El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Llegeixo per Internet que el dilluns de pasqua, les famílies anaven a fer fontades, àpats prou d’una font, on acabaven mentjant-se la Mona, pastís amb molta menys xocolata que no pas ara i amb tants ous com anys tenia el fillol o la fillola que la rebia de mans de la padrina.

A l’àrea del Penedés no es feien les fontades pròpies, sembla ser, del Pla de Barcelona. En aquest país, al Penedés, la festa de la Pasqua s’anava a fer entre vinyes, al tros, al terreny de conreu de la família.

I, encara més a prop d’aquí, a Balenyà, el dilluns de Pasqua, se celebrava, i encara perdura, l’Aplec dels Ous, una trobada veïnal a Sant Jaume de Viladrover que sembla que es reprodueix en d’altres llocs de la comarca.

Ara bé, quan en sobretaula, parlem de la mona de Pasqua amb els pares, la tradició es dilueix en realitat.

Mon pare, de família masovera entre camps i bestiar, no recorda cap celebració amb pastís i dolços. El Dilluns de Pasqua es vivia, com la majoria de festes, d’una manera menys luxosa i els padrinatges eren de mena menys material i més, diguem-ne, espirirual.

Ma mare, de família catòlica i menestral, recorda algun escadusser ou de Pasqua, però no té memòria de mona tampoc. Eren temps de, parafrasejant Emili Teixidó, pa negre. I, pel què sembla, les mones no entraven de menestralia en avall.

Ara, quan mengem la mona, podem endolçir-nos nosaltres de la xocolata i el pastís. Unes menges que, en altres temps, eren cosa de gent amb possibles, una tradició de propietaris que no arribava a la taula dels llogaters.

Bé, si hi pensem, potser com ara. Però no oblidem que les tradicions, per molt populars que semblin, demanen d’estabilitat aposentada i una bona bossa de calerons.

Algun dia les podrà gaudir tothom?

Lluís de Taradell