Marta Garcia-Puig

Bon dia i bona hora!!

Com podeu veure, Endavant els idiomes no fa vacances per setmana santa! Avui m’agradaria aclarir alguns errors que sovint es cometen sia per culpa del castellà sia per culpa de l’homofonia. Sigui com sigui, crec que us pot ser útil per a diferenciar certs mots. Vegem-los tot seguit! (el * significa que aquella paraula no existeix en català o que aquell ús no és correcte.)

AGULLETES – TIRETES

Si fem esport, el dia següent tenim…? agulletes? tiretes? Cap de les dues! Agulletes* és un calc del castellà agujetas i les tiretes són aquells adhesius que ens enganxem a la pell quan ens fem un tall o una ferida. Si fem esport, el dia següent direm que tenim punxades, fiblades o que estem baldats, per exemple.

CANTERA – PEDRERA – PLANTER

És curiós perquè en el món dels esports, moltes vegades hem sentit dir els jugadors de la cantera… o bé els jugadors de la pedrera… I la veritat és que no sé d’on ho han tret. En català, la cantera són ‘les ganes de cantar’ o bé ‘una pedra grossa’, i la pedrera només és ‘el lloc d’on es treu la pedra’. Exemples:

– Les pedreres de Carrara són famoses pel seu marbre.

– Des que m’he llevat m’ha agafat cantera i encara ara taral·larejo!

En canvi, si ens referim al ‘conjunt dels equips inferiors d’un club integrat per diversos equips, que tenen com a objectiu proporcionar esportistes al primer equip’, hem de dir el planter. Exemple:

– Aquests dos jugadors són del planter.

MEDIR – MESURAR – AMIDAR

Què us semblen aquests tres verbs? Ull viu, medir* no és correcte en català! Els altres dos sí que ho són, però tenen significats diferents. Amidar vol dir ‘prendre les mides d’alguna cosa’ i mesurar, en canvi, té dos significats: 1 ‘determinar qualsevol dimensió d’una cosa’ o 2 ‘una cosa, tenir una determinada dimensió’. Exemples: 

– Hem d’amidar la taula per saber si ens cabrà al pis.

– L’armari mesura dos metres d’alçària (significat 2 de mesurar)

– Ja he mesurat la farina!

GUIXETA – TAQUILLA

Aquesta és una discussió que hi va haver fa temps. Abans es deia que taquilla no era correcte perquè és com el castellà taquilla i es creia que era un calc (hipercorrecció), que s’havia de dir guixeta; però no, més aviat al contrari. És a dir, taquilla no és un calc, existeix en català, i guixeta sí que és un calc, un calc del francès guichet!

Però compte! no confonguem la taquilla amb un armariet! En català taquilla vol dir ‘lloc on es compren entrades o bitllets’, per exemple la taquilla del teatre, del cinema, del tren, etc. En canvi, és incorrecte utilitzar taquilla* per a referir-se als armariets que hi ha a l’escola o al gimnàs per a guardar objectes personals!

EIXUGAR(-SE) – ASSECAR(-SE) – SECAR

Quina diferència hi ha entre aquestes tres paraules? Doncs bé, per començar secar* no existeix en català. Assecar i eixugar són correctes, però diferents: assecar vol dir ‘treure la humitat d’una cosa que en té per naturalesa’ o bé ‘treure la humitat d’una cosa sense passar-hi res per sobre’ i eixugar vol dir ‘treure la humitat d’una cosa mullada passant-hi quelcom que s’emporti la humitat’. Exemples:

– Estendré la tovallola perquè s’assequi. (no passem cap drap per assecar-la)

– Si continua fent tanta calor, els rius s‘assecaran.

– Eixuga’t les mans després de rentar-te-les. (passem una tovallola per treure’n la humitat)

DEPORT – ESPORT

Què és el deport? un calc del castellà deporte? No, senyor! En català, deport existeix i vol dir ‘recreació, esbarjo, comunament a l’aire lliure’. I esport ja sabeu què vol dir! Aquesta és una confusió que fan les àvies (almenys la meva!). Quan diuen que algú fa esport, diuen que fa molt deport*! En el cas de les àvies, fan aquest error per culpa de la influència que va tenir el castellà durant el franquisme.

AFIXAR – FIXAR

Aquest és un error molt comú. Moltes vegades veiem cartells on posa: Prohibit fixar* cartells. Aquesta frase és incorrecta! Hauria de ser Prohibit afixar cartells. Perquè? Doncs perquè afixar vol dir ‘clavar o posar (un anunci, un cartell, etc.), sobre una paret, un tauler, etc.’ o bé ‘adjuntar (un afix) a un radical o a un mot.’ En el cas de la prohibició que dèiem, ens referim al primer significat del verb afixar. Fixar, en canvi, simplement significa ‘fer que una cosa no es mogui d’un lloc determinat’. Exemples:

– La família va fixar la seva residència a Manresa. 

– Fixar un pal a terra

– Afixar el sufix -esa al radical de l’adjectiu pobre.

– No afixis cap paper a la meva paret!

ACCESSIBLE – ASSEQUIBLE

La diferència entre aquests dos mots potser és la més complicada d’explicar. Accessible vol dir ‘de fàcil accés’ o ‘persona de tracte fàcil’ i assequible vol dir ‘que es pot obtenir sense dificultat’. El significat d’aquests dos és molt pròxim i és normal que es confonguin, però es recomana limitar l’ús d’accessible a les persones. Exemples:

– El rècord dels cent metres lliures és assequible per a un atleta com ell.

– És un professor seriós, però molt accessible.

RENDIBLE – RENTABLE

Ara parlarem d’economia. En aquest sector, la renda (no pas la renta*) és ‘el profit periòdic, especialment en diner, que ret un actiu material o financer’ i el verb corresponent és rendir. Per tant, l’adjectiu corresponent és rendible, no pas rentable*! En economia, no és correcte l’ús dels mots rentabilitat* o rentabilitzar*, perquè en català no existeixen; direm rendibilitat i rendibilitzar.

Tanmateix, si estem parlant de neteja, llavors sí que hem d’utilitzar l’adjectiu rentable, perquè vol dir ‘que pot ser rentat’.

ASSENTAR – SENTAR – ASSEURE – SEURE

El verb sentar* en català no existeix. En català, tenim els verbs assentar, asseure i seure. Vegem quina diferència hi ha: assentar vol dir ‘establir els fonaments d’alguna cosa’ i se sol fer servir seguit de noms com ara bases, condicions, hipòtesi, precedent, premisses, principis, teoria, tesis… Seure vol dir ‘estar algú sobre un suport qualsevol de manera que el seu cos descansi sobre l’extremitat inferior del tronc, estar assegut’ i és un verb intransitiu (no té complement directe). Asseure (i asseure’s) es refereixen a una acció encara no acomplerta. Asseure vol dir ‘fer seure algú altre’ i necessita complement directe i asseure’s vol dir ‘començar a seure’. Exemples:

– On puc seure?

– Vaig asseure el nen al costat de la mare.

– Asseu-te, si us plau!

Espero que us hagi estat útil, un altre dia us en diré més! Fins aviat i bones vacances!

Bon dia i bona hora!!

Avui parlaré dels falsos amics, en anglès false friends. Un fals amic és una paraula estrangera que s’assembla molt a una paraula de la nostra llengua però que, en realitat, no volen dir el mateix. Per tant, els falsos amics són molt problemàtics perquè molt sovint s’utilitzen erròniament com a equivalent. Per exemple, a la fotografia que he posat a la portada n’hi ha un: exit (anglès) – éxito (castellà). En anglès, exit no vol dir ‘éxito‘ en castellà, vol dir ‘salida‘. Així, doncs, en aquest cartell, hi hauria de posar: exit only – sólo salida.

Tot seguit, us posaré uns quants exemples de falsos amics entre el català o el castellà i l’anglès que molts dels meus alumnes utilitzen de manera equivocada.

SUCCESS

Aquesta paraula no vol dir ‘suceso‘ en castellà, vol dir ‘èxit’. Per tant, si algú és successful, vol dir ‘que té èxit’. Per a utilitzar-la correctament, cal dir, per exemple, That salmon dish was a success, wasn’t it? o bé She runs a very successful computer business. Per a dir ‘suceso‘, haurem de dir event.

MANIFESTATION

Si volem parlar d’una ‘manifestació que s’ha produït com a protesta o per a reivindicar alguna cosa’, llavors hem d’utilitzar la paraula demonstration. Per exemple: The students are holding a demonstration against the proposed changes. En canvi, la paraula manifestation vol dir ‘manifestació’ en el sentit de ‘mostra’. Per exemple: L’augment de l’atur és una mostra més de la incompetència del govern en anglès seria The rise in unemployment was just a further manifestation of the government‘s incompetence.

