VIA A VIA

Després d’anys d’espera, fa dues setmanes vaig fer realitat un dels meus somnis: viatjar en el Tramway Histórico de Buenos Aires. Ja en vaig parlar en una ocasió. L’Asociación Amigos del Tramvia fa circular cada cap de setmana, si la pluja no ho impedeix, un tramvia històric per un petit circuit urbà del barri de Caballito, una tranquil·la zona bonaerense apartada del brogit del centre. El punt d’inici és la cantonada dels carrers Emilio Mitre i José Bonifacio. Puja per Emilio Mitre fins a arribar a l’avinguda Rivadavia. Allí, a mà dreta una via permet, per una rampa subterrània, accedir a la línia A del metro (el subte), i és que el recorregut que fa el tramvia no correspon a cap antiga línia urbana sinó a un circuit per fer circular, en fase de proves i manteniment, els vagons de metro, tasca que es fa de matinada i que pot comprovar qui tingui humor i ganes. De Rivadavia torna a baixar pel carrer Hortiguera i per l’avinguda Directorio; d’allí i a una travessia (una cuadra, vaja) s’arriba a l’inici del circuit.

El viatge és gratuït i atreu un nombrós grup de curiosos o interessats pel transport urbà, bàsicament procedents de la mateixa ciutat. En petits grups, un dels membres de l’associació (voluntari, com tots els conductors, revisors o guies que intervenen en les visites) ofereix una breu explicació de la història del tramvia de la capital argentina, distribueix a cada viatger un bitllet commemoratiu i dona una suscintes instruccions. A un altre voluntari li correspon presentar el merchandising amb què l’associació finança la seva lloable tasca de conservació i memòria del patrimoni tramviari. Venen imants de nevera, tasses, joguines i trencaclosques. Els vaig comprar una tassa decorada amb el Brugeoise número 20, un dels vehicles històrics conservats; el venedor em confessa que és el seu preferit. Després s’inicia l'”emocionant” viatge pels carrers de Cavallito, d’uns vint minuts de durada, si no hi ha embussos a l’avinguda Rivadavia, que no és el cas. Recomanen molta atenció a no treure el cap per les àmplies finestres del tramvia, ja que pot passar ben a prop un autobús (un colectivo com diuen ells) i causar una desgràcia personal. Un detall que em va agradar molt de tot l’operatiu és l’absència de tot intent de  modernització o actualització, i per tant de ridícules teatralitzacions com les que ens tenen acostumats determinades recreacions històriques a Barcelona, ciutat sempre obsessionada en fugir de qualsevol tradició o fidelitat al passat. A Buenos Aires, el conductor i el revisor del tramvia històric van vestits com anaven vestits dècades enrere, no disfressats, i no tracten els viatgers com si fóssim retardats mentals.

Els recorreguts es realitzen, alternativament, amb dues joies històriques. El primer és l’Anglo número 652, de color ocre (a la imatge), en el qual viatjo jo, i el segon, el Lacroze número 258, de color verd fosc, rèpliques dels que van circular a Buenos Aires i fabricats a Bèlgica entre 1911 i 1912. En realitat són dos vehicles procedents d’Oporto fabricats el 1927 i sotmesos primer a reformes i més tard a una restauració integral. No cal dir que tant l’exterior com l’interior del comboi respecta fidelment tots els elements mecànics, els seients, els motius estètics, la publicitat de l’època, etc. Es nota el respecte i l’estimació amb que els integrants de l’Asociación Amigos del Tramvia cuida els seus “fills”. Ah, que no se m’oblidi. Com s’ha dit, tot es paga amb la venda d’objectes i amb la col·laboració desinteressada dels seus integrants. L’única “ajuda” oficial corre a càrrec del municipi, que els cedeix la connexió a la xarxa elèctrica per fer anar els tramvies. Segons asseguren els responsables, gasta igual que una torradora…

[Imatge: foto de l’autor]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!