De solanes i obagues

La lectura que m’ha acompanyat aquests dies ha estat un recull de la correspondència que es van intercanviar el teòleg protestant Dietrich Bonhoeffer i la seva estimada Maria von Wedemeyer. La parella es va escriure entre el 1943 i el 1945 mentre Bonhoeffer era a la presó, una estada que es preveia breu però que va acabar amb l’inesperat desenllaç de l’execució del teòleg ordenada pel mateix Hitler (només una setmana abans de l’entrada dels aliats a Berlin).

Bonhoeffer tenia llavors només 37 anys i la nòvia amb qui esperava casar-se tan sols 19. Però ni la diferència d’edat ni l’estranya situació en què es desenvolupà el noviatge, no els privà d’una intimitat epistolar que emociona per la seva profunditat i senzillesa. Un se n’adona en les cartes que Bonhoeffer sabé integrar d’una manera poc comuna el seu saber teològic amb un interès apassionat per tot allò humà que mai considerà alié a la seva fe cristiana. I hom se n’adona també de la espontaneïtat amb què Maria interpel.la al "seu" Dietrich, treient-lo de tot enduriment en el qual la fama i la ciència l’haguessin pogut fer caure. Ningú com una dona per ensorrar els discursos i les màscares de seguretat sota les quals a vegades ens agrada amagar-nos.

Si el trobeu, us el recomano. El va publicar Trotta el 1998 y es titula "Cartas de amor desde la prisión". Val la pena llegir-lo en aquest temps de teologies deseixides i d’amors convertits en objectes consum.

Aquests dies una petita parròquia (San Carlos Borromeo) d’un barri de Vallecas ha estat notícia per haver-se revoltat en contra les pretensions de tancar-la per part de l’Arquebisbat de Madrid. De parròquies com aquesta n’hi ha a força barris de les grans ciutats. Són parròquies populars que es van obrir als 60-70 en el cor de les extensions urbanístiques fruit de la immigració interior del camp cap a les ciutats.

Vaig col.laborar durant dos anys a Saragossa amb una d’elles al barri del Picarral, i em vaig adonar, jo que vinc de poble, del gran bé que en aquestes barriades feien els centres parroquials. A més de llocs de litúrgia i Evangeli, eren també els lloc d’on sorgia l’activitat veïnal i sindical. Ara estan en crisi, com ho estan de fet les Associacions de veïns, els sindicats i tot allò que sigui defensa col.lectiva d’interessos a llarg termini. Tanmateix algunes d’elles continuen sent testimoni resistent de petites comunitats amb opcions i maneres d’expressar la fe i l’Evangeli que encara criden l’atenció.

Francament però m’ha sorprés el ressó mediàtic que ha tingut tot l’afer, tenint en compte que de parròquies se’n tanquen darrerament amb certa freqüència

Només l’explico dins aquesta estranya guerra que mantenen alguns mitjans de comunicació amb l’Església identificada sobretot amb el cardenal Rouco i la Conferéncia episcopal. No excuso la part de responsabilitat que aquests darrers han tingut en alimentar aquesta guerra a través sobretot dels mitjans dels quals són titulars, però l’espectacle no deixa per això de ser lamentable.

Resulta que una parròquia que calladament havia estat treballant en una línia potser discutible en alguns aspectes, però coherent i compromesa amb l’evangeli, ara es utilitzada com a instrument en una lluita d’un altre nivell. Una lluita en la qual ja no s’hi valen raons, i en la qual els protagonistes (la mateixa comunitat parroquial i les associacions acollides) deixen pas a periodistes, actors, intel.lectuals … els quals han vist en ella una ocasió per venjar tot el seguit de despropòsits curials dels últims temps.

Tot plegat fa una enorme tristesa perquè fins i tot les causes més justes, les actituds més nobles i els testimonis més vius de compromís evangèlic, corren avui el perill de ser arrossegats en una guerra que no és la seva, perquè és una guerra pura i simple pel poder.

Quan algú que estava en el projecte des del principi em va comentar la intenció de tirar endavant una revista trimestral que parlés de qüestions polítiques, filosòfiques, religioses, mediambientals, dirigida sobretot a joves i en català, no vaig sentir sinó una immensa tendresa i compassió. Doncs, ves per on ja porten un parell d’anys sortint i de moment no només sense defallir sinó amb moltes ganes.

Ells i elles són Relats, i els he posat als meus enllaços perquè a més d’originals i innovadors són valents i avui això té un mèrit especial. Us recomano la visita la web i si podeu la subscripció.

