De solanes i obagues

A l’Institut que tinc al costat de casa estan començant curs. No sé exactament el percentatge de fills d’immigrants, però és clarament superior al 50 o al 60% de l’alumnat, la immensa majoria d’ells llatinoamericans.

L’educació en tots els seus nivells està fent un esforç considerable per encaixar una nova realitat social que fa només 10 anys era del tot impensable. Crec, però, que és als instituts on la situació és més crítica, s’hi sumen: la diversitat pròpia de nivells i interessos assumida des de l’aplicació de la LOGSE, una nova diversitat aquesta cultural, lingüística i a vegades religiosa, i una etapa vital fascinant però també delicada i difícil.

I és que no tots els fills d’immigrants han nascut a Catalunya, sinó que a través del reagrupament molts arriben aquí als inicis de l’adolescència i havent de suportar un salt de grans dimensions. S’accentúa llavors, la recerca d’una identitat que doni seguretat i aquesta la troben, moltes vegades, agrupant-se amb els que son del mateix país d’origen i amb qui acaben compartint estética, llenguatge i música. No hi ajuden gens aquests instituts "guettos" en barris que tendeixen a la guettització. El professorat es converteix llavors en algú estrany al lloc, que parla (en una llengua "estranya") d’uns valors i normes que es contraposen sovint als que viuen al si de la família, la comunitat o el propi grup.

Sigui en termes d’integració o acomodació, hi ha un llarg recorregut per endavant. Als instituts però s’hi juga una bona part en l’èxit d’aquest procés, ja que son aquest els ponts que porten al món laboral o universitari. Si els ponts se’n ressenteixen el risc de marginació i violència és llavors massa alt.