PRETEND

Aquest és un dels errors més freqüents que fan els meus alumnes. Pretend no vol dir ‘pretendre’, vol dir ‘fingir’. Per tant, per a dir Pretenia casar-se amb la filla del forner, cal dir He intended to marry the baker’s daughter. Si volem dir ‘fingir’, llavors podem dir He pretended to be rich.

SENSIBLE

L’adjectiu anglès sensible no vol dir ‘sensible’, sinó ‘assenyat’, per exemple: It would be sensible to take an umbrella. Si el que volem dir és Ella és molt sensible, llavors haurem de dir She is very sensitive.

CONSTIPATED

Atenció!! No digueu mai que esteu constipated, no és una cosa molt agradable de sentir! En anglès, estic encostipat es diu I have a cold. En canvi, constipated vol dir ‘anar restret’. Així, doncs, si no voleu que la gent es pensi que no aneu de ventre, millor que no digueu constipated.

LIBRARY

En anglès, library vol dir ‘biblioteca’, no pas ‘llibreria’. Si voleu dir que heu anat a la llibreria a comprar-vos un llibre, haureu de dir I went to the bookshop. En canvi, si teniu exàmens i voleu anar a la biblioteca a estudiar, podeu dir I want to go to the library.

RECORD

El verb record en anglès no vol dir ‘recordar’, vol dir ‘gravar’. Els qui hàgiu tingut un reproductor de VHS ja ho deveu saber. Pel que es veu, el jovent que ha nascut a l’època dels DVD no ha vist mai el botó record (gravar). Recordar en anglès es diu remember.

SYMPATHETIC

Encara que s’assembli molt a simpàtic, no vol dir pas això. En anglès, per a dir simpàtic hem de dir nice. En canvi, He was very sympathetic vol dir ‘ell va ser molt comprensiu’ o bé ‘va demostrar molta compassió’ segons el context.

ANNIVERSARY

Com que s’assembla molt a la paraula catalana aniversari, fa que molta gent la malinterpreti. Anniversary es refereix a l’aniversari de casats, a l’aniversari d’un esdeveniment, etc. Per exemple: Avui és el 50è aniversari de la caiguda del mur de Berlín seria Today is the 50th anniversary of the fall of the Berlin wall. En canvi, si parlem de l’aniversari d’una persona, llavors hem d’utilitzar birthday: Today is Anna’s birthday!

STRANGER

Aquesta paraula no vol dir ‘estranger’, vol dir ‘desconegut’. Per exemple, quan som petits, els nostres pares sempre ens diuen Don’t talk to strangers!  (‘No parlis amb desconeguts!’). Si volem dir ‘estranger’, haurem de dir foreign; per exemple foreign languages.

FAMILIAR

Si volem parlar dels nostres familiars, en lloc de dir At Christmas, my familiars* came to my house, hem de dir My relatives came to my house. En anglès, familiar és un adjectiu que vol dir ‘una cosa que em sona, que no és la primera vegada que la veig’; per exemple: That street was familiar to me.

PARENTS

Parents tampoc no vol dir ‘parientes’, vol dir ‘pares’. Així, doncs, per dir els meus pares estan sopant, no direm my fathers* are having dinner, sinó que direm my parents are having dinner.

CAREER

Quan volem parlar de quina carrera estudiem, hem d’utilitzar degree; per exemple, I am studying a degree in languages. Career no vol dir ‘carrera’ en el sentit d’estudis, sinó que vol dir ‘carrera’ en el sentit de ‘trajectòria professional’. Per tant, podem dir Many women sacrifice interesting careers for their family. 

Aquests són només alguns exemples de falsos amics, els que he vist que la gent malinterpreta més sovint. Espero que us hagi servit d’alguna cosa. Si a algú li interessen els falsos amics entre català i italià, pot llegir aquest article que vaig escriure fa temps.

Bon dia i bona hora!

Avui m’agradaria dir unes quantes expressions, ja que són molt útils per a entendre el que ens estan dient i per a expressar tots els matisos que vulguem. Per exemple, si està plovent molt i no sabem l’expressió it’s raining cats and dogs, el nostre anglès mancarà d’una certa naturalitat i perdrem un cert matís. Doncs bé, sense més dilacions, aquí en teniu unes quantes:

Be like peas and carrots

Suposo que té sentit començar per la que fa de títol d’aquest article. Aquesta expressió vol dir que ‘dues persones són molt compatibles i que congenien molt’, per això en Forrest va dir això mateix quan parlava d’ell i de la Jenny per dir que eren molt amics.

I would bet my life on it

Diem aquesta expressió per afirmar que estem 100% convençuts del que diem, tan convençuts que fins i tot ens hi jugaríem la vida. En català, en una situació com aquesta, diríem Posaria la mà al foc.

Third time lucky

Aquesta expressió s’utilitza quan ja has intentat fer una cosa dos cops i no t’ha sortit bé; llavors, abans d’intentar-ho per tercera vegada, díem: Third time lucky! En català i castellà, passa el mateix, també utilitzem el tercer cop per a dir quan aconseguirem una cosa. En català, díem Al tercer cop no falla! i en castellà es diu A la tercera va la vencida! Pel que sembla, no està molt clar d’on ve la creença que la tercera vegada que fem una cosa és més probable que surti bé. Tanmateix, hi ha diverses teories, que podeu trobar als enllaços que he afegit.

Be as snug as a bug in a rug 

Literalment vol dir ‘estar tan còmode com un insecte en una estora’. El que volem dir quan usem aquesta expressió és que estem molt còmodes (per exemple, quan som al llit ben tapadets amb la manta). La veritat és que és una expressió divertida perquè snug, bug i rug sonen igual i sembla un embarbussament. Enllaç amb explicació. En català, en aquest cas, no tenim un equivalent (almenys ara no se me n’acut cap).

In two shakes of a lamb’s tail

Quan volem dir que farem una cosa molt ràpidament, podem dir que ho farem in two shakes of a lamb’s tail. En català, però, no fem les coses “en dos moviments de la cua d’un xai”, sinó que ho fem en un tres i no res o bé en un tancar i obrir d’ulls.

Squeaky clean / Clean as a whistle

Aquestes dues expressions volen dir que ‘una persona o cosa està molt neta’. Com ho diríem en català? En català, diem que està net com una patena! Diem squeaky clean perquè quan passem el dit per un got grinyola (grinyolar en anglès és to squeak). L’origen de clean as a whistle, però, no està tan clar. Hi ha diverses hipòtesis, però a mi la que més em convenç és la que diu que si un xiulet (whistle) no està ben net, no sona bé.

Six of one half of a dozen of the other / Much of a muchness

Aquestes dues expressions s’utilitzen per a dir que dues coses són molt semblants. En català, la veritat és que hi he estat pensant però no se m’acut un equivalent (si a algú se li acut, si us plau que el digui), però el significat és ‘si fa no fa’. Atenció! Cal dir que tres quarts del mateix no és correcte en català, és una castellanada! En castellà, diuen de lunes a martes no te apartes.

Be left on the shelf

En anglès, diuen I don’t want to be left on the shelf (significat número 3 de l’enllaç) per dir que no volen quedar-se solters. En català, podem dir quedar per tia o bé quedar-se per vestir sants.  He de dir que trobo que l’expressió quedar per tia és masclista, perquè només es refereix a les dones, com si només les dones poguessin quedar-se solteres i no pas els homes. L’origen de la dita anglesa té molta lògica: si un producte té èxit i es ven molt, it flies off the shelves; en canvi, si un producte no agrada i no es ven, it is left on the shelf. Així, doncs, es va traslladar aquesta idea a una persona que es queda soltera.

You silly billy!

Aquesta expressió no té molt de misteri, simplement vol dir ‘mira que ets burro!’ o bé ‘tros d’ase!’ És una expressió informal, que sobretot s’usa amb nens, però també es pot dir a un adult o al gos.

Miss/Mr smarty pants!

Si algú fa un comentari que ens sembla una mica repel·lent, li direm Mr smarty pants! o si és una dona, Miss smarty pants! En català, en aquesta situació podem dir-li que és un saberut.

Bon dia a tothom!! Avui he cregut convenient escriure un article sobre alguns detalls importants que, a la majoria dels catalans, ens passen desapercebuts i que, en realitat, són punts clau per a la supervivència de la nostra llengua i de la nostra cultura. Tot seguit us explicaré millor a què em refereixo.

