Chào ông Viêt Nam

Un 18 de gener, després d’esmorzar, es va decidir d’anar a Ribe, la Ciutat més antiga de Danmark, fundada l’any 869 i amb una població de 8000 habitants. Plovía i força, però és el temps habitual i no es queden mai a casa si han de fer alguna activitat, a no ser que hi hagi glaçat i la carretera s’hagués convertit en una veritable pista de gel. Però, sorprenentment, quan vam arribar a Ribe va deixar de ploure. El cel gris, poca llum, però Ribe se’m va presentar davant meu com un petit poble com si el temps no hagués passat. Hi han més de 100 cases del secle XVI en que el manteniment és per compte del Govern.
Podríes anar fent fotografíes de totes les portes de les cases; totes són diferents. A més, una de les peculiaritats de les cases, com a la majoria dels països del nord d’Europa, és que no ténen cortines, i sempre pots veure per la finestra com els propietaris o llogaters sopen, miren la televisió, assagen amb el violí, o saxo, o clarinet, llegeixen, prenen el te, parlen. Les cases són molt boniques i els carrers són estrets i ben alienats. Tens la sensació de viure a l’edat mitjana. El poble és molt compacte i fàcil de visitar. Ara a l’hivern no hi ha quasi ningú, només els seus habitants, però de ben segur que a l’estiu hi ha d’haver-hi molts alemanys i visitants d’altres països. 
Té un petit port en un canal que desemboca al Mar del Nord. Han patit inundacions diverses vegades, ja que la ciutat està per sota del nivell del mar i quan la marea és baixa pots anar caminant fins unes petites illes. Un riu travessa la població i et trobes amb racons bucòlics on els ànecs i els cignes s’ho passen d’allò més bé.
Va ser un port important dels vikings. Hi ha un museu dedicat a ells, però era tancat. La catedral és molt bonica, impresionant. A Danmark són luterans. És un edifici mig gòtic, mig romànic. L’altar major ha estat decorat recentment per un artista contemporani. No va agradar gaire als seus habitants, però crec que és un altar preciós i el treball de l’artista contemporani s’hi diu amb l’esglèsia.
Els carrers eren deserts. Diumenge. Tot tancat, excepte els restaurants. Comencen a servir els menjars a partir de migdia fins a les vuit del vespre. Vam entrar en un restaurant situat en un edifici molt antic, del sece XVI on pots veure un mobiliari del secle XVII i un rel.lotge de pared de més de 400 anys. Dinar: un plat combinat amb quatre classes diferents d’arengs. Abans de fer-se fosc, vam anar fins a la costa, però la boira, el mal temps, no em va deixar cap opció de veure res.
En tornar a Ejstrup ( uns 150 kms al nord ), vaig llegir el nom de Tjaereborg. Un poblet on fa molts anys, el capellà va organitzar un primer viatge amb gent del poble
direcció sud d’Europa, concretament a Calella del Maresme. Va ser el començament de les grans onades migratòries de turistes escandinaus a la Costa del Maresme, Costa Brava, Costa Daurada, les Illes, i un viatge organitzat per el capellà de Tjaereborg, es va convertir en una de les agències més importants i en el motor de la indústria turística. Ràpidament em va venir a la memòria els anys 60 quan havia d’anar a l’aeroport de Perpinyà a esperar els europeus del nord que volíen passar uns díes de descans a la Costa Brava i viure sota el sol i la llum del mediterrani.
Les noves ‘invasions’ van començar i nosaltres, els mediterranis, la gent del sud, ens hem volgut enmirallar amb el nord, quan el més fàcil és haver continuat éssent nosaltres mateixos, aprendre i conèixer ….  però avançant amb la nostra pròpia identidat.