Aquests dies que, intrigat i il·lusionat, estic a punt d’ingressar en la galàxia iPod he reflexionat una mica sobre els canvis que ha experimentat en els darrers quaranta anys la meva (i, suposo, de mooolts altres) manera d’escoltar música enllaunada. Uns canvis que, indiscutiblement, descriuen una trajectòria cap amunt tot i que no amago que hi ha alguns aspectes -agafats pels pèls, si voleu- en els quals es compleix aquella sentència que diu que a cada bugada es perd un llençol.
Cap a la meitat dels 60 els discos de vinil triomfaven (eren els únics, vaja). Quan jo volia escoltar-ne algun amb detall (els primers Stones, Beatles i Dylan, Polnareff, Raimon, Serrat, el tàndem Feliu-Montoliu…) m’instal·lava al menjador de casa amb els dos altaveus enganxats a les orelles. Per situar millor l’època diré que faltaven encara alguns anys fins a l’invent dels auriculars. Un invent que va acabar amb tota aquella parafernàlia domèstica (entranyable vista ara però emprenyadora d’allò més per a la meva soferta mare) que comportaven les audicions del nen a base de baixar els altaveus de dalt de la vitrina-llibreria i posar-los damunt la taula a banda i banda dels meus pàmpols.
El disc de vinil obligava a una audició reposada (m’apresso a dir que jo no era “guatequero”. Ni me n’enorgulleixo ni me’n penedeixo; senzillament ho constato). Si no et dedicaves a la ballaruga o no et posaves cap disc d’acompanyament per llegir o fer els deures de l’escola (per a això jo tirava de ràdio), el vinil requeria quietud i atenció. Una virtut que, ai las, ja ha passat a la història, aquesta d’escoltar música a casa sense fer res més. D’altra banda, la carpeta dels elapés tenia altres utilitats. Permetia guardar-hi els retalls de les crítiques, arxivar-hi l’entrada i el programa del concert i, sobretot, permetia dues coses ara també desaparegudes en el forat negre del temps: la concepció de la coberta com una obra d’art per si mateixa (Sticky Fingers, Sargent Pepper, Thick as a Brick, Dioptria, Physical Graffiti, The Wall…) i la possibilitat de veure les lletres de les cançons, els crèdits del disc i la cara de l’artista sense sotracs visuals.
Amb l’adveniment del disc compacte -i ja abans amb el cassette- al fet d’escoltar música se li incorporava la possibilitat de fer-ho en moviment i, per tant, s’obria de bat a bat la porta a l’audició compartida amb altres activitats (com els dinars de treball, en els quals ni es menja ni es treballa). Tanmateix avançàvem: la tecnologia làser donava una reproducció perfecta, sense remors de fregit i amb un desgast zero del disc. Amb el pas cap a la miniaturització, però, és on vàrem perdre el llençol: es varen acabar les carpetes espectaculars i, sobretot, la possibilitat de llegir els textos sense l’ajut d’una lupa.
Ara, amb l’iPod (de fet, a partir de l’MP3), la cosa s’ha sofisticat encara més. Pel que em diuen els meus fills sembla que podré traginar gairebé tota la meva discoteca dintre de la butxaca amb un aparell que fa el mateix embalum que un paquet de cigarretes. Amb aquest giny veritablement revolucionari, per tant, tenim disponibilitat plena per escoltar la música que vulguem en qualsevol lloc i en qualsevol moment però, a canvi, ja podem donar per mortes i enterrades les cobertes dels discos i la possibilitat de poder llegir en algun lloc el text que estem escoltant o saber-li la cara a qui ens l’està cantant a cau d’orella.
És una meravella, l’iPod, no ho negaré mai, però, ben mirat, és també la icona perfecta d’aquest nou segle renyit definitivament amb la lletra impresa. D’aquest nou segle en el que cada vegada es fa més difícil esbrinar el sentit de les coses singulars. Sobretot pels qui, com jo, vàrem començar amb el vinil i els altaveus del “pick up” amorrats a les orellles. És a dir, els que per qüestions d’edat no hem estat mai carn d’Erasmus i, per tant, la cosa dels idiomes la portem més aviat justeta. Què hi farem…
(i, tanmateix, benvingut sigueu, mestre iPod!)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!