fotografia la va fer en P. i podeu veure a n’E. i a mí mateixa; som a la punteta de Grenen i les onades de l’esquerra són del Mar del Nord i les de la dreta les del Mar Bàltic. Es troben i es saluden i s’estimen. Va ser un dia plàcid.

Primers apunts: A Jylland també surt el sol

Vaig llegint els apunts escrits depressa i corrents en una llibreta. Han estat disset díes magnífics. Només he vist el sol durant tot un día a la punta nord de Jylland. Estones també l’he vist. Des de la finestra de casa els meus amics, on dormia, tres, o potser, quatre matins a 2/4 de 10 apareixia el sol entre les branques seques i nues dels arbres. Durant màxim una o dues hores. Després els núvols, la boira, el fred, novament el color gris. He vist ciutats i pobles molt, molt bonics; Arhus, Silkeborg, Ribe, Skagen, Lonstrup, Lokken, Hvide Sands, Ringkobing, Skjern, Hjoerren; dunes bellugadisses; aiguamolls; fjords; penya-segats; he comprat peix a la mateixa platja; vaig anar de concert d’any nou a Arhus; he trepitjat sorra glaçada;  he pujat per unes dunes fins arribar a un far engollit per la la mateixa sorra; he vist centenars de rètols ‘ Til salg – en venda o Til leje – lloguer’; he après paraules en danès, les més usuals … god dag, god nat, favel, tak; sild-areng; aplekage – pastís de poma; m’he sorprès moltíssim en veure com els serveis socials del país han sofert una davallada molt gran i ara ja no ténen ni de bon tros els serveis que sempre hem admirat; també han d’esperar un o dos mesos per fer-se una scanner, o un tac …..; el pa no és gens gustós i si vols comprar una barra de pa bona i ben feta, ja pots preparar uns 4 Euros …. ; he admirat els treballs d’artistes artesans; continúen amb la seva moneda i s’han de canviar els euros; 100 Euros aprox. 737.50 Dkk.
La millor mostra del sol lluminós i el cel blau la puc ensenyar penjant aquesta fotografia de ‘Tilsandede Kirke’ construïda el secle XV i engollida per les dunes  a les acaballes del secle XVI. Encara es pot veure la part alta del campanar. És a només 5 kms al sud de Skagen. El sol de la tarda anava caient i el rellotge ( 2/4 de 4 ) ens deia que faltàven pocs minuts per amagar-se fins … l’endemà ? Va ser el dia més lluminós de tota la meva estada en aquest país, Jylland-Danmark, sorprenent, bonic, misteriós. A Sjaelland es troba Kobenhavn; la gent de Jylland anomena l’illa ….  Djaevleoen – l’illa del diable ……..
En l’arxiu podeu veure una fotografia on comencen a treure el cap uns brots d’unes flors del jardí. Va per dues blocaires … un pèndol amb petites oscil.lacions perque torni a treure el cap i viatgem amb ella amb l’autobús de bon matí i un hidroavió que ja estem esperant que torni per apagar els focs.

Des de Jylland : Viure amb poca llum

Volia i no podia; podia i no volia; tinc enyor, però no en tinc. Escric o no al bloc ? Una confusió. De tant en tant veig llum entre els núvols de color gris, o la boira espessa que cobreix tot el paisatge. Quan vaig arribar a Jylland sí que la llum de la lluna va tenir la seva oportunitat i va poder il.luminar les terres planes d’aquest país; cada día més sorprenent. Sobretot en aquesta terra, Jylland, perque quan es parla de Dinamarca sempre es pensa en la ciutat de København. He vist paisatges absolutament inversemblants i plens d’imatges per poder inspirar a qualsevol dels poetes o escriptors blocaires, o pintors, o fotògrafs. Encara em queden díes per anar coneixent més i millor Jylland. E. i P. són mestres d’escola, ara ja jubilats i aquests dos últims díes hem viatjat per el nord. Ja sé pronunciar correctament les lletres å, ø, æ …… Ahir vaig menjar unes mandarines clementines de les terres ebrenques de ‘categoria’ com deia el meu avi. Vaig veure una benzinera a Herning construïda per Jørn Utzon, l’arquitecte de la òpera de Sydney. M’agraden les fàbriques i els polígons industrials d’aquest país. Ténen una arquitectura bonica, i sempre hi trobes escultures a la porta principal. Molins eòlics sovintegen molt i molt, però tampoc et fa mal als ulls veure’ls ….. Esglèsies blanques, brillants, donen el color al cel gris i neutre. Fa fred i sempre bufa el vent. No saps de cert el dia que ferà.
Puc llegir de tant en tant els blocs; notícies bones, dolentes, tristes, alegres, sorprenents, de tot una mica. Més aviat parlo molt amb E. i P., i llegim, i passegem encara que faci fred, hi hagi boira, o plovisquegi. Cuinem plats de la terra, o els que jo cuino a casa, com un ”all cremat”. E. fa el pa ella mateixa, i el cert és que el tast és molt millor que el pa que pots comprar a les ” bageri ”.
A 3/4 de 4 de la tarda ja és fosc. Fins a les 9 del matí no comencem a veure la llum i aleshores puc sortir al jardí i els poso menjar als ocells. N’arriben a centenars i diferents. Mentres esmorzem podem veure el vol dels ocells com aterren per cercar el menjar que els hem proporcionat.
Avui, ens ha nevat una mica i com ens hem quedat a casa, he vist la llum i m’he dit a mí mateixa … avui sí, escriuré un bocinet.
Bon diumenge família blocaire !