L'Hereu Riera

“Tomàs Gallart diu al cafè:
—Els banquers són uns senyors que us deixen el paraigua quan fa sol. Quan plou, ja és una mica més difícil…
Coromina,
que segueix amb creixent atenció les notícies que porten els diaris
sobre la revolució russa i l’abundant segregació de comentaris
periodístics que es fan ara [1918] sobre el socialisme, afirma que
Gallart té raó, que el règim capitalista és caòtic, desordenat,
irracional, capriciós, dilapidador i gasiu alhora i que tota persona
que necessiti la banca per a portar a cap una qualsevol iniciativa, per
bona que sigui, haurà de passar per un calvari sinistre.
—Això que
dieu, Coromina —diu Gori animant-se sobtadament—, és una veritat
literal, axiomàtica, indiscutible. El règim capitalista és un règim
desordenat, irracional, caòtic. Irracional: aquesta és la paraula
exacta. És, a més, un règim de pur caprici, i per tant dolorós, cruel,
trist. Sí, sí, teniu tota la raó. El règim capitalista és tot això que
dieu i encara moltes altres coses desagradables més. Podríem passar
tota la nit acumulant-li penjaments. Però, si em permetéssiu, us faria
una pregunta. És que vós, de tot això que acabem de dir i de tot el que
encara podríem afegir-hi, en deduïu la necessitat de substituir aquest
sistema per algun altre sistema elaborat apriorísticament?
—Francament, de vegades m’ho sembla…
—Us
ho sembla? Valga’m Déu! Discrepem. A vós us sembla que, de tots els
penjaments que hem proclamat —penjaments perfectament objectius— sobre
el capitalisme, se’n dedueix la necessitat de substituir-lo. Jo crec,
al contrari, que aquestes invectives demostren l’absoluta necessitat de
defensar-lo i mantenir-lo en tots els terrenys. El capitalisme és
irracional, caòtic, incomprensible, desordenat, capriciós, injust,
dolorós, trist, absurd… exactament com la naturalesa i com la vida.
La naturalesa, la vida humana, és igualment caòtica, irracional,
desordenada, injusta, sanguinària, capriciosa, delirant,
incomprensible, cruel, trista. A vós, que sou un home intel·ligent,
actiu, honrat, el banquer només us escoltarà si li aneu a portar
diners. En canvi, obrirà la caixa a aquell senyor que viu tres portes
més amunt i que és un perfecte imbècil. Però, a mi, la naturalesa m’ha
donat aquest nas impresentable, quan me n’hauria pogut donar un de
perfecte. Aquest home ja ric, que viu com un miserable, carregat de
brutícia, acaba d’heretar una fortuna que no sabrà què fer-ne. Però
també a tots nosaltres ens haurien pogut proveir d’una melsa forta,
resistent i fresca i hem d’anar tirant amb una melsa que sembla que ja
ha servit…
—I què en deduïu, de tot això?
—En dedueixo que
naturalesa, vida i capitalisme són tot un mateix vi. El capitalisme ha
nascut de la vida humana per les mateixes raons que a la primavera neix
l’herba de la terra. Aquesta naturalitat de naixement i de manifestació
no prejutja pas la moralitat o la immoralitat del sistema. En la
naturalesa no hi ha res intrínsecament bo ni res intrínsecament dolent.
En la naturalesa no hi ha res més que pura cosmografia, absoluta
indiferència. No hi ha res que obeeixi a cap fi transcendent. El que
pressuposa, en tot cas, aquesta naturalitat de naixença i de
manifestació, és una indiscutible fortalesa biològica, una puixança
intrínseca…
—Aquesta fortalesa, en tant que creadora d’injustícia, és repugnant, fastigosa, intolerable…
—Entesos.
Perfectament d’acord. Però no he pas vist mai enlloc que la naturalesa
pretengués instaurar la justícia. On ho heu vist vós, això? Hauria
estat perfectament just que, enamoradís com sóc de mena, la naturalesa
m’hagués dotat d’un nas elegant, graciós, fascinador… i aquí em teniu
circulant amb aquesta deplorable tarota que veieu. No consideraríeu
ridícul que jo m’atribuís la pretensió de substituir aquesta naturalesa
per una altra de més justa, repartidora de nassos perfectes,
hel·lènics, i de melses impermeables a l’alcohol, fortes i resistents?
Seria una pretensió manicomial. Ara vós, indignat davant de les
malvestats del capitalisme, el voleu substituir, li voleu matar la seva
forma biològica, l’espontaneïtat de la seva manifestació, la seva
interna puixança. El voleu substituir per un règim racional, just,
ordenat, satisfactori des del punt de vista de la moralitat rutinària i
mitjana. Vós creieu que la mera substitució d’un règim real, encara que
cruel, per un règim artificial, encara que hipotèticament perfecte, ha
d’implicar per força un guany segur per a la generalitat. Ho dubto. No
ho crec pas. Els francesos solen dir que sovint es perd el bo per la
mania de tenir el millor. Jo parteixo de la idea que passar d’un règim
real, encara que irracional, a un altre qualsevol règim imaginat no
implica pas necessàriament passar a un règim millor, pot molt bé
representar, malgrat la perfecció teòrica del règim proposat, passar a
un estat infinitament pitjor, més dolent, més dolorós, de moltes menys
possibilitats.
—Sou un conservador recalcitrant —diu Coromina, nerviós i enervat—, un home sense imaginació.
—I vós sou una criatura de bolquers… —fa Gori abocant dues ampolletes de canya a dins del seu cafè”.

