Avui, dia de Sant Josep, compleixo 55 anys i em fa il·lusió poder deixar-ne constància en aquest Bloc ja que, a part de la màgia dels aniversaris acabats en zero o en cinc, és el primer 19 de març en el que disposo d’aquesta curiosa i excitant finestra sense límits aparents. Desconec si textos de caire
Aquests dies que, intrigat i il·lusionat, estic a punt d’ingressar en la galàxia iPod he reflexionat una mica sobre els canvis que ha experimentat en els darrers quaranta anys la meva (i, suposo, de mooolts altres) manera d’escoltar música enllaunada. Uns canvis que, indiscutiblement, descriuen una trajectòria cap amunt tot i que no amago que hi
Ahir, mirant el TN-Vespre, ja em va semblar que els ulls no m’enganyaven però he preferit esperar fins aquest matí per confirmar-ho del tot. Resulta que el director barceloní Vicente Aranda va presentar a la premsa de Madrid la versió cinematogràfica del Tirant (bé, de fet el que va presentar va ser una cosa denominada “Tirante
No només l’Ovidi es va morir fa deu anys. També per aquelles mateixes dates -el 15 de febrer, més concretament- ens va deixar Guillem d’Efak damunt del qual ha caigut una llosa de silenci encara més pesant que la del cantant d’Alcoi. He trobat una pàgina web mallorquina que el recorda. Potser si fem córrer la veu…
Com cada any per aquestes dates els que ens dediquem a parlar de llibres en els papers vivim immersos en la síndrome de Sant Jordi. Presentacions de llibres, reunions de jurats, articles sobre les novetats editorials, declaracions diverses i altres “bolos” per l’estil s’acumulen en l’agenda d’aquests dies en aparença encara llunyans, però no, de la festa
Dijous 10 de març, desè aniversari de la mort d’Ovidi Montllor. A la platea de L’Espai em sembla veure un parell d’exconsellers i tres o quatre alts càrrecs -també ex, és clar- dels governs convergents. Aquell règim de catalanistes de pedra picada que tot i manar durant 23 anys seguits van ser incapaços de crear el substrat necessari perquè un artista com l’Ovidi
Demà a aquestes hores, just el dia que farà deu anys que va morir, seré a L’Espai en el concert d’homenatge a Ovidi Montllor. Damunt de l’escenari Carles Rebassa, Ester Formosa i (fora els barrets, senyors) Toti Soler, l’amic fidel, el complement perfecte del cantant d’Alcoi. Ens agradi o no reconèixer-ho, per vergonya de tots plegats
1) “Like a rolling stone”, Bob Dylan; 2) “I like birds”, Eels; 3) “Sifon”, Ia & Batiste; 4) “Viva Cai!”, Carles Benavent; 5) “Be my number two”, Joe Jackson; 6) “Lápiz y tinta”, El Último de la Fila; 7) “Year of the Cat”, Al Stewart; 8) “Princesa”, Joan Manuel Serrat; 9) “The boxer”, Simon &
“De què ens serveix envellir / si tanmateix recordam?” “L’endemà de mai”, poema extret del llibre “Memòria fòssil” (Edicions del Salobre. Port de Pollença, 2005). L’autor es diu Bernat Nadal, va nàixer a Manacor el 1950 i, segons la solapa, ha escrit uns quants llibres més. No he pogut enllaçar amb la seva fitxa del “Qui és qui” perquè, estranyament,
Tal com prometia dies enrere reprodueixo íntegrament l’epíleg del llibre “Càlcul d’estructures”, del poeta Joan Margarit. Un exercici d’intel·ligència, idees clares i sentit comú dissortadament no tan comú en els temps que corren. Paladegeu-lo, que no hi ha ni un mot sobrer. “En el pròleg al primer volum de la meva poesia completa, “Els primers freds”,
Després de molts anys d’haver-la vist al cinema reviso en format DVD “To have and have not” (“Tenir o no tenir”), el film de Howard Hawks fet per a la Warner el 1944, just dos anys després de “Casablanca“, pel·lícula amb la qual manté nombrosos paral·lelismes. Conten les cròniques que durant el rodatge de “To have and have not” els dos protagonistes, Humphrey Bogart i
Llegeixo als diaris que avui s’estrena “Kinsey“, una pel·lícula sobre el científic Alfred Kinsey que a finals de la dècada dels 40 va publicar diversos estudis sobre el comportament sexual dels americans. Estudis que, no cal dir-ho, varen ser rebuts amb gran hostilitat pels sectors conservadors dels Estats Units. El que m’ha fet una especial gràcia és que el cognom del
(la sèrie comença aquí) Ja t’avanço, estimada RM, que el text d’avui serà més llarg de l’habitual però després de les sessions monogràfiques d’ahir i abans d’ahir ja tinc ganes d’enllestir (és tan fatigant això de bregar contínuament pel que hauria de ser evident) i canviar de tema sense deixar-me, això sí, res en el tinter. En
(la sèrie comença aquí) Des del punt de vista professional el retorn a casa de la RM ha estat francament triomfal. Ha pogut triar entre diverses ofertes, totes ben temptadores, que de seguida li van arribar i s’ha acabat decidint per una plaça d’alt nivell com a experta en gestió cultural en una empresa relacionada
Sopar de dissabte amb RM i el seu company Tom en el pis a tocar del Born on s’acaben d’instal·lar. Aquesta primavera farà quinze anys que la RM va reunir la seva colla d’amics més propers per anunciar-nos que marxava una temporada a buscar-se la vida a l’estranger. Cinc anys més jove que jo i