Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

5 de març de 2005
0 comentaris

Sobre la poesia que res no diu i que ningú no llegeix (segons Joan Margarit).

Tal com prometia dies enrere reprodueixo íntegrament l’epíleg del llibre “Càlcul d’estructures”, del poeta Joan Margarit. Un exercici d’intel·ligència, idees clares i sentit comú dissortadament no tan comú en els temps que corren. Paladegeu-lo, que no hi ha ni un mot sobrer.

“En el pròleg al primer volum de la meva poesia completa, “Els primers freds”, encetava el tema de què és i per a què serveix la poesia, i deia que a la poesia no li queden més característiques que la identifiquin respecte de la prosa que la concisió i l’exactitud.

Sobre la concisió, diria que un poema és com l’estructura d’un edifici molt particular, a la qual no pot faltar ni sobrar ni un pilar, ni una biga: si li trèiem una sola peça, s’enderrocaria. Si en un poema es treu una sola paraula, o es canvia per una altra i no passa res, és que no era un poema. O encara no era un poema. Només arriba a ser-ho quan no se’n pot treure o canviar cap peça de l’estructura. Però llavors tampoc serà necessàriament un bon poema: això és un altre tema que té més a veure amb l’altra característica que jo esmentava: l’exactitud. Un poema ha de dir just el que necessita (la major part de les vegades sense saber-ho) el seu lector o lectora. D’aquesta exactitud ve el seu poder de consolació, perquè la poesia serveix per introduir en la soledat de les persones algun canvi que proporcioni un major ordre interior enfront del desordre de la vida. A l’angoixa per aquest desordre, de vegades s’intenta afrontar amb entreteniments, però la diferència és que d’un entreteniment se’n surt tal com s’hi ha entrat. Només s’ha passat una estona. En canvi, en acabar de llegir un poema, ja no som els mateixos, perquè ha augmentat el nostre ordre interior.

Pel que fa a com ha de ser la poesia, jo diria que un poema s’ha d’entendre. El que no pot ser és que a una persona que porta anys llegint -llegint el que sigui: poesia, novel·la, assaig o el Diari Oficial de la Generalitat- se li digui que no podrà entendre un poema perquè la poesia és difícil. Aquest problema no s’havia donat mai fins que van sorgir les avantguardes amb el propòsit de trencar, no només amb el seu passat, sinó també amb el que a principis del segle XX era el present. Així van sorgir en la pintura rostres i paisatges que no pertanyien a cap model real i, en la literatura, textos escrits de manera que semblaven pertànyer a llengües i gramàtiques desconegudes. La necessitat primordial d’aquells artistes era posar de manifest el trencament per damunt de qualsevol altre objectiu d’expressió. Això va dur al descobriment de noves maneres de dir, que els poetes van aplicar de seguida a les seves obres, però alhora va sorgir la possibilitat d’una poesia que no deia res i que s’havia d’admetre en nom dels postulats de l’època com a testimoni d’una actitud de caire revolucionari. Ha passat molt de temps des de llavors i, malgrat quedar molt lluny totes aquelles causes i efectes, no ha deixat d’haver poetes i intel·lectuals que atribueixen el nul interès de moltes persones per poemes que són inintel·ligibles a la poca preparació o a la insensibilitat d’aquestes persones. Aquest és un camp on abunden els intents d’atorgar un paper important a meres irrealitats, i a això han contribuït fins i tot els filòsofs, als quals la seriositat de les qüestions que tracten no els eximeix de la insensatesa. Aquest és l’absurd que ha provocat l’allunyament de la poesia per part de molts lectors i lectores, en una mena de cerimònia d’autodestrucció d’alguns intel·lectuals que semblen aspirar a una poesia que no diu res llegida per ningú.

A mi em sembla que només és vàlida la poesia que s’entén. Ara bé: què vol dir entendre? Em remeto al que he dit: les persones que han llegit un bon poema ja no són les mateixes que abans de llegir-lo. Si ha passat això, és que “s’ha entès” el poema. Potser no sabrem a quin nivell, però sí que és el suficient perquè s’estigui en disposició de pensar-hi i de continuar llegint-lo, i per a això no cal cap do ni cap situació especials. La major part de les vegades que un poema resulta ser per a algú un búnquer inaccessible, la culpa és del poeta.

Però que la poesia no exigeixi gaires condicions prèvies als seus lectors i lectores, no vol dir que escriure-la o llegir-la sigui una activitat innocent, ja que no hi ha res més lluny de la poesia que la ingènua espontaneïtat. Precisament, la poesia és el límit fins al qual se’ns permet avançar participant de la vida i de les coses. Més enllà de la poesia comença una zona al marge del món, una claredat o una fosca estèrils, segurament el lloc al qual aspira la mística, un territori que -ho confesso- desperta la meva desconfiança, perquè participo de la vella objecció que sospita dels místics com a mistificadors, encara que de vegades a pesar d’ells mateixos. La poesia s’esforça per tot el contrari, busca poder viure la vida amb la menor mistificació possible sense caure en el terror, viure amb la màxima dosi de veritat que podem suportar, que no és gaire, perquè la veritat, com en les tragèdies gregues, destrossa qui la desvela. També es podria dir que el poeta és una mena estranya de místic, capaç de dir el que veu: en certa manera és com si les paraules haguessin servit, en anomenar les coses, per establir una línia defensiva enfront del terror del món i que la poesia permetés penetrar altra vegada -amb prudència, sempre custodiats per paraules- en aquella gèlida infinitud que comença rere la barrera protectora del llenguatge.”

Joan Margarit, “Càlcul d’estructures” (Edicions Proa, 2005).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!