(la sèrie comença aquí)
Ja t’avanço, estimada RM, que el text d’avui serà més llarg de l’habitual però després de les sessions monogràfiques d’ahir i abans d’ahir ja tinc ganes d’enllestir (és tan fatigant això de bregar contínuament pel que hauria de ser evident) i canviar de tema sense deixar-me, això sí, res en el tinter. En conseqüència, aniré a pams i començaré per una obvietat: la literatura és el mecanisme que ens hem inventat els humans per expressar idees, sentiments, creences, etc. per mitjà de l’escriptura. L’expressió literària, doncs, està íntimament relacionada amb el llenguatge. De fet, allò que defineix una literatura en sentit col·lectiu és la llengua amb què els seus escriptors s’expressen. Amb independència dels seus orígens o ideari la pàtria literària de l’escriptor és la seva llengua. (n’hi ha més)
A Catalunya hi ha escriptors nascuts aquí que fan una literatura d’expressió castellana i uns altres que la fan d’expressió catalana. No tinc cap mena de dubte que tots ells són escriptors catalans i membres actius de la cultura del país. Ara bé, allò que definim com “literatura catalana” la componen només aquells autors que escriuen en català.
Deixem les definicions, si et sembla, i entrem en el capítol dels poders públics. L’Estatut diu que la llengua pròpia de Catalunya i de les seves diverses administracions és el català. Aquesta ha de ser, doncs, la llengua de primera atenció en la gestió dels poders públics d’aquí. D’altra banda, un dels factors de vitalitat de les llengües és la seva potència demogràfica. És evident que una llengua parlada per uns quants centenars de milions d’individus -cas del castellà i l’anglès- és molt més difícil que desaparegui que una de les denominades “llengües minoritàries” o d’àmbit restringit com és el català. Les administracions públiques amb competències sobre aquestes llengües minoritàries haurien de fixar-se com a prioritat màxima adoptar totes les mesures al seu abast perquè no acabin esdevenint llengües minimitzades.
És per això que en totes aquelles manifestacions culturals que tinguin el català com a llengua vehicular cal que els poders públics apliquin el que es denomina “discriminació positiva”. Per moltes raons, però principalment perquè si els poders públics catalans no defensen la llengua que els és pròpia ningú de fora la defensarà de manera millor ni més convincent.
(Obro un parèntesis per il·lustrar millor el que t’acabo de dir, RM: en Miquimoto -un altre que, segons tu, també és “de la ceba”- repeteix de tant en tant una frase atribuïda al president Macià que diu “La justícia, la pau o la llibertat són causes nobles que arreu del món tenen una gran quantitat de defensors. La causa de Catalunya, en canvi, només ens té als catalans per defensar-la”. Tanco el parèntesis).
Davant de tanta tonteria com ens envolta cal aplicar, per tant, la discriminació positiva a favor del català sense cap mena de complex ni vergonya. L’altra nit, mentre sopàvem, et queixaves perquè trobaves que quinze anys després de la teva marxa hi ha qui encara s’entesta (reprodueixo les teves paraules) a “imposar el català”. Doncs mira, estimada RM, aquí crec que la vesses. No hi ha cap llengua en el món que en el seu territori natural “s’imposi”. Ho entendràs de seguida amb un exemple: suposo que en cap moment de tots els anys que vas viure a Itàlia se’t va passar pel cap la idea que volien imposar-te l’italià com a llengua d’ús habitual. Eres a Itàlia i, doncs, havies de comunicar-te amb la llengua del país. Doncs el mateix passa amb el català, amiga meva. No “l’imposa” ningú, senzillament es demana que se li atorgui el rang que li correspon com a llengua pròpia de Catalunya.
Anem ara pels escriptors catalans. Aquest col·lectiu d’herois abnegats que topen contínuament amb una realitat social dominada pels interessos de les multinacionals i pels “lobbys” del món de la comunicació que cada vegada més utilitzen l’anglès com a llengua vehicular. I, tanmateix, els escriptors catalans estan dotats genèticament igual que els castellans, els francesos, els anglesos o els americans. Vull dir amb això que no hi ha cap motiu per pensar que la literatura catalana -a la seva escala- no sigui perfectament equiparable amb altres literatures del món.
Ara bé, l’escriptor català es projecta a un mercat demogràficament reduït i amb un entorn social cada vegada més hostil per tres motius: el papanatisme (“el català fa carca”), l’autoodi (“fora localismes; hem de ser ciutadans del món, universals”) i la tirada cap al desprestigi (“això del català és cosa de quatre romàntics sense futur; si fossin pràctics escriurien directament en castellà, que representa més clientela”).
La literatura catalana és una literatura de prestigi. No només pel seu passat gloriós (Rodoreda, Riba, Foix, Pla, Espriu, Calders…) sinó, sobretot, perquè ara mateix té una nòmina d’autors en actiu (Monzó, Mira, Cabré, Moncada, Riera, Porcel, Palol, Torrent…) perfectament comparable a les d’altres cultures demogràficament més potents. Aquest capital el començarem a perdre el dia que per desídia d’uns i tonteria dels altres escriure en català es converteixi en un reducte de resistents i de voluntaristes.
I per acabar una reflexió que es pot fer extensiva també a altres llengües: llegir és un acte íntim que requereix temps, solitud, atenció i silenci. Sempre ha estat així però ara -temps de Play Station, TV i DVD- encara més. Vull dir-te amb això, estimada RM, que sempre serem pocs -proporcionalment parlant- els qui trobarem plaer en el fet de posar-nos a llegir un llibre. O a escriure’l. Però això ja seria un altre debat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!