Una mica d’autocrítica i humilitat
L’estratègia és ben senzilla, únicament cal trobar un contramodel que concentri tota la nostra indignació i la nostra ira moral. Atacant-lo amb arguments per tots costats resulta que creix la nostra auto- imatge moral, les nostres conviccions, la nostra identitat… L’altre (el dolent, l’insolidari, el racista …) en la mesura que es deshumanitza agafa una dimensió que acaba per eximir-me de qualsevol mena d’autocrítica o de confrontació amb la meva pròpia debilitat moral i inconseqüència.
Aquest dilema “ells o nosaltres” està duent la política espanyola i en part la catalana a un cul de sac, a una sectarització estranya. Fa falta llibertat per dir “així, ni ells ni nosaltres” i fa falta a l’interior dels partits gent que abandoni aquest simplisme i es posi a exigir en els congressos o en les permanents, o en els organs de participació existents que cal buscar solucions als discursos tancats i homogenis dels aparells.
No pot ser, en definitiva, que la mentida, la manipulació, el populisme o la mala fe tinguin un valor diferent en funció de qui ho faci.
Molt d’acord amb el que dius, però em temo que és tard. Durant massa anys els aparats dels partits han anat engreixant-se i creant silenci al seu voltant. Dificilment obriran el joc a noves aportacions.