Qui de vosaltres sabia que, en realitat, Palma de Mallorca és una castellanització del nom original català? Tal com explica Rosa Calafat en el seu llibre Per a un ús ètic del llenguatge, el nom original és Palma. Palma de Mallorca és una invenció moderna començada a difondre a partir de la reestructuració territorial de l’Estat en el segle passat: el decret de Javier de Burgos de 1883, que dividia Espanya en quaranta-nou províncies, instituïa la de Palma de Mallorca. En aquell moment, els nostres veïns espanyols es van trobar amb la necessitat de diferenciar entre Palma, Las Palmas i La Palma, tres noms amb els quals sempre s’han fet un embolic, i això va provocar l’esguerro Palma de Mallorca.

El professor de Psicologia de la Universitat de València Ferran Suay, en un article seu que parla de la intervenció psicològica sobre els hàbits lingüístics, fa unes reflexions realment importants: Suay parteix del fet que tot i tenir un context legal que despenalitza i oficialitza l’ús del català, els catalanoparlants no han arribat a fer les passes que calen perquè aquesta llengua sigui la d’ús normal al territori «I tanmateix, una majoria de la població no ho fa (parla directament en castellà), o hi renuncia amb una facilitat espaordidora (abandona el català davant el mínim senyal d’incomprensió o, fins i tot, de dubte).» Segons Suay, la causa d’aquesta actitud del parlant català prové del conjunt de creences, judicis i prejudicis que té acumulat en trobar-se amb un interlocutor que no li respon. El pas del català al castellà es dóna sovint no per raons de no entesa lingüística, sinó pel procés històric acumulat. Tot catalanoparlant, vell o jove, porta a l’esquena un cúmul de situacions comunicatives estressants: «No te entiendo, en castellano/español, por favor» és una frase que podem sentir en molts bars en demanar-hi un cafè, tot i que la distància lingüística del mot entre català i castellà és mínima.

Finalment Suay proposa les mesures següents: «Caldrà, d’entrada, que la persona identifiqui quines són les creences que actuen com a limitadors del seu comportament, per tal de substituir-los per altres de més satisfactoris. Es tracta d’aprendre a reduir la incomoditat que ens pot generar el manteniment del català. Per això cal aplicar la tècnica de l’assertivitat. La conducta assertiva consisteix a exercir els nostres drets lingüístics més que no a explicar-los o discutir-los.»

Dit això, us convido a reflexionar si us sentiu identificats amb allò que Suay descriu. Jo reconec que anys enrere ho feia, canviava al castellà, però fa uns quants anys em vaig adonar del que comporta aquest canvi, de les causes i de les conseqüències que implica. Si volem mantenir el català, haurem de fer un esforç per a no canviar de llengua amb tanta facilitat. Si nosaltres no parlem català, qui ho farà?

Informació extreta del llibre Per a un ús ètic del llenguatge, de Rosa Calafat.

Avui m’agradaria parlar del català que utilitzen els mitjans de comunicació, tant escrits com orals. És un català correcte? Heu observat mai algun error? Tot seguit us presentaré alguns exemples d’errors que he trobat.

1. La primera acció que desenvoluparà Condis amb el suport de la UOC per divulgar la Candidatura entre els seus clients és posar al seu abast un centenar de receptes de temporada de cuina tradicional catalana amb les que, combinades, es poden elaborar menús saludables i equilibrats.

La construcció preposició + article + que és incorrecta, en casos com aquest hem d’usar preposició + què o bé preposició + el qual/la qual. Així, doncs, en aquesta frase hauríem de dir receptes de temporada de cuina tradicional catalana amb les quals, combinades, es poden elaborar menús saludables i equilibrats. o bé receptes de temporada de cuina tradicional catalana amb què, combinades, es poden elaborar menús saludables i equilibrats. Per a més informació, podeu consultar aquest enllaç.

2. A més de difondre les receptes de la cuina tradicional catalana que ha estudiat la UOC, Condis també té previst col·locar a gran part dels seus establiments de Catalunya amb expositors i flyers que inclouran les receptes de temporada que proposa aquest receptari, informació sobre la Candidatura i sobre la forma d’adherir-se a la mateixa.

Mateix/a no és un pronom, sempre ha d’acompanyar un nom. Només hi ha un cas en què s’utilitza com a pronom, quan el mateix vol dir ‘la mateixa cosa’: Sempre fas el mateix! A part d’aquest cas, mateix no s’ha d’utilitzar com a pronom per a referir-se a una cosa anteriorment esmentada. Així, doncs, s’han d’evitar frases com la de l’exemple 2. En el següent enllaç trobareu més exemples.

3. El conveni que avui han signat la UOC, Condis i la FICCG, contempla tots aquests compromisos 

En català, els convenis no contemplen res perquè, que jo sàpiga, els convenis no tenen ulls. Contemplar vol dir ‘esguardar atentament (un objecte) absorbint-se en la seva vista’, per exemple contemplar els estels, contemplar el paisatge, contemplar una imatge. Quan parlem de lleis, podem utilitzar verbs com ara preveure: El conveni que avui han signat la UOC, Condis i la FICCG preveu tots aquests compromisos.

4. No obstant, el tuit original ja corria com la pólvora i acumulava crítiques a dojo.

En castellà, diuen no obstante, però en català no. En català, hem de dir això no obstant o bé no obstant això. Hem de pensar que no obstant = malgrat. Oi que no diríem Malgrat, el tuit original ja corria… Doncs no obstant és com malgrat, no poden anar sols, sempre han d’anar acompanyats d’algun sintagma nominal: Malgrat les pluges, els excursionistes van continuar. / No obstant les pluges, els excursionistes van continuar. Per a més informació, podeu consultar el següent enllaç: Optimot.

5. La xifra de parats registrats a les oficines dels serveis públics d’ocupació (antic Inem) es va situar al finalitzar el desembre del 2014 en 4,4 milions de persones.

En català, no hi ha parats perquè no tenim paro, tenim atur. Així, doncs, a Catalunya tenim aturats, no pas parats.

Finalment, avui m’agradaria destacar les paraules de Mònica Terribas quan encara era directora de TV3. En una entrevista a Crònica.cat del 6 de gener de 2010, quan se li va preguntar si el nivell de la llengua que reben els televidents de TV3 era suficientment correcte,  va respondre un rotund no i va afegir: Els nostres periodistes, els nostres professionals, els nostres artistes estan treballant molt més fora, estan parlant molt més en altres llengües, i no només en castellà, sinó també en francès, en anglès, i quan treballen en català, alguns d’ells fa temps que ja no hi treballaven. I d’altres diguem que el seu àmbit natural d’expressió i d’audició és el castellà. I això empobreix molt la qualitat de la nostra llengua. 

Què pretén dir amb això? Que parlar llengües estrangeres és una excusa vàlida per a no parlar català correctament? No hi ha periodistes capaços d’utilitzar un català correcte a Catalunya? Perquè, si n’hi ha, crec que són aquests els qui haurien de treballar a TV3, la televisió de Catalunya, no pas els qui no en són capaços. Amb aquestes paraules, Mònica Terribas està dient que les altres llengües que els periodistes parlen són més importants que el català; és a dir, per a ella és més important que els seus periodistes parlin bé l’anglès i el francès que no pas el català. I jo em pregunto: Als directors dels mitjans de comunicació francesos, també els és igual que els seus periodistes cometin errors en francès? I als directors de mitjans de comunicació anglesos, els és igual que els seus periodistes cometin errors en anglès?

Finalment, voldria afegir que, en aquesta entrevista, Mònica Terribas afirma que TV3 no pot ser la televisió dels Països Catalans, perquè no té ni l’estructura ni està creada per ser-ho. Què us sembla? Llavors, quina televisió ha de ser la nostra?

(Informació extreta del llibre Per a un ús ètic del llenguatge, de Rosa Calafat.)

Tal com us podeu imaginar gràcies al títol, avui m’agradaria parlar de la llengua francesa, de com canvia el nom de les coses d’una llengua a l’altra. Un exemple clar d’això és la foto de l’article. Us sona aquest personatge, oi? Sí, és el nostre amic d’infància, en Wally. Em sembla molt curiós veure que a Catalunya no s’ha modificat el nom anglès d’aquest personatge i que en francès, en canvi, sí que l’han canviat i li diuen Charlie. Tot seguit veurem altres casos en què no podem fer una traducció literal del nom d’una cosa (la majoria de casos són d’aliments)

CHI-CHI

Segurament no sabeu a què em refereixo, oi? Resulta que a França també mengen xurros amb sucre per sobre, exactament els mateixos que nosaltres; però els parisencs no diuen xurros, en alguns llocs diuen chi chi. Aquí teniu una foto que ho demostra:

BARBE À PAPA

Si us dic barbe à papa, us podeu imaginar de què estic parlant? Doncs vol dir ‘cotó fluix de sucre’ o ‘sucre filat’, aquell sucre rosa que comprem als nens quan anem a la fira. De fet, un cop ja saps què vol dir barbe à papa, t’adones que aquest nom té lògica, ja que veus que el nom il·lustra la forma que té: amb una mica d’imaginació podríem dir que sembla una barba. Com es diu cotó fluix de sucre en anglès? En anglès britànic en diuen candy floss (literalment ‘fil de sucre’) i en anglès americà és cotton candy (literalment ‘sucre de cotó’).

