Llegeixo als diaris que avui s’estrena “Kinsey“, una pel·lícula sobre el científic Alfred Kinsey que a finals de la dècada dels 40 va publicar diversos estudis sobre el comportament sexual dels americans. Estudis que, no cal dir-ho, varen ser rebuts amb gran hostilitat pels sectors conservadors dels Estats Units. El que m’ha fet una especial gràcia és que el cognom del
(la sèrie comença aquí) Ja t’avanço, estimada RM, que el text d’avui serà més llarg de l’habitual però després de les sessions monogràfiques d’ahir i abans d’ahir ja tinc ganes d’enllestir (és tan fatigant això de bregar contínuament pel que hauria de ser evident) i canviar de tema sense deixar-me, això sí, res en el tinter. En
(la sèrie comença aquí) Des del punt de vista professional el retorn a casa de la RM ha estat francament triomfal. Ha pogut triar entre diverses ofertes, totes ben temptadores, que de seguida li van arribar i s’ha acabat decidint per una plaça d’alt nivell com a experta en gestió cultural en una empresa relacionada
Sopar de dissabte amb RM i el seu company Tom en el pis a tocar del Born on s’acaben d’instal·lar. Aquesta primavera farà quinze anys que la RM va reunir la seva colla d’amics més propers per anunciar-nos que marxava una temporada a buscar-se la vida a l’estranger. Cinc anys més jove que jo i
Està nevant quan ens llevem. Segurament des de fa força estona perquè els carrers estan ben emblanquinats. Al jardí de baix la neu és una catifa immaculada de tres o quatre centímetres ben bons de gruix. Matiner de mena, el veí del quart primera surt cap a la feina. Enfila recte des de la porta de l’escala fins
Amb tot el paper venut i davant d’un públic d’incondicionals el grup mallorquí Antònia Font va presentar divendres passat a Barcelona “Taxi”, al meu parer un dels millors discos catalans de 2004. “Taxi” és un treball dels que en altres èpoques es catalogaven com “conceptuals”, un CD ple de magnífiques cançons que parlen de la
Em fa moltíssima pena que l’abominable tàctica d’engegar el ventilador per escampar la merda indiscriminadament a la percaça d’allò del “calumnia, que sempre quedarà alguna cosa” hagi experimentat un notable salt qualitatiu en ser emprada en el Parlament de Catalunya per la més alta autoritat del país. Potser és molt demanar-li a un polític que
Sempre m’ha interessat la poesia de Joan Margarit. Bé… la poesia i la seva trajectòria professional com a arquitecte especialitzat, curiosament, en la part més prosaica de l’ofici: el càlcul d’estructures. Una especialitat que a mi, quan estudiava aparellador, em fascinava tot i que després no m’hi vaig poder dedicar a fons. De fet, el meu primer contacte
Intervinc en el Taller de Lectura que organitzen Òmnium Cultural i la Fundació Enciclopèdia Catalana. Hi faig dues sessions d’un parell d’hores cada una dedicades a l’obra de Joan Francesc Mira, un autor que estimo i admiro de manera molt especial. Dimarts passat va ser la primera. Dimarts vinent, la segona i amb l’autor present
Déu n’hi do, quina setmana. La vaig començar reproduint l’article de Xavier Roig sobre els Intocables, va continuar amb la rèplica en forma de carta al director del senyor Eduard Barrobés, mestre, i avui el suplement de Cultura de l’Avui publica la meva crítica del darrer llibre de Sebastià Alzamora en la qual aprofito per exposar la meva opinió
Doncs resulta que El Periódico, aquest graaan diari català exemple d’imparcialitat (sí, sí, el mateix d’aquella memorable portada: "Ferrusola dimiteix") obsequia des de fa uns quants diumenges als seus lectors amb uns DVD’s que reprodueixen els episodis de la sèrie "Dies de transició" que l’any passat es va emetre per TV3. (n’hi ha més) Bé… exactament TOTS els episodis de la sèrie no.
Carta publicada en la secció “Bústia” del diari Avui com a rèplica d’un mestre a l’article de Xavier Roig “Els Intocables”. Activeu l’opció “Vull llegir la resta de l’article” d’aquí sota i el podreu llegir. Les dues parts ja hi han dit la seva. Tants a tants, com si diguéssim… (n’hi ha més) Jo
Una vegada més l’enginyer i escriptor Xavier Roig torna a posar el dit a la nafra en parlar ahir, en la seva secció d’opinió “La punta del dit” del diari Avui, de certs mals hàbits relacionats amb la manera com alguns professionals de l’ensenyament es plantegen el seu ofici. Un tema sobre el qual la permanent
Mesos enrere comentava en aquest mateix Bloc la pel·lícula “Mystic River”, de Clint Eastwood, i lamentava que el magnífic treball desenvolupat pel director i els actors al llarg de tota la cinta quedés deslluït per un final pamfletari, carrincló i, potser el pitjor, al meu parer absolutament innecessari. Aquesta vegada, però, puc dir amb alegria
Acaba de sortir un llibre que em sembla summament saludable. L’ha escrit Pau Vidal, l’edita Empúries i es titula “En perill d’extinció. 100 paraules per salvar”. Tracta de mots que, dissortadament, cada dia anem arraconant empesos pels manlleus, les modes, els vicis i la tonteria (ja ho sé, ja ho sé, “tonteria” no surt al diccionari