El mite de la plena ocupació
El que no surt als telenotícies o almenys no d’una manera tan visual com els famosos gràfics, que és el que acaba quedant quan un mira el telenotícies entre primer i segon plat a l’hora de dinar, és amb quina metodologia s’ha calculat aquesta taxa d’atur. Si un té la paciència de buscar-ho et trobes de sobte que s’estan aplicant últimament uns criteris nous que venen d’un reglament de la CE (1897/2000) pel qual es dóna una nova definició de "població ocupada":
És la
població de 16 anys o més que ha treballat, per compte d’altri o per
compte propi, a la seva ocupació principal o a una de secundària. Per
«treballar» s’ha d’entendre sempre la realització d’una activitat a
canvi d’un sou, salari, benefici empresarial o guany familiar, en
metàl·lic o en espècie, durant una setmana concreta (l’anterior a la de
l’entrevista), durant almenys una hora. Quan un individu no compleix
aquestes condicions, es diu que «no ha treballat» o que «ha estat
absent de l’ocupació».
Per tant una classe d’anglès al fill dels veïns del 3r 5ª em converteix en una persona ocupada; fer de cangur una hora a la setmana; vendre entrades en una guixeta del teatre del barri el dissabte a la nit, també.
Em sembla que la definició és una definició amb trampa. L’objectiu és anar reduint aquella xifra que permet als governs està orgullosos de les seves polítiques d’ocupació, però no mira pas al contingut d’aquesta ocupació, i a que sigui una ocupació que permeti plantejaments de vida més a llarg termini.
Ah i si et queixes és que ets un gandul, i si no treballes és perquè no vols…!
I al alcaldable i economistes Sebastiàn de l’oposició i amic i assessor de Rodríguez Zapatero, Espanya va mejor.