Sopar de dissabte amb RM i el seu company Tom en el pis a tocar del Born on s’acaben d’instal·lar. Aquesta primavera farà quinze anys que la RM va reunir la seva colla d’amics més propers per anunciar-nos que marxava una temporada a buscar-se la vida a l’estranger. Cinc anys més jove que jo i llicenciada en Filosofia i Lletres -una carrera que em sembla que ja no existeix- la RM ha estat sempre una dona d’extrems. “Necessito canviar d’aires. Aquí m’ofego”, recordo que ens va dir quan algú li va preguntar per les raons de la seva decisió. “No sé qui em provoca més urticària: el Jordi Pujol o la colla de pujolistes que una es va trobant pels despatxos a la mínima que intentes tirar endavant algun projecte”. (n’hi ha més)
Ja aleshores, parlo de 1990, la RM es guanyava la vida fent feines relacionades amb la gestió d’iniciatives culturals. De fet, darrere del seu projecte de treure el nas a fora hi havia la intenció d’aprofundir en la seva especialitat. “Primerament una ullada per Europa; després no descarto fer el salt cap als Estats Units”, ens va dir el dia dels adéus. De moment avui, quinze anys després, la segona part del programa no l’ha pogut encara dur a terme però sí, en canvi, la primera. I de manera ben exitosa, per cert.
Quan va sortir d’aquí la RM se’n va anar a França on tenia l’únic contacte que s’havia procurat abans de llançar-se a l’aventura. S’hi va estar quasi un any. Després tot li va venir rodat: un pas fugaç per Suïssa, una estada una mica més llarga a Alemanya i després Itàlia, on va estar-s’hi vuit anys seguits. El 2002, instal·lada a Milà, li va agafar un altre rampell i se’n va anar a Amsterdam. Allí va conèixer en Tom. I ara d’Amsterdam a Barcelona. Segurament per instal·lar-s’hi definitivament, tot i que amb la RM mai se sap…
Ens ha agradat, en Tom. És un home tranquil i discret que fa l’efecte d’estar sempre pendent del més mínim gest de la RM. De moment els seus problemes amb el castellà (el català ni l’ensuma) accentuen encara més el seu capteniment silenciós i en aparença distant. Estem contents per la RM ja que en els aspectes afectius no es pot dir que hagi estat una persona afortunada. Durant tots aquests anys només va tornar una vegada a casa. Va ser per l’estiu del 92, en plens Jocs Olímpics, i no pas per gust sinó per un motiu ben dolorós: assistir a l’enterrament dels seus pares morts en un accident de cotxe. Filla única, la nostra amiga RM es quedava sola en el món. I de la manera més dura i cruel.
Continua aquí
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!