El company de feina Albert S., seguidor d’aquestes totxanes i una de les poques persones del meu entorn amb qui puc intercanviar impressions sobre les darreres tendències en l’arquitectura dels nous tanatoris a Barcelona, m’envia un correu electrònic a propòsit del que explicava dimarts passat per dir-me que el vaticini del meu pare sobre els museus ja va ser
Escolto en un programa de ràdio nocturn de cap de setmana un debat al voltant de les lectures estivals. La locutora defensa la teoria que l’estiu és temps de lectures lleugeres que ajudin a passar l’estona sense gaires maldecaps i prou. En canvi la seva convidada -vaig enganxar el programa quan ja havia començat però, pels indicis
Fa uns quants anys, quan el meu pare encara feia tronar i ploure, recordo que solia dir que tal com anaven les coses no havíem de trigar gaire temps a veure un cagarro exposat en la vitrina d’un museu i a la porta tot de gent fent cua per contemplar-lo amb la boca oberta. Doncs
(NOTA: Per un d’aquells inescrutables misteris que de vegades té la tecnologia en l’encapçalament d’aquest apunt figura una data i una hora que no són les de la seva publicació. La data correcta és el dilluns 10 de juliol i l’hora les 7 de la tarda) Aprofitant que hi passo a prop aturo una estona la moto per tafanejar les obres
"Si a un escriptor li aplaudim la creació literària que té lloc sota els efectes de l’alcohol, si celebrem que un cantant pugi a un escenari havent pres substàncies estupefaents de tota mena, per què li neguem a un ciclista la possibilitat de fer-nos una mica més feliços millorant el seu rendiment amb alguna substància
De vegades la vida propicia coincidències cruels. Aquests dies en tenim un bon exemple: per una banda hi ha hagut la mort de la pedagoga Marta Mata i, per l’altra, mestres, alumnes, pares i administració no paren de fer alegrois perquè aquest any la prova de català de la Selectivitat sí que ha estat fàcil i no
Sembla mentida que a aquestes alçades del segle XXI una persona tan assenyada i d’ordre com jo tingui problemes amb les màquines però la veritat és que ahir va ser un dia marcat per la tecnologia: primerament vaig tenir el PC de casa a punt del col·lapse irreversible si no hagués estat per un esforçat
Tinc seriosos dubtes a l’hora de definir quin dels dos anuncis que ara diré és el més lamentable dels que aquests dies s’estan veient per la televisió. Si el de l’oenagé de torracollons que no tenen res millor a fer que tocar-li la pera a un pobre ciutadà que l’únic que vol fer és posar crema
(La sèrie comença aquí) Tot aquest seguit de records, batalletes i reflexions al voltant dels missatges adreçats al futur no hauria sorgit -o, si més no, no hauria fet eclosió en aquest moment i d’aquesta manera tan prolixa- si l’A. i jo no haguéssim anat a sopar fa uns dies a casa d’uns bons i
(La sèrie comença aquí) Era un poema breu, tot just mitja dotzena de versos, però que em va sacsejar com un terratrèmol. El poeta, assegut al marge de la carretera mentre el xofer canviava una roda, deia que no se sentia bé ni en el lloc d’on venia ni en el lloc cap on es
(La sèrie comença aquí) Si hagués de trobar uns referents literaris a la meva fascinació pels missatges de futur n’esmentaria tres: Salvat-Papasseit, Terenci Moix i Bertolt Brecht. Autodidacte (i un pèl potiner) com sóc, són uns referents que m’he anat trobant pel camí i que m’ha plagut d’associar-los, tant si s’hi ajusten com si he
(La sèrie comença aquí) Al llarg dels anys he anat detectant altres exemples de missatges al futur que m’han cridat l’atenció. A principis dels vuitanta (situo la data fent confiança a la meva memòria) els americans varen llançar una sonda espacial destinada a explorar més enllà del sistema solar. En la part exterior del giny
El senyor Bartomeu, un veí dels meus pares que està jubilat i té temps per controlar aquestes coses, em deia ahir que en els dos últims mesos només en tres Telenotícies Migdia de TV3 i en quatre Telenotícies Vespre de la mateixa cadena NO s’havia emès cap notícia relacionada amb la sequera, o amb el
Qui m’ho va explicar és persona mereixedora de tot el meu crèdit. Tanmateix, i a la vista de com n’era, de bèstia, el que em deia, vaig optar per no precipitar-me i comprovar-ho en persona durant uns quants dies. Ara, acomplerta aquesta cautela, em decideixo a explicar-ho: en el Pla del Palau de Barcelona, fent cantonada amb
(La sèrie comença aquí) Entre finals de 1983 i principis de 1985 es varen morir la meva àvia paterna i la meva tia -soltera, tal com especifiquen els cànons serratians- que vivia amb ella. En desmuntar el pis on havien viscut durant més de seixanta anys el meu pare va trobar dintre d’un armari uns