Alguns diuen que això que han fet amb les emissions de TV3 al País Valencià no té nom. I tant que en té i més d’un: abús de poder, censura, assimilacionisme, jacobinisme, vergonya, anihilació cultural, cacicada, agressió …

TV3 era un cert obstacle, petit però obstacle, per construir l’imaginari valencià deslligat de la resta de territoris de parla catalana. Imaginari, es clar, només transitori cap a una homogeneïtzació cultural que acabi considerant el valencià com a quelcom folklòric dins la cultura castellana. Eliminant TV3 s’eliminava el principal mirall que reflectia allò que és comú, similar i propi a un conjunt de persones que vivim en aquest arc del Mediterrani. Hi perdem tots, hi guanyen els que mai han suportat la diversitat dins l’Estat.

Faig meva la campanya de
e-criteri.cat

Ahir a la tarda estava a la biblioteca tan tranquil quan em connecto i em surt Vilaweb i les declaracions d’en Vendrell amb allò de "farem Mas president…". No havia dinat i estava cansat, i no sé si va ser pensar amb el fart de calçots del Secretari de coordinació interna i acció electoral, que gairebé em marejo.

No per la proposta. L’autodeterminació ja fa temps que els partits catalans l’haurien d’haver plantejat veient la situació política espanyola, sinó per les formes.

Les formes en política són importants. I les coses importants en política, si de debò creiem que ho són i l’autodeterminació ho és un tros, no es fan després d’una calçotada ni una xatonada, ni un suquet de peix. Es fan al Parlament. Per què tenim sinó el Parlament? Només per anar a dormir discursos ensopits i tenir-hi baralles partidistes?.

L’anunci després d’un dinar de camp, per part del responsable d’acció electoral, fa que tinguem dret a exercir la sospita sobre les veritables intencions de tot plegat. I això seria greu, perquè amb l’autodeterminació no s’hi juga a fet i amagar sinó que s’exerceix quan es creu que hi ha les condicionas per fer-ho. Sinó les paraules es gasten i al final ja ningú es creu res de res.

Ah! I tant de bo m’hagués de menjar aquestes paraules, ho faria ben a gust això si acompanyat amb bona salsa de calçots.

Escoltant el concert d’en Llach se’m repetia un pensament que ja vaig tenir escoltant el Miguel Poveda fa uns mesos: la moral d’aquest país, a més de moltíssima bona gent que discretament fa el que ha de fer, l’aguanten a dia d’avui el filòsofs, els poetes i el músics.

Si els polítics (els nostres vull dir, dels altres no se’n pot esperar res) se n’adonessin i fessin ni que fos una mica més per liderar tota aquesta energia, les coses realment anirien d’una manera molt diferent.

Gràcies Lluís per recordar-nos el camí cap a Ítaca i per tornar-nos a emocionar!!

Ahir va tornar a ser dia de ponències i comunicacions i avui només queda la clausura. No m’hi he pogut quedar però suposo que ja m’enviaran les conclusions, tot i que costarà redactar-les doncs el treball ha estat una mica dispers i hi ha hagut pocs moments de debat en comú.

Ahir però vaig poder escoltar coses interessants.

– Per les ponències del matí em vaig apuntar de nou a les de la taula d’imatge social i mediàtica de la immigració. Va parlar en primer lloc l’Adela Cortina i després un professor Bernabé López de la Universitat Autònoma de Madrid. La professora Cortina no va dir gran cosa nova i més aviat es va limitar aplicar la seva concepció ètica a la qüestió de la immigració. Va ser sugerent la constatació que feu d’una paradoxa: vivim en una societat de nivell moral post-convencional, però que no pot garantir drets humans fonamentals a una part de la població que hi viu. De l’exposició del professor de Madrid em quedo sobretot amb una idea força: la islamització mediàtica que s’està fent del col.lectiu marroquí sobretot a partir dels fets de l’11 S i de l’11 M. Quan van començar a venir a Espanya eren sobretot treballadors marroquís avui els veiem sobretot com a musulmans.

– La tarda va anar de comunicacions diverses. Destacar-ne per curiosa una d’un doctorand madrileny que estudia a París, i que s’ha especialtizat en "cues". Es a dir, en les cues que es produeixen davant les delegacions de govern, consulats etc.. per temes de papers. Durant dos anys ha fet observació participant, i com que qualsevol tesi acaba tenint un punt obsessiu, ha fet una tipologia de cues, n’ha fet multitud de fotos, ha anat a conéixer cues d’altres països… En fi, que he conegut segurament al màxim especialista en aquest tema. Fora bromes, les cues son tot un instrument de polítiques d’immigració d’allò mé significatiu. Però ja en parlaré un altre dia.