CROQUE MONSIEUR

Un croque monsieur és allò que nosaltres anomenem biquini (biquini de menjar, no de roba). Només hi ha una petita diferència: A França li posen formatge ratllat per sobre. És un entrepà de pa de motlle amb pernil dolç i formatge amb formatge gratinat a sobre.

MARRON CHAUD

Els francesos, quan arriba l’hivern, mengen marrons chauds; és a dir, compren castanyes al castanyer/a. Em sembla curiós que les anomenin marrons, perquè en francès existeix la paraula châtaigne per a dir ‘castanya’. Em sembla curiós perquè en italià passa exactament igual: tot i que la paraula castagna existeix, quan es refereixen a les castanyes torrades diuen marroni. En català, a diferència del francès i de l’italià, tant el fruit com la castanya torrada tenen el mateix nom: castanya.

PAIN AU CHOCOLAT

Aquella pasta que nosaltres anomenem napolitana, els francesos l’anomenen pain au chocolat (literalment ‘pa amb xocolata’) o bé une chocolatine (a Occitània). La veritat és que no sé per què aquí li diem napolitana, perquè després de fer una mica de recerca he descobert que té origen francès, no pas napolità.

MIKO

No us recorda la marca de gelats que es venia fa uns quants anys? Doncs a França aquesta marca no és la que nosaltres coneixem com a Miko, sinó que quan diuen Miko es refereixen a Frigo:

Si voleu saber quin nom té la marca Frigo en altres països cliqueu aquí

CAFÉ CRÈME

Un café crème és el mateix que un café au lait; és a dir, un ‘cafè amb llet’. Pel que vaig veure a París, és més comú dir café crème que café au lait en els menús.

SUR PLACE OU À EMPORTER?

Finalment m’agradaria explicar que per a dir per a emportar (per exemple, una pizza per a emportar) en francès es diu à emporter, i que per a dir per a menjar aquí es diu à manger sur place.

Espero que us hagi semblat interessant. Ara que sabeu tot això, la propera vegada que aneu a França i vulgueu demanar un biquini, per exemple, ja sabeu què heu de demanar! (un croque monsieur)

Bon dia a tots/es!!

Avui m’agradaria centrar-me en mots que no són gaire comuns, sia perquè han caigut en desús amb el pas dels anys sia perquè s’utilitzen només en els llibres (cultismes) o només en una zona (dialectalismes). La qüestió és que són paraules que s’estan perdent, i per intentar que no es perdin del tot m’agradaria exposar-les aquí; perquè com més gent les conegui, més gent les utilitzarà. Vinga, som-hi!

QUI-SAP-LO

No sé vosaltres, però jo no l’he sentida mai. L’he estudiada, però no l’he sentida. Aquesta expressió canvia de gènere i nombre segons la frase en la qual es trobi, qui-sap-lo/a/os/es, i vol dir ‘gran quantitat’, per exemple: Ha tingut qui-sap-la sort! o bé Ha sigut una festa qui-sap-lo divertida!

LLETRA

Sí, ja sé que tots coneixeu aquesta paraula, però no em refereixo a les lletres de l’alfabet, sinó a una carta. Sí, lletra també vol dir ‘carta’, per exemple: Ahir vaig rebre una lletra de la Maria. Ho vaig llegir en una novel·la de principis del segle XX, no sé si vosaltres ho heu sentit mai amb aquest significat. Curiosament, aquesta paraula també vol dir ‘carta’ en anglès, en francès i en italià. A diferència del català, però, aquestes llengües no tenen cap altra paraula per a dir ‘carta’ i per tant sempre utilitzen letter (en anglès), lettre (en francès) o lettera (en italià). En canvi, el català i el castellà utilitzen carta. Curiós, no?

PLANETA

Sí, aquesta també la coneixeu, ho sé. Doncs no és el que creieu! Sabíeu que planeta també vol dir ‘destí’? Però compte! no és EL planeta, sinó LA! Jo fa uns anys ho vaig estudiar, però fins ara no ho havia ni sentit ni llegit mai i fa poc ho vaig llegir en una novel·la del 1906. Exemple: La planeta d’un poble.

MAGÍ

El magí és el ‘cap’. Però per què se li diu així? Doncs aquesta paraula ve del verb emmaginar (‘imaginar’); com que el cap és allò amb què imaginem, és el nostre magí. Per exemple: Treu-t’ho del magí, no ho aconseguiràs!

OMBREL·LA

Què és una ombrel·la? Compte! Els qui sabeu anglès no ho confongueu amb umbrella! És semblant a una umbrella, però no és exactament el mateix. La paraula anglesa vol dir ‘paraigua’, però ombrel·la vol dir ‘para-sol petit’. Exemple: Va agafar l’ombrel·la i va marxar.

HAVEM / HAVEU

Segurament les heu vistes, però no crec que les sentiu molt sovint. Havem és l’alternativa de hem, i haveu és l’altra manera de dir heu. Exemples: Ho haveu vist? o bé Havem anat a Barcelona d’excursió.

DAR

El verb dar és sinònim de donar, però almenys a la meva zona no s’utilitza (llibres a banda). Jo només ho he sentit a la cançó Què li darem, al noi de la mare? què li darem que li sàpiga bo? panses i figues i nous i olives, panses i figues i mel i mató.

BABO

Aquesta no és una paraula catalana, però voldria posar-la perquè m’ha semblat força interessant. Resulta que en aquesta novel·la que us comento he vist aquest mot uns quants cops, per exemple: És un amic íntim del babo, volent dir ‘papa’. En aquesta novel·la, s’hi inclouen molts castellanismes quan els personatges parlen per reflectir la societat real, però els castellanismes sempre estan en cursiva, perquè no són paraules correctes en català. El que em sorprèn és que aquesta paraula en concret no és un castellanisme, sinó que ve de l’italià! Per sort conec l’italià i ho sé; però si no el conegués, no sabria d’on ha sortit! El que passa és que en italià s’escriu amb dues b: babbo. Em sembla curiós, no sabia que a principis de segle XX la gent digués babo!

JUDICAR

Per a dir jutjar també podem dir judicar. A mi em recorda molt a l’italià giudicare, la veritat. Sincerament, jo no l’he sentit gaire, aquest verb. Per exemple, podríem dir: Si us plau, no em judiquis, estic passant per un mal moment!

LLUR / LLURS

Aquesta segurament l’heu estudiada a l’institut, tot i que dubto que l’hàgiu sentida o utilitzada mai; m’equivoco? Doncs vol dir ‘d’ells’ o ‘d’elles’, per exemple: No vull abusar de llur bondat! Molt probablement ho heu vist en algun llibre. A mi em recorda al francès leur, que també vol dir ‘d’ells/es’ i, curiosament, vénen del mateix mot llatí: illorum.

Espero que us hagi agradat i que algun dia utilitzeu alguna d’aquestes paraules. Gràcies i fins aviat!

Avui m’agradaria donar un cop d’ull a la música i la poesia catalanes. Com ja sabeu, hi ha un concepte que es diu llicència poètica. Això vol dir que els cantants i els escriptors, quan escriuen, poden trencar les normes de la llengua i de la mètrica. Això no obstant, això no vol dir que puguin escriure el que vulguin i que puguin fer trenta mil errors. Així, doncs, m’agradaria analitzar fins a quin punt es prenen llicències i si potser estan anant més enllà del que és la llicència poètica. Vegem-ho!

BOIG PER TU – SAU –

En aquesta cançó, hi ha dos errors: El primer és conseqüència de la confusió dels usos del verb ser amb el verb estar per culpa de la influència del castellà. Quan diu Com et puc estimar si de mi estàs tan lluny, hauria de dir si de mi ets tan lluny; ja que quan parlem d’on es troba una persona en un moment determinat, hem d’utilitzar el verb ser. Per exemple, hem de dir ara no sóc a casa, sóc a la universitat en lloc de dir ara no estic a casa, estic a la universitat. El que passa és que el castellà en aquests casos utilitza el verb estar (ahora no estoy en casa, estoy en la universidad) i llavors els catalans traduïm literalment del castellà i utilitzem erròniament estar en lloc de ser.

