Totxanes, totxos i maons

Qui m’ho va explicar és persona mereixedora de tot el meu crèdit. Tanmateix, i a la vista de com n’era, de bèstia, el que em deia, vaig optar per no precipitar-me i comprovar-ho en persona durant uns quants dies. Ara, acomplerta aquesta cautela, em decideixo a explicar-ho: en el Pla del Palau de Barcelona, fent cantonada amb l’avinguda del Marquès d’Argentera, hi ha un edifici noble construït a finals del segle XVIII que allotjava l’antiga duana de la ciutat i que des de fa una pila d’anys és la seu oficial dels virreis espanyols a Barcelona: va ser el palau del Governador Civil durant el franquisme i ara acull la Delegació del Govern central.

En la façana oest de l’edifici -és a dir, la que dóna al Pla del Palau- hi ha una filera de grans finestrals protegits amb sòlides reixes a l’alçada de la planta baixa i una altra filera de balcons també amb grans portes i porticons (vegeu la imatge) en el pis de sobre.

Doncs bé, en aquesta filera de balcons del primer pis n’hi ha un -el més proper a l’avinguda del Marquès de l’Argentera- que està permanentment tancat i barrat. Ja podeu passar-hi a l’hora que vulgueu que sempre el trobareu igual. Totes les altres obertures d’accés a la balconada amb els porticons plegats i els cortinatges interiors ben a la vista i el balcó esmentat sense donar senyals de vida.

Segons em va explicar el meu informador la raó d’aquest insòlit fet és que fa molts anys, durant una època que l’edifici tenia usos militars, per aquest balcó es va fugar un bandoler que estava detingut en aquelles dependències i a l’autoritat militar -sempre tan “competente”- no se li va acudir res millor que arrestar a perpetuïtat el balcó per escarment i lliçó de futures generacions de balcons amb temptacions col·laboracionistes.

Dono fe que això d’arrestar persones, animals o coses és un hàbit profundament arrelat en la casta militar. En el regiment on jo vaig fer la mili -anys 1970 i 1971- es va arrestar durant unes quantes setmanes a una mula que en el transcurs d’unes maniobres havia provocat la caiguda d’un soldat amb la conseqüència d’un braç fracturat per tres llocs diferents.

D’altra banda, un bon amic (i, alhora, excel·lent escriptor) de Figueres que és quinze anys més jove que jo em diu que durant la seva estada en el campament de Sant Clement Sescebes es va estalviar de passar per la terrorífica “pista americana” perquè per aquella època estava també arrestada per motius similars als de la pobre mula.

El que em sobta de tot plegat, si el que em diu el meu informador és exacte, és que en ple segle XXI i en un edifici destinat a usos civils es mantingui aquest peculiar (no ens emboliquem amb els adjectius que encara en sortiríem escaldats) capteniment propi d’altres èpoques i d’altres mentalitats.

Tal vegada tot això no sigui més que una llegenda urbana i resulti que darrere de la finestra perpètuament tancada de la Duana Vella de Barcelona hi ha un plafó decoratiu, un retaule o algun altre element de mobiliari que justifiqui la immobilitat finèstrica. Potser fóra el moment que algun periodista tafaner s’adrecés als serveis de premsa de la Delegació del Govern per esbrinar fins a quin punt és cert o no el que dic.

Si algú em fa saber la veritat de l’assumpte estaré encantat de matisar, reconsiderar o corregir, si cal, totes les meves conjectures.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!