Deixo per demà també unes conclusions més oficioses i personals a partir de les notes que he pres.

Sap greu deixar València, i sobretot no haver tingut temps per poder passejar-hi amb més calma. Feina obliga.

Els congressos tenen una mica de mercadillo i de fira, l’únic que en lloc de productes s’hi venen ponències i comunicacions. El repte és triar entre l’oferta embolicada sovint en títols interessants però que a vegades són una mica xurro, perquè el paper i en aquest cas el power point, ho aguanta tot.

Al final, però, queden sempre conclusions que valen la pena i algunes idees per continuar pensant i treballant.

– El matí l’he passat amb la taula de "Polítiques migratòries i drets humans" on han parlat dos dels gurus de les polítiques d’immigració. Javier de Lucas (Universitat de València) ha posat el toc d’atenció sobre l’aturada que el concepte de "ciutadania cívica" està sofrint a nivell europeu. Fa uns anys es van aprovar algunes directives que semblaven proposaven vincular drets de ciutadania a residència (en aquest cas residència europea). Però els estats tenen encara la paella pel mànec i continuen posant les condicions per la naturalització, i condicionant a l’adquisició d’aquesta naturalització drets fonamentals. En fi, que no anem ni endavant ni endarrere. Ricard Zapata (Universitat Pompeu Fabra) ha exposat el que ara és el seu tema central, l’anàlisi del discurs polític a partir d’uns criteris que estableixen quin grau de reactivitat o proactivitat tenen aquests discursos. Com diu Zapata així com hi ha polítiques d’habitatge o de salut, també hi ha polítiques del discurs, i aquestes tot just es comencen a articular dins cada partit. D’aquí uns anyets veurem com es decanta cadascú.

– Per la tarda, després d’una bona paella, es clar, m’he passat a la taula sobre imatge social i mediàtica de la immigració. Lorenzo Cachón (Universitat Complutense de Madrid) ha tingut una ponència sobre la qüestió del racisme en relació als fets d’Elx de fa un parell d’anys: la crema de magatzems d’importadors xinesos de calçat. Això del racisme és un tema mal definit i la ponència no hi ha ajudat gaire a esclarir-ho. Enrique Santamaria (UAB) s’ha centrat en les seves investigacions sobre immigrants llatinoamericans del camp de l’investigació social que per raons diverses han deixat els seus països d’origen i avui estan integrats en departaments i centres universitaris. Una manera d’exemplificar com els immigrants a més de força de treball són agents actius en la transmissió de coneixement. Ponència una mica llarga però amb punts interessants.

Sobre les comunicacions, el que deia: mercadillo. M’he apropat a la taula on parlaven de qüestions cohesió social, vivenda i distribució espaial dels immigrants a les ciutats, últimament és el tema aplicat i pràctic que més em preocupa, i més després de veure la situació d’algun dels barris de Badalona. Ha estat interessant una comunicació que ha comparat la situació de València i Barcelona, més dispersa i menys guettitzada en la ciutat del Túria.

Avui sant tornem-hi, cap el campus dels tarongers….

Avui comença, bé protocolàriament ho va fer ahir, el V Congrés sobre immigració a Espanya que aquest any es celebra a València organitzat per la Universitat de València i el CeiM. Seran dos dies sencers de ponències i comunicacions al voltant d’onze taules de treball ben diverses: demografia, serveis socials, polítiques públiques, mitjans de comunicació…. Ha esdevingut ja la trobada triennal obligada per tots aquells que estem posats d’una o altra manera en l’estudi d’aquest fenomen cada vegada més complex.

Mostra de la complexitat ho és el mateix Congrés que any rere any ha anat sumant més participació tant de congressistes com també de ponents i comunicacions. És la prova més palpable de què cada cop la immigració mereix l’interès i la preocupació de més investigadors i professionals que comencen a treure conclusions d’algunes experiències realitzades i que s’atreveixen fins i tot amb algunes previsions.

