No em perdo mai l’article diari de Salvador Sostres a l’Avui. I, des de fa uns mesos, no em perdo tampoc el seu Bloc on també hi escriu cada dia. No és pas la primera vegada que ho dic aquí: ben sovint el xicot està de bofetada però quan l’encerta… Quan l’encerta està sublim. Avui, en
En l’atapeït calendari de Dies Internacionals, Universals o Mundials d’Alguna Cosa que tenim al llarg de l’any avui li ha arribat el torn a la música. Pel que llegeixo a can Vilaweb sembla que es tracta d’un invent del mític ministre francès de Cultura Jack Lang que el 1982 es va empescar que seria bo d’instaurar
Nou florilegi de definicions trobades en les darreres setmanes en els encreuats de La Vanguardia. En castellà, a càrrec del mestre Fortuny, i en català, de Màrius Serra, enigmista major del regne. * Aunque se suba por las paredes no suele tener mala uva: PARRA * Sus pacientes se tragan sus bolas sin rechistar: HOMEÓPATA *
No puc recordar en quines circumstàncies vaig descobrir, a principis de 1999, la música de Dusminguet. Probablement va ser a través de la ràdio però no n’estic del tot segur. El que sí que sé és que tan bon punt vaig sentir un parell de temes em va faltar temps per anar a comprar aquell
L’Eusebi Lleidatà (així és com s’identifica) m’envia una amabilíssima nota de felicitació pels dos anys de totxanes i em demana que li expliqui una mica més la frase que vaig escriure en l’apunt inaugural que deia que després de llegir l’"Ulisses" de James Joyce escrivim d’una manera molt diferent a com ho fèiem abans d’haver-lo
Fa pocs dies ho comentava quan parlava dels concerts de Raimon a l’Olympia de París: l’idioma que vàrem estudiar a l’escola tots els de la meva generació va ser el francès. Per això una de les coses que més m’agradaria fer si disposés de temps per dedicar-hi és aprendre a fons la llengua anglesa. Una llengua que,
Avui aquestes totxanes compleixen dos anyets de vida. Segons com es miri no és gaire però si tal dia com avui de 2004 m’haguessin dit que arribaria fins aquí no m’ho hauria cregut ja que solc ser persona d’aficions fugisseres i efímeres. Un tastaolletes, vaja. Ja ho explicava el primer dia aquí i aquí. I l’endemà aquí. Pel
Quaranta anys després del seu primer concert en aquell escenari Raimon ha tornat a triomfar a l’Olympia de París. Cap sorpresa, però. Sortosament ja fa molt temps que Raimon va recollint el reconeixement del públic a la seva feina constant, rigorosa, intel·ligent i fidel a una cultura i a una llengua. L’exemplar fidelitat d’un artista que
El passat 30 d’abril comentava aquí que estava llegint “La invención de Carmen Broto”, un llibre de Manuel Trallero i Josep Guixà sobre l’assassinat, el gener de 1949, de la prostituta Carmen Broto. Deia que el llibre m’havia enganxat però, alhora, deplorava el to emprenyat, sentenciós i apocalíptic amb què estava escrit. Pocs dies després
La meva fe en la incommensurable manca de gust de la majoria dels creadors de la moda (ai, perdó, que ara s’ha de dir “de tendències”) en el vestir em fa tenir l’absoluta certesa que no s’acabarà l’estiu sense que aquests ulls que un dia es menjarà la terra hagin vist una representant del sexe
El primer concert d’Antònia Font a l’Auditori de Barcelona es va celebrar el passat 30 de març a la Sala Polivalent. El motiu de la festa era doble: per una banda, s’inaugurava la nova etapa a l’Auditori de la gent que havia gestionat L’Espai i, per l’altra, es podia fer un primer tast en directe de “Batiscafo Katiuscas”, l’últim
¿Pot ser possible -o és una errada meva d’apreciació que em faltarà temps per admetre i esmenar si així es demostra- que durant la transmissió per TV3 del Gran Premi de la Gran Bretanya de Fòrmula 1 en el circuit de Silverstone que s’ha acabat fa una estona les meves pecadores orelles hagin sentit en
Avui, diumenge 11 de juny, es compleixen trenta anys de la primera actuació dels Rolling Stones a Barcelona. Van aterrar aquí en el transcurs de la gira europea de presentació de “Black and Blue”, un disc que no aplega cançons grandioses -de fet, si he de ser sincer diria que conté una de les més
El nom de Joaquim Jordà -al costat del de Pere Portabella, Carlos Durán, Jacinto Esteva, Jorge Grau, José María Nunes, Gonzalo Suárez, Vicente Aranda i algun altre que ara no em ve a la memòria- em remet directament a l’època de les pel·lícules de l’Escola de Barcelona. És a dir, el període entre 1967 i
És savi, el senyor iPod. I ahir pel matí, durant el meu quart d’hora diari de bicicleta estàtica amb música triada aleatòriament per ell, m’ho va tornar a demostrar ja que va tenir la feliç idea de començar la sessió amb la “Nana en re”, una preciosa cançó que pertany a “En familia”, el CD