El segon error, i potser el més greu dels dos, és l’ús de la paraula reflexada a la frase però dins la meva copa veig reflexada la teva llum. Devien pensar que si el substantiu és reflex, el verb ha de ser reflexar; però no, les llengües no sempre són regulars: reflexar no existeix en català, el verb és reflectir. Per tant, en aquesta frase haurien de dir reflectida la teva llum.

LLENÇA’T – LAX’N’BUSTO

En aquesta cançó, l’error el tenim al títol! A veure, en català tenim dos verbs que sonen igual: el verb llençar i el verb llançar.

– LLENÇAR vol dir ‘tirar alguna cosa a les escombraries’. Per exemple: La fruita s’ha fet malbé, llença-la!

– LLANÇAR vol dir ‘deixar anar amb fort impuls una cosa de manera que recorri una distància en l’aire’, per exemple: Va llançar una pedra al mar. Si l’utilitzem en la forma pronominal, té el significat de ‘deixar-se anar amb violència en l’aire, contra algú, daltabaix, etc.’, per exemple: Es va llançar al mar o bé es va llançar a la persecució del lladre.

Per tant, en el context de la cançó, el que ens volien dir era llança’t (és a dir, atreveix-te!). Si diuen llença’t ens estan dient que ens llencem a nosaltres mateixos a les escombraries. Aquest és el significat genuí (autèntic) del verb llençar en català. Què ha passat després? Resulta que al final, com a vegades passa, l’Institut d’Estudis Catalans acaba cedint als errors de la gent i fa poc va incloure en el seu diccionari dins del verb llençar el significat del verb llançar com a segon possible significat. Així, doncs, l’ús del verb llençar en el sentit de llançar ja no es considera un error. Això no obstant, no és aconsellable utilitzar-lo amb aquest significat, ja que no és propi del català. Recordeu la diferència entre aquests dos verbs!

TREPITJA FORT – LAX’N’BUSTO

En aquesta cançó, el problema és l’ús dels pronoms febles. Ja sabem que els pronoms febles en català no són fàcils; però si ho intentem, ho aconseguirem. A veure, a la cançó diuen Dibuixa´ls-hi un somriure, que ningú et podrà dir no. Per què tenim 2 pronoms aquí? Un pronom sempre substitueix alguna cosa i aquí només hem de substituir 1 cosa: a ells. El pronom que correspon a a ells (complement indirecte) després d’un verb que acaba en vocal és ‘ls. Així, doncs, la frase hauria de ser Dibuixa’ls un somriure, que ningú (no) et podrà dir no.

Després hi ha un altre error de pronoms febles: En Roc és fort com el seu nom indica, no hi ha fita on no hi pugui arribar. Aquest hi sobra, ja que està fent la mateixa funció que fa el pronom relatiu on, i la frase hauria de ser no hi ha una fita on no pugui arribar. 

No entraré a corregir l’absència de la doble negació, que no es fa en moltes cançons (deixar-se el no a frases com ningú NO et podrà dir no), perquè és aconsellable però no obligatòria i si no s’utilitza, no ho podem considerar error, sobretot si no es tracta d’un text formal.

JUNTS – SOPA DE CABRA –

En aquesta cançó, justament en una de les meves frases preferides, hi ha un error important: La vida apreta, però no ens deixarem ofegar. El verb apretar no existeix en català. Segons el context, podrem fer servir verbs com ara prémer, pitjar, polsar, tocar, picar, collar, pressionar i obligar. En aquest cas, podríem utilitzar collar o pressionar: La vida pressiona, però no ens deixarem ofegar.

HOTEL PARÍS – VICENT ANDRÉS ESTELLÉS –

Hotel París és un poema del poeta valencià Vicent Andrés Estellés. Es un gran poeta, d’això no n’hi ha cap dubte, però en el següent fragment tenim un parell de barbarismes:

i hi ha el peó que es mata caent des d’un andami
i l’home que fa el pa i hi ha qui porta un metre
per saber el tamany escaient del taüt

En català, aquella construcció provisional que utilitzen els obrers per a construir o reparar un edifici no és un andami, és una bastida. De fet, la paraula andami (usat en plural) té un altre significat: Manera de caminar d’una persona, per exemple Té uns andamis que sembla un ànec. D’altra banda, tamany no existeix en català, la paraula correcta és mida.

Com podeu veure, els errors són comuns i els veiem a tot arreu, fins i tot en la música i la literatura. Jo entenc que existeix el concepte de llicència poètica i que si en un vers necessiten sis síl·labes, llavors tenen la llicència de no utilitzar la doble negació, però no crec que tinguin llicència per escriure paraules que no existeixen en la nostra llengua (barbarismes). És a dir, llicència, sí; però fins a un cert punt.

Avui m’agradaria comparar certes expressions franceses amb els corresponents equivalents catalans. Espero que us sembli interessant.

JETER L’ARGENT PAR LES FENÊTRES

Aquesta expressió vol dir ‘gastar més del compte, sense pensar en les conseqüències’. Per exemple: En ces temps économiques difficiles, il n’est vraiment pas sage de dépenser autant. Tu devrais dire à ta sœur de cesser de jeter l’argent par les fenêtres.  En català, tenim una expressió semblant: llençar la casa per la finestra. Aquesta expressió significa que hem fet una despesa extraordinària força cara. Per exemple, Aquest mes m’he comprat una pantalla de plasma d’última generació, he llençat la casa per la finestra!

Aquesta expressió no se sap del cert d’on ve, però sí que se sap que al segle XVI per fer almoina als captaries, es llançaven les monedes per la finestra.

FAIRE DES FOLIES

Aquesta expressió vol dir que gastem molt, que comprem coses molt cares. Exemple:  Avec ma retraite de 500 €, je ne peux pas faire de folies.

En català, en canvi, podríem dir malgastar, dilapidar o malbaratar. Ull viu! No és correcte dir despilfarrar ni derrotxar en català!

FAIRE UNE AFFAIRE

Aquesta expressió s’utilitza per a dir que has comprat una cosa a bon preu. Per exemple: j’ai fait une affaire avec le pack de 12 pinceaux! En català, tenim la paraula ganga i, per tant, podem dir que hem trobat una ganga. 

ÊTRE UN PANIER PERCÉ

Aquesta expressió significa que aquella persona gasta molt. Exemple: Le Parlement est trop généreux quand il est question d’argent et qu’il est un panier percé. En català, tenim una expressió que vol dir exactament el mateix: tenir la mà foradada. Curiosament, tant en català com en francès, l’objecte en qüestió està foradat (percé); simplement en català parlem d’una mà i en francès, d’un cabàs.

La metàfora francesa ve del fet que si una persona que té un cabàs foradat va al mercat i comença a omplir-lo, gastarà els diners de manera estúpida, perquè li caurà tot pels forats.

SE SERRER LA CEINTURE

Aquesta expressió significa ‘estalviar’. En català, tenim un equivalent exacte: estrènyer-se el cinturó/estrènyer-se la cintura. Exemple en francès: Les deux régions savent qu’ elles vont devoir se serrer la ceinture. (Le Monde). Quin origen té? Doncs ve del fet que si et passes un temps sense menjar, pots estrènyer-te més el cinturó. Després, el significat s’ha ampliat i ara també es refereix al fet de privar-se d’alguna cosa que, tanmateix, volem o necessitem.

ÊTRE À DÉCOUVERT

Aquesta significa ‘estar en números vermells‘. Exemple: Je suis déjà à découvert ce mois-ci. De fet, en català, en economia, també s’utilitza l’expressió estar al descobert amb aquest significat.

AVOIR DU MAL À JOINDRE LES DEUX BOUTS

Aquesta expressió vol dir ‘tenir problemes per a arribar a final de mes‘. Exemple: L’insécurité, l’incertitude, la crainte, la difficulté de joindre les deux bouts caractérisent alors la condition ouvrière. D’on ve? Doncs es refereix als dos bouts (puntes) de l’any. És una metàfora antiga que ve del fet que la gent havia d’aguantar tot l’any amb el que els proporcionava la collita d’aquell any, havien de subsistir amb allò fins a la collita següent.

Per acabar m’agradaria comentar una curiositat: en francès, quan trobem un accent circumflex és un senyal que allà antigament hi havia una ‘s‘. Per exemple:

– fenêtre ve del llatí fenestra. Com podeu veure, la s del llatí no apareix en francès però, en canvi, hi ha un accent circumflex. En català i en italià, ha passat a ser finestra.

– apparaître ve del llatí apparescere. Com veieu, la s ha desaparegut i se li ha posat un accent. En català, s’ha convertit en aparèixer.

– être ve del llatí essere. Així, doncs, veieu que passa el mateix. En català, s’ha mantingut força igual: ésser (o ser).