Estic llegint aquests dies alguns dels molts llibres que s’han escrit els darrers anys sobre el pensament polític i la figura de Jordi Pujol. El d’Ignasi Riera Jordi Pujol Llums i ombres (2001) , el de Baltasar Porcel i Josep Faulí El llibre roig de Jordi Pujol o L’Antologia política de Jordi Pujol a càrrec d’Albert Alay (2003). És possible que aquesta passió sobtada que m’ha entrat, sigui motivada per un cert desconcert sobre la situació present, i també per la necessitat d’entendre que ha passat a Catalunya en aquests darrers trenta anys.

Una de les moltes coses de les quals m’estic adonant és que el nacionalisme no el va inventar Jordi Pujol, però el nacionalisme català tal com l’hem viscut una bona part dels catalans en les darreres dècades almenys si que el va reinventar o reformular l’expresident. I ho va fer a partir de la pròpia experiència, molt personal i molt lligada a un ideari o a un sentiment on es barrejaven sovint els elements religiosos i els polítics.

Aquesta barreja sempre es complicada perquè el resultat es confús i l’acceptació d’aquest resultat acaba massa lligat a la persona que el representa. És una qüestió de fe més que no pas de raó. No estic dient que Pujol fos un polític irracional o antiliberal o antidemocràtic, simplement que en el discurs cara endins (no en l’europeu) el seu llenguatge movia a una acceptació que tocava el sentiment, la fibra emotiva, el mite …

Em sembla que per això li és tan difícil a Convergència sortir de l’atzucac. No li serveix de res continuar explotant aquesta fibra (Estimar Catalunya…) perquè aquesta anava lligada sobretot a una persona que estava convençuda des dels 12 anys que tenia una missió ben clara en la seva vida: aixecar el país. Li cal a Convergència convertir en comunicable el seu missatge que no és tant una qüestió de fe, com una qüestió d’interès que afecta a un conjunt ampli de la població: ens convé més sobirania, potser fins i tot ens convé tota la sobirania. Sinó continuarem situant el nacionalisme en termes religiosos amb sants, credos, heretgies o fogueres i amb una part de la població cada vegada més "descreguda" que no entén quan parlem de segons quines coses.

Amb tot continuo admirant Pujol però sobretot l’europeista de tall federalitzant i aquell que parla ara sense la pressió constant de sentir-se el Moisés català.

A partir de la notificació del Vaticà al voltant de l’obra de Jon Sobrino, company jesuïta de El Salvador, un no pot deixar de sentir una barreja de tristesa i perplexitat. Deixaré la tristesa per un altre moment, és sempre un sentiment personal i subjectiu que fa de mal explicar, però en canvi si que m’agradaria compartir la perplexitat.

Perplexitat davant la limitació tan gran a què s’està sotmetent avui la
investigació teològica i que contradiu els criteris mínims en els quals
s’ha de desenvolupar qualsevol activitat investigadora sigui en el camp
que sigui. Hem d’exigir rigor, profunditat en l’estudi, dedicació,
honestedat … i aquestes actituds viscudes fins les últimes
conseqüències ens poden portar a explorar terrenys nous, a trobar
conclusions impensades en un primer moment. Recerca i pensament
esdevenen un exercici que alimenta qualsevol activitat científica, que
la fan avançar i que contribueixen d’una manera decisiva a la seva
vitalitat i actualització.

Tots aquests valors en el cas de la Teologia semblen voler-se substituir per un de sol: l’autoritat, que ja no actua només al final de la recerca (valorant) sinó que ho fa des del principi condicionant-la. Ja sigui marcant els límits del terreny de joc ja sigui simplement seleccionant la validesa del professorat a partir del criteri d’autoritat més que no pas del de validesa o capacitat per a la investigació.

No és el camp on puc parlar amb més propietat però em dóna la sensació de què aquesta limitació al principi d’autoritat està duent a la Teologia a un camí sense sortida. Qui investiga a fons, amb criteris científics pot trobar-se al cap del carrer fora d’un terreny de joc cada vegada més limitat, i per tant amb la frustració d’una notificació o condemna. Qui accepta el principi d’autoritat deixa d’investigar i es limita a repetir sobre terreny segur allò que aquesta autoritat determina com a vàlid.

En un moment en què la Teologia es veu sotmesa al repte de respondre a moltes preguntes, sembla que aquesta renuncia al diàleg per tancar-se en un entotsolament que dóna seguretat pot acaba sent del tot estèril. I això no deixa de provocar com deia una enorme perplexitat.

