De solanes i obagues

Avui és el dia de la dona treballadora. Un dia que seguirà tenint tota la força reivindicativa en la mesura que en el món del treball continuïn produint-se una sèrie de desigualtats explicables només en funció del gènere. Si a feines iguals el génere és una variable discriminatòria de salaris això cal denunciar-ho i aquest és un bon dia per fer-ho.

Tanmateix crec que circumscriure avui la problemática de la dona al treball i als salaris no és suficient.

Ja va bé als Estats i als partits donar suport a aquest tipus de jornades. Segurament avui veurem moltes fotos d’alts càrrecs, homes i dones, sumant-se a les manifestacions. Caldria però que en dies com avui les dones (i els homes)  denunciessin les dèbils polítiques de benestar destinades a compatibilitzar d’una manera raonable vida familiar i vida laboral. El nostre creixement econòmic del qual estem tan orgullosos, s’ha fet sobretot a base d’una major precarització del treball d’homes i de dones. El treball de les dones no és una opció sinó una obligació a partir de les hipoteques contretes i dels alts nivells de consum que ens hem imposat.

Caldria que en dies com avui es posessin també sobre la taula:

– les possibilitats de més treballs a temps parcial justament remunerats (el 1999 el 67% de les dones holandeses treballadores ho feien a part-time);

– les ajudes per aquells treballs (realitzats majoritàriament per dones) que impliquen la cura de familiars dependents (nens, malalts i ancians);

– els permisos parentals (en alguns països nòrdics son de gairebé un any) ….

De moment la incorporació de la dona al treball en molts sectors ha estat una qüestió lligada a les necessitats de creixement econòmic. Manca però un plantejament de model social que permeti una certa visió molt més atenta a aquelles qüestions no estrictament laborals/productives, i que passa per una revalorització dels aspectes més lligats a la vida familiar.

En aquesta reivindicació dones i homes hi hauríem d’anar junts.