Demà a aquestes hores, just el dia que farà deu anys que va morir, seré a L’Espai en el concert d’homenatge a Ovidi Montllor. Damunt de l’escenari Carles Rebassa, Ester Formosa i (fora els barrets, senyors) Toti Soler, l’amic fidel, el complement perfecte del cantant d’Alcoi. Ens agradi o no reconèixer-ho, per vergonya de tots plegats aquests han estat deu anys de silenci. El més lamentable, però, és que tots aquests anys sense ell varen estar precedits per uns quants més -i l’Ovidi aleshores sí que hi era- farcits de travetes i de petites putades institucionals precisament en aquella època en què al capdavant del país hi havia uns polítics que es feien dir nacionalistes. (n’hi ha més)
Ja ho he escrit més d’una vegada en aquestes pàgines: un dels meus rituals secrets és escoltar de tant en tant en silenci i a les fosques l’incommensurable “Coral Romput” de Vicent Andrés Estellés recitat per l’Ovidi i puntejat amb la guitarra del Toti. Fa una estona he posat el DVD que acaba d’editar la revista Folc -un documental inèdit i un concert gravat per a TV3- i m’he tornat a emocionar amb la immensa humanitat d’aquest home que un dia de fa deu anys se’n va anar de vacances perpètues deixant-nos a tots plegats amb un pam de nas i més orfes, fent aquest món una mica més inhabitable. És tard i demà he de matinar com de costum. No renuncio, però, a fer un petit tast del tàndem Estellés/Montllor. A tall d’homenatge als quatre vents…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!