Moltes vegades hem sentit les queixes de què la nostra és una democràcia de baixa intensitat, de què la nostra participació és una participació que es limita al vot cada 4 anys; de què els polítics només ens demanen l’opinió quan s’atansen unes eleccions… Tot això té molt de veritat. Avui però fer-me ressò d’una iniciativa que contradiu precisament aquesta dinàmica abstencionista. S’ha obert ja des de fa uns dies el Procés participatiu per a l’elaboració de la Llei d’acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya.

Aquest procés compta amb la participació d’ens locals i de la societat civil, que podrà expressar per diferents canals les esmenes i aportacions a un esborrany previ elaborat des de la Secretaria per a la Immigració. Entre aquests canals hi ha la convocatòria d’uns tallers participatius, un dels quals, el de Barcelona es celebrarà avui 12 de març a la tarda. És aquesta una llei important ja que ha d’aplicar les noves competències derivades de l’Estatut aprovat el juny, un estatut retallat per totes bandes, també per aquesta, però que de moment és l’únic instrument disponible per gestionar una qüestió central en els propers anys.

Crec que val la pena participar en aquests processos, i tant de bo sigui ja una manera habitual de funcionament. Sinó la democràcia acabarà delegada en jutges partidistes i en polítics només obsessionats per les intencions de vot.

Em pregunten què és la confiança. Millor amb un exemple: vaig a vendre les ametlles i em diuen, "quants quilos portes?" els hi dic el que he pesat a casa i no ho comproven.

És un exemple trivial però per a mi els grans valors, quan ho són, configuren i toquen fets i gestos trivials. I fixant-se en fets i gestos sembla que més aviat el predomini avui és el de la desconfiança

El partits desconfien entre ells; ho fan els veïns d’una mateixa escala; les persones que conformen una família; els companys de feina o d’estudis… Desconfiar en determinades circumstàncies és una actitud de supervivència, en altres però, quan esdevé tan aclaparadora fa viure amb el cor encongit amb una immensa por i ho condiciona tot.

Algunes desconfiances ho són, fruit d’una mala experiència directa, la majoria però són causa d’una atmosfera que es crea a partir de notícies, rumorologia o malentesos que acaba per confirmar-nos i fer-nos forts en aquesta actitud sempre a l’expectativa. Sempre ens hi juguem alguna cosa: "els quartos", la imatge, la feina … La por a què ens fotin, és una de les pors més quotidianes.

Avui deixeu-me reivindicar la confiança com a actitud bàsica, amb necessàries excepcions. Com que sóc creient a mi m’hi ajuda la frase d’un salm, que considero especialment inspirat:

"em mantinc en pau,
tinc l’ànima serena.
Com un nen a la falda de la mare" Sl 131,2

Avui és el dia de la dona treballadora. Un dia que seguirà tenint tota la força reivindicativa en la mesura que en el món del treball continuïn produint-se una sèrie de desigualtats explicables només en funció del gènere. Si a feines iguals el génere és una variable discriminatòria de salaris això cal denunciar-ho i aquest és un bon dia per fer-ho.

Tanmateix crec que circumscriure avui la problemática de la dona al treball i als salaris no és suficient.

Ja va bé als Estats i als partits donar suport a aquest tipus de jornades. Segurament avui veurem moltes fotos d’alts càrrecs, homes i dones, sumant-se a les manifestacions. Caldria però que en dies com avui les dones (i els homes)  denunciessin les dèbils polítiques de benestar destinades a compatibilitzar d’una manera raonable vida familiar i vida laboral. El nostre creixement econòmic del qual estem tan orgullosos, s’ha fet sobretot a base d’una major precarització del treball d’homes i de dones. El treball de les dones no és una opció sinó una obligació a partir de les hipoteques contretes i dels alts nivells de consum que ens hem imposat.

Caldria que en dies com avui es posessin també sobre la taula:

– les possibilitats de més treballs a temps parcial justament remunerats (el 1999 el 67% de les dones holandeses treballadores ho feien a part-time);

– les ajudes per aquells treballs (realitzats majoritàriament per dones) que impliquen la cura de familiars dependents (nens, malalts i ancians);

– els permisos parentals (en alguns països nòrdics son de gairebé un any) ….

De moment la incorporació de la dona al treball en molts sectors ha estat una qüestió lligada a les necessitats de creixement econòmic. Manca però un plantejament de model social que permeti una certa visió molt més atenta a aquelles qüestions no estrictament laborals/productives, i que passa per una revalorització dels aspectes més lligats a la vida familiar.

En aquesta reivindicació dones i homes hi hauríem d’anar junts.