L'Hereu Riera

Un parell de comentaris que m’han deixat escrits al post d’abans-d’ahir em fan sospitar que no em vaig explicar bé i/o que no se’m va entendre prou bé. De manera que tiro de veta, amb permís, i recorro un cop més (prometo que no hi tornaré, aquesta setmana) a dos dels meus articulistes de capçalera. (Gràcies pel cop de mà, companys, i ja em perdonareu l’afusellada).
El primer (“Quanta, quanta mort…!”) és del professor Morgades, i va sortir publicat en el diari d’ahir. Per bé que està escrit en el genuí estil morgadià, confio que el fragment seleccionat serà entès pels meus amables comunicants:

«Dos guàrdies civils assassinats. És aquesta la mort…, quina mort és aquesta? Cui prodest? [‘A qui beneficia?’] Com s’explica? A cinquanta anys de la seva aparició, quants en fa ja que una tal màquina de matar ha perdut tot sentit i tot senderi? Com és possible que, el que no és sinó una inacabable i repugnant vendetta, hi hagi encara qui la racionalitzi en termes pretesament polítics? I els altres, els en principi més directament colpits pel crim, què s’empatollen, perversos, invocant amb motiu d’aquest sagnant pretext la unidad de la Patria i altres deliris afins? Què té a veure el cul amb les temples? Què volen capitalitzar els dits constitucionalistes amb tanta sang covardament vessada? Per què la seva premsa no deixa de vendre’ns la penosa notícia d’aquestes absurdes morts a les pàgines d’Información nacional i les situa on escau, a les del fet divers més condemnable i escabrós?
Però hi ha vides que es retroalimenten de morts…»

L’altre, de dijous, porta la signatura de Manuel Cuyàs, que amb la seva proverbial mirada incisiva planteja unes preguntes incòmodes al voltant de la paraula de moda a Espanya, la catalanofòbia, que en Marianus Rajoy diu que només és això, una paraula, i que a ell, el president exitós, i als seus companys del partit que ell presideix que no els mirin, que són innocents com criatures de bolquer adormides al bressol. El copio sencer, l’article -imperdible de dalt a baix, d’altra banda, com de costum-, perquè es copsi el sentit del fragment que en subratllo, que porta a la pregunta del títol d’aquesta entrada:

«Un diari de Madrid que es ven aquí a Catalunya, que té a Catalunya
una redacció formada per periodistes catalans que li subministra
notícies i coses i del qual no cal que digui el nom perquè li acabaríem
dient el nom del porc, va organitzar una enquesta amb la intenció que
els seus lectors responguessin si practicaven la catalanofòbia o no. Un
cop fet el recompte, els catalanofòbics superaven el cinquanta per
cent. Caram, el diari i els seus lectors! Si el diari el nom del qual
no vull recordar hagués preguntat per exemple si els seus lectors es
consideraven antisemites, els lectors que haguessin contestat que sí
ara mateix serien a la presó, i el director del diari que hagués tingut
la idea de la pregunta potser també, per incitació al racisme i per
abonar els camps de concentració i els forns crematoris. Si la pregunta
i les respostes tenen per objectiu manifestar odi als catalans, no
passa res. El govern de la Generalitat, el nostre govern, calla com un
mort i no planta cara. I els periodistes, el director i els
col·laboradors del diari innominat no reaccionen gens. Home, ja sé que
la situació de la professió periodística no invita als actes
d’heroïcitat que et puguin fer perdre la feina i el sou i et situïn a
l’atur, però almenys podrien haver sortit al carrer a vomitar. Hi ha
coses que fan molt fàstic i en conseqüència fan vomitar.

No ho
fan amb els bascos, no. El director del diari que dic, vull dir que no
dic, no s’atreveix pas a preguntar als seus lectors si pateixen de
bascofòbia. És clar que no s’atreveix, ni ell a preguntar ni els
lectors a respondre afirmativament. Aquells, els bascos, van amb bombes
i fusells, i els catalans van amb el lliri a la mà i se’ls pot dir de
tot. Lladres? Lladres. Egoistes? Egoistes. Depredadors? Depredadors.

Una
pregunta que el director del diari en qüestió podria fer als seus
lectors: en què consisteix la catalanofòbia? Què farien els
catalanofòbics als catalans? Capar-los? Crucificar-los? Penjar-los? Va,
valents, digueu-ho. Escoltin: per què no acabem d’una vegada i ens
despatxen?»

La comparació entre la diferent percepció que a Espanya tenen de bascos i catalans ve perfectament a tomb de la hipocresia, per no dir el cinisme, amb què des de l’Estat es tracten determinats aspectes de les polítiques “autonòmiques”, i particularment en relació amb l’activitat terrorista.
A veure: Espanya s’omple la boca d’escarafalls davant la violència etarra, jura i perjura que no cedirà ni un pam al xantatge terrorista, i diu que no hi ha res a pelar, res a parlar, fins que ETA deposi les armes… O això era abans, abans dels últims fracassos dels intents de diàleg, de les últimes “treves-trampa” i “treves permanents” i totes aquestes figures retòriques tan curioses que manegen bascos i espanyols per ajudar a omplir pàgines de diari i a passar l’estona amb els seus estira-i-arronsa.
D’un temps cap aquí, amb en Rubalcaba de ministre antiterrorista, amb en Patxi López de president de prestat al País Basc i tot plegat, sembla que Espanya s’ha tornat més xula que un vuit, i ara parla sobretot, o només, d'”esclafar caps” i d'”engarjolar per sempre més” els assassins embogits…
Ah coi, però ¿que no representava que si es deixaven les armes de costat llavors es podria començar a parlar, “del que fos”? Ara ja no? Si es venç ETA amb la policia, els jutges, la col·laboració exterior i tot això que enumera en Rubalcaba i se’ls carda a tots a la presó, ¿llavors què? Què dirà el govern espanyol que hi hagi en aquell moment (a Espanya i al País Basc)? “Sí, hombre, con lo que nos ha costado meterles en cintura, ahora vamos a hablar…! Y además, ¿a hablar de qué?” El PP fa temps que diu -i l’hi ha dit insistentment a en Zapatero, que ja fa temps que se li ha arrugat el melic- que “no hi ha res a parlar”, i s’ha esgargamellat sempre amb allò de negar-se a pagar “un preu polític” per la pau…, ¿però que potser pensen diferent el PSOE i restants partits espanyols, ara mateix?
Quan els militants (o gudaris, soldats, assassins, terroristes, criminals embogits o com se n’hi vulgui dir) d’ETA siguin tots amb tots els seus ossos a la presó, ¿què farà Espanya amb la qüestió basca (no resolta)? Seguirà la via irlandesa? ¿O dispensarà llavors al País Basc el mateix (mal)tracte que dispensa ara a Catalunya, amb dependència fiscal i bascofòbia incloses?