Visita matinal, ahir diumenge, a la magnífica exposició sobre Terenci Moix que fins al proper dia 20 es pot veure a la Residència d’Investigadors de Barcelona, al carrer de les Egipcíaques (un nom ben adient, per cert), molt proper al carrer Ponent on va viure Terenci uns quants anys de la seva vida. Penjat a les parets, el material
Pel que he pogut llegir en els darrers dies sembla que en el formulari per obtenir el carnet de progressista -modalitat intel·lectual profund- s’ha incorporat un nou requisit de compliment indispensable. Ara caldrà acreditar una devoció il·limitada per un individu que acaba de treure el seu primer disc -titulat “Amar duele”- i que, de nom
Dijous 10 de febrer. Saló de Cent ple a vessar. És la solemne cerimònia de lliurament dels Premis Ciutat de Barcelona que distingeixen les iniciatives més interessants -ep, a parer dels respectius jurats- realitzades al Cap i Casal al llarg de 2004 en dinou disciplines diferents. Quan surt a recollir el seu premi i a dir les rituals paraules d’agraïment
Per la nota d’avui del Bloc d’Oriol Izquierdo dedueixo que ell i els seus estan vivint un mal moment. Davant de situacions com aquestes no se m’acut millor reacció que el silenci respectuós, la mostra discreta de solidaritat i un posar-se a disposició pel que puguin necessitar. Ja està dit. Ja saps on som, Oriol.
Rebo un llarguíssim correu electrònic de la C. en el que, entre altres coses, em diu que a veure si deixo de vacil·lar amb tanta al·lusió a les “músiques de la meva vida” i ensenyo d’una vegada les vergonyes. És a dir, que a veure si detallo títols concrets. Entomo el repte i com que en tinc preparats set, de CD’s, amb
El mes de febrer de 1975, ara fa justament trenta anys, els mítics estudis Gema de Barcelona varen acollir la gravació de dos discos que han esdevingut ja històrics: “Diumenge”. el primer de la Companyia Elèctrica Dharma i “Qualsevol nit pot sortir el sol”, de Sisa. Pel que fa als Dharma val a dir que
Avui mateix, pocs dies després del meu comentari sobre el TNC i de la resposta de Jordi Coca, el diari Avui dóna dos noms com a possibles directors del Nacional a partir de la temporada 2006-2007: Borjà Sitjà i Núria Espert. Vegeu aquí la notícia més detallada.
Aquest matí m’ha trucat Jordi Coca per dir-me que ha llegit el meu comentari del diumenge passat. Es posa en contacte amb mi no pas per demanar-me cap explicació. Respecta la meva opinió tot i que, és clar, no la comparteix en absolut. Em diu que li sap greu la frivolitat amb què toco el tema
Des de sempre tinc un morbo especial per les parides mentals que són capaços d’ejacular alguns creadors quan han de bastir una justificació teòrica (i retòrica) del perquè les seves produccions són com són i no d’una altra manera. Ahir al vespre, sense anar més lluny, escoltava per la ràdio les declaracions d’un dissenyador que intervé a la Setmana
L’amic del qual ja he parlat en aquest Bloc altres vegades m’ha subministrat una altra perla per al meu àlbum de notícies culturals insòlites. Sembla ser que l’escriptor Jordi Coca ha publicat en una revista d’àmbit local un altre article crític -ja se li comptabilitzen més d’una trentena- sobre el Teatre Nacional de Catalunya. La novetat és
La secció “Engrunes” que cada dia escriu en el diari Avui en Joan Oliver arriba avui a nivells gairebé excelsos tot parlant de les eleccions a l’Iraq, de la treva aparent entre palestins i israelians i de les tongades de formigó tirades per tapar l’esvoranc del barri del Carmel. El trobareu aquí. (Anterior “Per a la carpeta dels
Abans de la guerra: “Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol”. Anys seixanta: “Som més que un club”. Anys vuitanta: “Som el que som i representem el que representem”. Segle XXI: “Som els que quedem i representem (amb sort) l’edat que tenim”.
L’escena passa un diumenge d’estiu de 1966 en un bosc molt proper a Palau de Plegamans que ara deu ser ja un carrer amb cases a banda i banda. Retingueu la data, si us plau: 1966. És a dir, l’any de la bomba de Palomares, de la Caputxinada, de l’arribada al zoo de Barcelona del
No sóc dels qui se l’agafen amb paper de fumar, que consti, però els seguidors d’aquest Bloc ja deuen haver percebut que si alguna cosa em posa a cent és el progressisme de boquilla i el cosmopolitisme de via estreta. Tant, d’estreta, que la majoria de les vegades només admet un sentit i no el
A propòsit de “Memòria de mis putas tristes”, l’última novel·la de Gabriel García Márquez (que no va agradar ni a Gregorio Morán ni a Mihály Dés, director de “Lateral”), se m’acut reproduir aquí un comentari que algú que ara mateix no recordo em va fer arran d’”Eyes Wide Shout”, el film pòstum de Stanley Kubrick,