[Josep Pla, El quadern gris, 26 d’abril de 1918]

Trobo aquest passatge en el “Bloqg del Quadern Gris”, que algú va tenir la genial idea d’encetar-lo el mateix dia del 2007 que, 90 anys enrera, Josep Pla començava a escriure (suposadament) el seu dietari, i que es va “actualitzant” amb entrades noves seguint fidelment les dates pautades en el seu moment per l’escriptor de Palafrugell en el seu quadern.
No és el primer cop que cito aquesta conversa transcrita pel senyor Pla: la vaig anotar al final de la llarga digressió del meu vell blog “El dret d’herència universal” [enllaç aquí a la columna del costat, a un clic de distància], com a paradigma d’un determinat pensament diguem-ne fatalista, determinista: les coses són com són, malaventurat, i salut tinguem… I resulta que ara se m’apareix de nou, just abans del Primer de Maig, festa del treball: del treball, dels treballadors, dels sindicats… ¿Què n’ha quedat de tota la mitologia del segle passat: de la lluita de classes, de la lluita de la classe obrera pels seus drets, dels companys i companyes de combat, de les trinxeres, de les barricades, de la lluita clandestina, de la solidaritat?… El monstre, aquest “capitalisme injust i absurd com la mateixa naturalesa i com la vida”, ho degluteix i ho paeix tot sense immutar-se, mentre que les revolucions fatiguen molt, fins i tot els qui només les presencien.
En un altre llibre, Humor, candor, on Pla fa un repàs molt salat de les etapes de la vida de l’home, en el capítol “Per què sóc conservador” hi llegim això: “En aquest país, ¿què no hem vist els qui hem sobrepassat la cinquantena? Quant de dolor, quanta devastació i quanta ruïna! La nostra existència ha consistit en una successió de convulsions, de lluites estèrils, de reaccions duríssimes i negatives. La nostra memòria està poblada de catàstrofes indescriptibles. (…) Així, tothom ha estat, en el meu temps, revolucionari. Hi ha hagut el revolucionari per fer-la i el revolucionari per evitar-la. N’hi haurà hagut tants, de revolucionaris, que els qui sentim una mena de fàstic àdhuc per la paraula constituïm un grup tan insignificant que no podem ni muntar un tresillo”. Ja sé que hi ha molta gent, majorment d’esquerra, que aquest fàstic el senten per l’escriptor empordanès, i molts d’ells mai li han despenjat la llufa d’espion del règim feixista espanyol -una pretensió que sempre m’ha semblat francament còmica-, però hi ha en els seus llibres centenars de fragments que desmenteixen el mite de personatge carca i retrògrad sense remei. En tot cas, jo crec que estaria amb els que jugarien al tresillo amb en Pla, però més que per fàstic -o mandra- per les revolucions, seria perquè no surto del meu astorament de comprovar que hem superat de miracle el segle XX, de llarg el més violent de la història de la humanitat, i encara estem amb problemes tan bàsics per resoldre com el del treball, la feina, l’habitatge, les relacions sociolaborals, la igualtat de drets, la llibertat de pensament, d’expressió, de moviments… Amb una generalitzada sensació de cansament, d’impotència i de claustrofòbia, fent la viu-viu en lloc de viure plenament, i sobretot amb la certesa de fracàs de les alternatives plantejades -les revolucions de diferent signe, i de signe contrari-, sense haver-se plantejat abans de quina naturalesa era l’estructura que es volia desmuntar, com s’havia muntat i quins factors l’havien propiciat.
Com serà la Festa del Treball del 2008? ¿Un pont per on escapar-se tres o quatre dies de l’estressant realitat, en la qual, en espais més i més estrets la majoria silenciosa ens barallem a cops de colze per no lliscar per les parets de l’embut avall, cap al forat de la pobresa, cada dia més gran?
Aquesta mateixa nit Federico Mayor Zaragoza, exdirector de la Unesco, proposava des de la TV que els països gastin menys en armament i més en l’eliminació de la fam al món, mitjançant, és clar, un millor repartiment de la riquesa… Paraules boniques, sí, però d’una buidor que embafa: com pensen que tindrà lloc, aquesta “revolució”?, ¿a base de frases boniques, que faran que sobtadament els faraons del planeta obrin les portes dels seus magatzems de blat perquè el populatxo s’alimenti? Hi ha una cosa que fa temps que existeix, i que en diuen lleis, i que serveixen per regular les relacions humanes -també les econòmiques-, i per evitar que es donin abusos, i per desmuntar els existents, nous o vells. Per què no la fan servir, aquesta eina, en lloc de tanta xerrameca? I si no s’hi veuen amb cor, els polítics, és que tenen un problema: EL problema, segurament. Si aconsegueixen descobrir com hem arribat fins aquí, fins a aquest cul-de-sac, potser també trobaran la manera de sortir-ne, és a dir, de treure’ns-en a tots.
I tornant un moment a la perorata del senyor Gori de Palafrugell, en la conversa de cafè transcrita per Pla: no cometin el mateix error que ell, sisplau, de pensar que el fet d’heretar una fortuna i el fet d’heretar una melsa o un nas determinats són de la mateixa naturalesa… És una confusió que ja fa massa temps que dura, i aquí, en aquesta trampa conceptual i les conseqüències que se’n deriven, no hi ha revolució ni revolucionari que hi fiqui mà i que hi posi remei…