Bon dia i bona hora! La veritat és que hi ha moltes coses que m’agradaria comentar sobre aquests dos verbs, així que millor que anem a pams.

Primer de tot, parlem del verb ser. En català, castellà i en italià tenim els verbs ser i estar, però en francès i en anglès no passa exactament el mateix. Vegem-ho!

VERB SER

• ÊTRE (francès): En francès, el verb être comprèn el significat de ser i el significat d’estar. Per exemple, podem dir Il est intelligent (és intel·ligent) i podem dir Elle est fatiguée (està cansada).
• ESSERE (italià): En italià, tenim el verb essere i el verb stare. El que passa és que els usos no són els mateixos que en català. En línies generals, el verb essere es fa servir per a dir on som (sono a casa, ‘sóc a casa’), com és una cosa (il giardino è molto carino, ‘el jardí és molt maco’) i com estem (sono stanca, ‘estic cansada’). El verb stare, en canvi, normalment s’usa amb adverbis: sto bene, que vol dir ‘estic bé’. Cal tenir en compte, però, que això és la regla general i que, a part dels molts casos que hi ha, els usos depenen de la zona (al sud no ho utilitzen igual que al nord). El que aquí ens interessa és veure que l’italià coincideix amb el català en el sentit que ambdues llengües tenen dos verbs: ser i estar.
• TO BE (anglès): En anglès passa com en francès: només tenim un verb, s’utilitza el mateix verb per a dir ser i per a dir estar. Per exemple, podem dir I am very tired (‘estic molt cansat/da’) i podem dir I am tall (‘sóc alt/a’).

VERB HAVER

En segon lloc, voldria parlar del verb haver. El verb haver, com tots sabem, l’utilitzem per a formar els temps compostos; per exemple, He anat al teatre. Fa poc em vaig fixar que en francès i en italià, el verb haver (avoir en francès i avere en italià) també té el significat de ‘tenir‘. És a dir, a part d’utilitzar-se com a auxiliar per a formar els temps compostos, també és el verb que s’utilitza per a dir ‘tenir’: J’ai un frère (‘tinc un germà’ en francès) i Ho un fratello (‘tinc un germà’ en italià). A més, en anglès passa exactament el mateix: el verb to have no només serveix per a fer d’auxiliar, sinó que també expressa possessió: I have one brother (‘tinc un germà’ en anglès).

Com podeu comprovar, curiosament la resta de llengües que conec coincideixen en aquest aspecte i, en canvi, en català i en castellà això no passa. Però sempre ha sigut així? Doncs si investiguem una mica veiem que no, que en català haver també volia dir ‘tenir’; però aquest significat s’ha perdut en el català actual. Bé, de fet, s’ha perdut excepte en el món econòmic: en aquest context, l’haver és ‘allò que hom posseeix, moble o immoble’. En castellà, tampoc no ha sigut sempre així; en castellà antic, es deia yo he un hijo (= yo tengo un hijo). Després, però, el romanç va corrompre la conjugació llatina i va crear perífrasis basades en construccions del baix llatí, que van utilitzar aquest verb com a auxiliar: yo he comprado, él había cerrado, etc. En els seus orígens, aquestes formes volien dir ‘yo tengo comprado’, ‘él tenía cerrado’, etc., però mica en mica es va anar oblidant el significat de ‘tenir’ i van passar a significar ‘una cosa que ja està feta’.

Tenint en compte que més d’una llengua romànica dóna el significat de tenir al verb haver, que una d’aquestes llengües és l’italià (llengua que s’ha mantingut més propera al llatí) i que el català antic i el castellà antic també li donaven aquest significat, podem arribar a la conclusió que molt probablement el verb haver en llatí devia tenir aquest significat. Doncs sí, si busquem el verb haver al Diccionari de l’Enciclopèdia, podem veure que el verb habere del llatí vol dir ‘tenir’.

VERBS SER I HAVER

Finalment, per acabar l’article d’avui, voldria parlar de l’auxiliar que utilitzem per a formar els temps compostos. En català, en castellà i en anglès, no és complicat: sempre utilitzem el verb haver (he cantat, hem estudiat, heu anat, etc.). Això no obstant, no totes les llengües funcionen així. Per exemple, l’italià i el francès tenen dos possibles auxiliars: ser i haver. Segons el verb que utilitzem, haurem de fer servir ser o haver. Em sembla curiós que en aquestes dues llengües romàniques hi hagi dos possibles verbs auxiliars i que, en canvi, en català i en castellà no. Doncs resulta que això d’utilitzar el verb ser com a auxiliar ja passava en llatí: natus sum «sono nato». Així, doncs, suposo que aquest ús del verb esse llatí s’ha mantingut en italià i en francès i que, en canvi, en català i castellà s’ha perdut. (Enciclopèdia Treccani)

Espero que us hagi semblat interessant, fins aviat!

Avui m’agradaria parlar de la llengua i la literatura catalanes. Primer de tot, situem-nos en el Modernisme (finals del segle XIX – principis del XX). En aquella època, el tipus de novel·la que donà obres de més qualitat i la que es presentà amb més coherència des del punta de vista teòric va ser la novel·la rural. Però per què? Hi ha qui afirma que és així perquè molts novel·listes provenien de fora de Barcelona, però no és per això. Simplement va ser així perquè Catalunya és un país rural: Si ens hi fixem, la nostra mentalitat és rural i també la nostra realitat. Sí, la realitat que avui coneixem no té ni 100 anys, fins fa ben poc la majoria de pobles catalans tenien més agricultura que no pas indústria.

De fet, aquesta mentalitat rural no només la podem trobar en la literatura, sinó que també es reflecteix en la llengua. Per començar, l’himne de Catalunya és marcadament rural: (…) bon cop de falç, defensors de la terra (…). A més, tenim moltes frases fetes, refranys i locucions relacionades amb l’agricultura i amb el món rural en general:

• Qui matina fa farina: Vol dir que ‘matinant es pot fer molta feina’. En castellà, en canvi, diuen Quien madruga, dios le ayuda. Com podeu veure, el refrany català està relacionat amb el camp i el castellà, no.
• Vés a pastar fang! S’usa per a engegar algú de mala manera. En castellà, en canvi, diuen ¡Vete a freír espárragos!
• No diguis blat que no sigui al sac i ben lligat! Aquest refrany ens aconsella ser prudents i no cantar victòria abans d’hora. En castellà, en canvi, diuen No hay que vender la piel del oso antes de haberlo cazado. Com podem veure, el refrany català està molt més relacionat amb el camp que el castellà.
• Treure’n l’aigua clara: Vol dir ‘aclarir alguna cosa, saber-la del cert’. En castellà, en canvi, diuen Sacar algo en claro.
• Qui no té un all té una ceba: Significa que tothom té un mal o altre, una preocupació o altra. En castellà, en canvi, es diu Quien no cojea, renquea.
• Sense dir ni ase ni bèstia: Quan algú marxa sense acomiadar-se, en català diem que ha marxat sense dir ni ase ni bèstia. En castellà, en canvi, es diu no decir palabra, no decir mu o no decir ni oxte ni moxte. 
• I un be negre (amb potes rosses)! Frase amb la qual es rebutja una afirmació d’algú. En castellà, en aquest cas dirien ¡Un cuerno! o ¡y un jamón!
• Ja has begut oli! Vol dir que no hi ha remei, que ja estàs llest. En castellà, en canvi, dirien que estás perdido o que ya no tienes nada que hacer.
• Estar tocat del bolet: Significa que aquella persona no té el cap prou sa.
• S’ha acabat el bròquil: S’utilitza de manera autoritària per a donar per acabada una conversa o unes objeccions. En castellà, en canvi, es diu que Se acabó lo que se daba o que Se acabó el carbón!
• Fotre (o fúmer) el camp: Aquesta és una altra manera d’engegar algú. En lloc d’enviar-lo a pastar fang, li podem dir que foti (o fumi) el camp. En castellà, es pot dir lárgate!
• Fer cara de pomes agres: Quan una persona fa cara de pomes agres, té l’aspecte d’estar de mal humor. En castellà, en canvi, diuen que pone mala cara o que pone cara de perro.
• No puc dir ni fava: En català, quan estem molt tips i ja no podem menjar ni una engruna més o quan estem esgotats, diem que no podem dir ni fava. En castellà, en canvi, diuen que no puede con su alma.
• Fer figa: Quan estem molt cansats, les cames ens fan figa; és a dir, ens fallen. En castellà, en canvi, diuen que flojean.
• Tremolar com una fulla: vol dir que ‘tremola molt’. Per exemple, si estem molt nerviosos per algun motiu, a vegades tremolem com una fulla. En castellà, però, diuen que está hecho un flan.
• Fer-ne un gra massa: Si en fem un gra massa, vol dir que ens hem excedit. En castellà, en canvi, diuen pasarse de la raya o bé pasarse de rosca.
• Ser de pa sucat amb oli: Si una cosa és de pa sucat amb oli, vol dir que ‘és de poca qualitat’. En castellà, però, diuen que es de poca monta.

De fet, també podríem incloure-hi els exemples que vaig posar en un article anterior, Digue’m escatològica, ja que els excrements també són adob per al camp.

Aquests només són alguns exemples que demostren que la nostra mentalitat és rural. Com hem pogut veure, tant la nostra llengua com la nostra literatura ho demostren. Em semblava interessant fer aquesta petita reflexió perquè a vegades no ens adonem de coses tan evidents com aquesta, perquè estan tan arrelades en la nostra ment i en la nostra llengua que han esdevingut inconscients i automàtiques. Espero que aquest article hagi servit per a ser una mica més conscients de qui som i d’on venim. Abans de decidir on anem, cal saber d’on venim. Fins aviat!

Benvinguts de nou! Avui m’agradaria parlar de sigles. Segurament tots vosaltres deveu saber què és l’OTAN, però sabeu què és la NATO? Si no ho sabeu i us pica la curiositat, continueu llegint!

NATO

Aquesta sigla és en anglès i és l’abreviació de the North Atlantic Treaty Organization, que en català correspon a l’OTAN (Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord).

UN

En anglès, the UN són les United Nations. En català, en canvi, es diu ONU (Organització de les Nacions Unides).

EU

No, no són els Estats Units, és the European Union. En català, en canvi, s’abreuja com a UE (Unió Europea).

USA

Aquesta és molt fàcil! Sí, vol dir ‘United States of America’. Així i tot, moltes vegades ometen la lletra A i simplement escriuen US (United States), perquè ja se suposa que són els d’Amèrica. En català, hauríem d’escriure els EUA. Compte perquè en català no és correcte dir EEUU, ja que aquesta sigla correspon al castellà (Estados Unidos).

WHO

No, no em refereixo a la banda de rock britànica, sinó a la World Health Organization. Sabeu què és? Exacte, en català l’anomenem l’OMS (Organització Mundial de la Salut).

MSF

Aquesta és la sigla de Médecins Sans Frontières. Encara que les paraules siguin en francès, en anglès també les utilitzen. En aquest cas, la sigla no s’usa tant, es tendeix més a fer servir el nom sencer. En català, ho traduïm a la nostra llengua i diem Metges sense fronteres. 

NGO

Aquesta sigla vol dir ‘Non-governmental Organization’. Nosaltres, en català, en lloc de dir-ho així diem ONG (Organització No Governamental).

ICJ

L’ICJ és el International Court of Justice. En català, però, l’anomenem TIJ (Tribunal Internacional de Justícia).

ADHD

Sabeu què és? És l’Attention Deficit Hyperactivity Disorder. Segons el Termcat, és un ‘trastorn caracteritzat per la inatenció, hiperactivitat i impulsivitat’; el que en català anomenem TDAH (Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat).

OCD

Aquesta sigla també correspon a un trastorn, l’anomenat Obsessive Compulsive Disorder. En català, es diu trastorn obsessivocompulsiu (TOC).

AIDS

AIDS vol dir ‘Acquired Immune Deficiency Syndrome’. Tanmateix, en català es diu SIDA, que vol dir ‘Síndrome d’Immunodeficiència Adquirida’.

HIV

És la sigla de Human Immunodeficiency Virus, que en català s’anomena VIH (Virus de la Immunodeficiència Humana).

Com podeu veure, en el cas de les sigles, l’ordre dels factors NO altera el producte; és a dir, tant si diem OTAN com si diem NATO parlem del mateix. Això no vol dir, però, que puguem triar l’ordre que vulguem i que puguem dir la TONA, perquè això ja no vol dir ‘OTAN’. Així, doncs, si algú de vosaltres ha de traduir un text o ha de parlar en anglès d’alguna d’aquestes institucions o malalties, compte: Si els parleu de l’OTAN o del TDAH, no us entendran!

Hola a tothom! Fa poc, Núria Ventura del diari Vilaweb em va entrevistar per parlar d’Endavant els idiomes. Estic molt contenta d’haver pogut explicar en detall els motius que m’han dut a escriure el blog. Si voleu, podeu llegir l’entrevista; només heu de clicar aquí:

http://www.vilaweb.cat/noticia/4209374/20140905/marta-garcia-publicitat-plena-derrors-linguistics.html

Espero que us agradi, fins aviat!

Què vull dir amb aquest títol? Evidentment, com us podeu imaginar, és una metàfora. Resulta que en filologia existeix un concepte que es diu col·locació (conegut en anglès com a collocation). Una col·locació és una combinació de mots que sempre van junts, com els germans siamesos. Per exemple, quan en català volem dir que una cosa és completament nova, què diem? Nou de trinca, exacte! Oi que no diem nou de botiga, nou brillant o qualsevol altra cosa? Per tant, podem dir que nou de trinca és una col·locació, perquè són paraules que han d’anar juntes: amb nou hem de posar de trinca, no podem posar el que vulguem. Avui m’agradaria dir-vos algunes col·locacions en italià i el seu equivalent en català.

NUOVO DI ZECCA

En italià, per a dir que una cosa és totalment nova hem de dir que és nuovo di zecca. Així, doncs, nuovo di zecca equival a nou de trinca en català. Però per què es diu nuovo di zecca i no una altra cosa? Doncs resulta que la zecca és el taller on es fabriquen les monedes i els bitllets italians. Per consegüent, es diu que una moneda és nuova di zecca perquè acaba de sortir de la zecca i, per tant, és nova. Després, aquesta col·locació també s’ha utilitzat per a referir-se a altres objectes nous, no només per a parlar de monedes o de bitllets. Més informació a: Nuovo di zecca

En català, sabeu per què diem nou de trinca? No, no s’ho ha inventat La Trinca! Trincar-la vol dir ‘botar la pilota’ i el lloc on es juga a pilota és el trinquet. En altres temps, les pilotes eren boles boterudes, però quan es tiraven a terra unes quantes vegades prenien una forma esfèrica. Així, doncs, es podia saber si una pilota havia estat trincada o no. Això va donar lloc a la frase ser nou de trinca (és a dir, que no havia estat trincat, no havia estat utilitzat). Més informació a: Nou de trinca

POVERO IN CANNA

En italià, quan una persona és molt pobra diuen que és povero in canna. Per què canna (‘canya’) s’associa amb ser pobre? La Treccani explica que hi ha diverses hipòtesis:

D’una banda, hi ha qui afirma que ve de temps antics en què els pobres que demanaven almoina caminaven repenjats en una canya. D’altra banda, Manuzzi deia que s’associa la canya a la pobresa perquè la canya, segons ell, és pobra perquè és buida. A més, hi ha qui es refereix a la Bíblia i diu que ve de la descripció que Mateu fa de Crist.

En català, en canvi, què diem per dir que algú és molt pobre? Que és més pobre que una rata! No sé per què diem aquesta expressió, per què associem la pobresa amb les rates. Si ens hi fixem, també associem la rata amb l’avarícia: ets un rata! De fet, és normal que associem una característica negativa com la pobresa a un animal com una rata, ja que és un animal que no ens agrada i, per tant, no li atribuirem característiques positives com ara la bellesa. Oi que no diríeu mai és guapo com una rata? No, és clar, perquè les rates no ens agraden.

VIVO E VEGETO

Aquesta és una expressió que em fa molta gràcia, sobretot l’equivalent castellà. Vegeto en italià vol dir ‘que té bon aspecte i que gaudeix de bona salut’. Aquest adjectiu ve del llatí vegetus, que deriva del verb llatí vegere. Aquest verb ja no existeix en italià i volia dir ‘ser vivaç’, però el significat s’ha conservat en la paraula vegeto en aquesta expressió i per parlar de plantes que tenen bon aspecte. Treccani 

En castellà, l’equivalent seria vivito y coleando. En català, en canvi, podem dir que està fresc com una rosa.

Em sembla interessant veure les diferents associacions que fem en cadascuna d’aquestes llengües per dir que una persona gaudeix de bona salut. En català la comparem amb una rosa, en castellà diem que dóna cops de cua i en italià la comparem amb una planta… curiós. Per què creieu que diem rosa? Jo crec que té molt de sentit que ho associem a una rosa, perquè aquesta flor té molt bon aspecte quan “gaudeix de bona salut” i no està pansida i, per tant, si volem dir que algú té bon aspecte i bona salut, té molt de sentit que ens recordi a una rosa i no pas a una pedra, no?

STANCO MORTO

En italià, per dir que estem molt cansats diem stanco morto (stanco vol dir ‘cansat’); és a dir, que estàs mort de tant de cansament. En català, curiosament també fem aquesta associació d’idees i diem que estic mort per dir que estic baldat, l’única diferència és que no hi afegim la paraula cansat. 

SANO E SALVO

En italià, per dir que s’ha arribat a algun lloc sa i estalvi (o sa i salv) es diu sano e salvo. Aquesta és una associació que no té molt de misteri: si arribem sencers a casa, estem sans i també fora de perill (salv i estalvi volen dir ‘fora de perill’). Curiosament, aquests dos últims adjectius no els utilitzem en cap altre cas que no sigui el d’aquesta expressió.

FREDDO CANE

En italià, per dir que fa molt de fred diuen que fa un freddo cane (‘fa un fred gos’, literalment). Segurament us deveu preguntar per què diuen cane i no un altre animal o una altra cosa. Actualment, el gos és el principal animal de companyia de l’ésser humà, però no sempre ha estat així. Fa molts anys, els gossos mai no residien amb els amos a dins de la llar, perquè tenien malalties infeccioses que no es podien guarir amb la facilitat que avui curem moltes malalties. Així, doncs, es deixaven a fora lligats i amb poc menjar (així eren encara més agressius amb possibles intrusos.

En català, diem que fa un fred que pela. Suposo que diem pelar perquè el fred és tan fort que és com si ens arranqués la pell.

En castellà, també es pot dir que hace un frío que pela, però també tenen l’expressió de perros, que vol dir ‘horrorós, terrible’ i, per tant, poden dir que hace un frío de perros. Però la qüestió és: Per què s’associa els gossos a una cosa terrible? Pot ser que tingui un origen astronòmic: Hi ha una constel·lació que es diu Canis Maior (canis vol dir ‘gos, ca’) i canícula (‘gosseta’) designa l’estrella Sírius. Així, doncs, la temporada més calorosa de l’any s’anomena canícula i d’aquí que es comencés a anomenar aquestes jornades días del perro i, posteriorment, es va començar a dir hace un tiempo de perros i fins i tot tener un día de perros, que no té cap relació amb la meteorologia.

Font 1 i Font 2

Com podeu veure, tot en aquesta vida té un perquè, fins i tot en les llengües. Res és perquè sí. M’agradaria que aquest article us fes pensar i que us despertés una curiositat sana per a esbrinar el perquè de moltes altres expressions, siguin en la llengua que siguin.

Avui m’agradaria parlar d’un tema una mica polèmic. Per desgràcia, amb el temps s’han escampat idees errònies sobre la nostra història, sobre els inicis d’allò que avui coneixem com a llengua catalana. És per això que considero important de parlar-ne aquí, així puc contribuir a la difusió de la nostra història.

A causa del gran abast territorial de la llengua catalana, podem distingir una gran varietat de dialectes. Però, què és un dialecte? Dialecte no és una paraula pejorativa com molta gent creu, simplement vol dir ‘varietat d’una zona geogràfica concreta’. Així que tots els parlars són dialectes: el de barcelona, el de tarragona, el balear, el valencià, etc. Per aquest motiu va néixer l’estàndard, un model de llengua que neutralitza la variació lingüística i que pretén facilitar la comunicació entre parlants de diversos dialectes. Cal remarcar que no és cert que l’estàndard dels Països Catalans utilitzi els trets del català central, aquesta idea no s’adequa al cànon de l’IEC, l’Institut d’Estudis Catalans va voler que el català estàndard integrés els cinc grans dialectes del territori. Tanmateix, aquest dialecte s’ha difós perquè és el més utilitzat i el més influent, a causa d’uns potents mitjans de comunicació i d’una forta activitat cultural. Amb la intenció d’intentar compensar aquest desequilibri, s’han establert tres estàndards: l’estàndard del Principat, l’estàndard valencià i l’estàndard de les Illes Balears. També hi ha qui pensa que els lingüistes volen imposar l’estàndard en detriment dels dialectes i que volen que els dialectes no s’utilitzin, però això no és cert. Hi ha un moment per a tot: l’estàndard s’ha d’utilitzar en documents formals, a l’escola quan aprenem català i quan parlem amb una persona d’un altre dialecte perquè ens entengui bé; els dialectes, en canvi, s’han d’utilitzar en situacions informals, amb els amics, pel carrer, a les botigues, etc. Ni l’estàndard ha de suprimir els dialectes ni els dialectes han de suprimir l’estàndard, simplement s’ha d’utilitzar un o altre segons la situació en què ens trobem.

Dit això, fem un salt en el temps i vegem com es va crear l’estàndard que avui coneixem. Ens situem en el Modernisme, a finals del segle XIX, que és quan es va iniciar la reforma lingüística. El Modernisme es va produir del 1890 al 1910, i aquí és on situem Pompeu Fabra. Abans d’aquest moviment cultural hi havia la Renaixença, que va ser quan es van restituir els Jocs Florals i quan es va començar a traduir al català. Però a quin català? En aquell moment no hi havia coherència en la llengua, un escriptor escrivia i i un altre y, ni un estàndard ni una ortografia oficial. A final de la Renaixença, hi havia dues tendències lingüístiques antagòniques:

1. La dels Jocs Florals: era conservadora i defensava que s’havia de recuperar el català medieval, el qual estava ple d’arcaismes.
2. El català que ara es parla: aquesta tendència havia tingut èxit en la premsa i en el teatre popular, i deien que no volien situar la llengua al català de quatre segles enrere. No volien cap cultisme ni cap arcaisme, encara que això comportés l’ús de barbarismes. Així, doncs, aquest català estava ple de barbarismes, era molt castellanitzat. Malgrat que feia dos segles que el català havia desaparegut de l’espai públic per la força, no havia perdut terreny com a llengua col·loquial majoritària; però, malauradament, encara no disposava d’un sistema de normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques. Al llarg del segle XIX s’havien produït diversos intents de normativitzar-lo en diversos diccionaris i gramàtiques, però van fracassar.

És precisament en aquest moment històric quan va aparèixer Pompeu Fabra. Pompeu Fabra era enginyer químic, però tenia la dèria d’escriure gramàtiques en el seu temps lliure. Als 16 anys va escriure la seva primera gramàtica i la va ensenyar als seus amics, en Jaume Massó i Torrents i en Joaquim Casas-Carbó. Quan aquests dos tenien 18 anys, van crear la revista L’avenç i van proposar a Pompeu Fabra d’aplicar-hi la seva gramàtica. Pompeu Fabra va dir que li semblava bé. Aquesta revista va tenir molt d’èxit i, al cap d’un temps, la van convertir en una editorial i hi van aplicar la proposta fabriana. L’editorial també va tenir molta trascendència, encara més que la revista. El 1907 Prat de la Riba va convertir-se en el President de la Diputació de Barcelona i posteriorment va crear la Mancomunitat (la unió de les quatre diputacions provincials) i en va esdevenir president. Prat de la Riba va ser l’artífex de moltes realitzacions concretes d’una gran revolució cultural, una de les quals va ser la posada en marxa de la primera institució acadèmica d’estudi i promoció de la cultura genuïnament catalana: l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

El 1913 l’IEC va adoptar les normes de Fabra i va dictaminar que serien les normes oficials del català. Aquell any, gràcies a l’oficialització de la reforma fabriana, es van esvair les reticències dels partidaris d’ortografies arcaiques. I així va ser com la gramàtica de Fabra es va convertir en l’estàndard, l’estàndard que avui encara fem servir.

Finalment, la reforma proposada per Fabra va vèncer les reticències tant dels qui defensaven un model retrògrad com dels qui defensaven un model popular barceloní, fins i tot les d’Alcover. La reforma fabriana es va basar en la claredat, en la correspondència amb l’oralitat, en l’harmonia amb les grans llengües europees, en el reflex i el respecte de tots els dialectes i, en resum, en l’ambició de crear un idioma modern i de cultura que estigués preparat per a qualsevol àmbit formal.

Tanmateix, l’obra de Fabra també tenia algunes limitacions; però aquestes limitacions cal relacionar-les amb l’escassetat de temps, la urgència en què hagué de fer algunes coses, la novetat de la seva obra (que partia pràcticament de zero) i els trasbalsos que el país va haver de patir, com ara la dictadura de Primo de Rivera i la molt més llarga i asfixiant de Franco. Hem de tenir en compte, per exemple, que el seu Diccionari General de la Llengua Catalana va haver de ser redactat en un termini de sis anys. El mateix Fabra el considerava un instrument provisional per a satisfer unes necessitats urgents mentre l’IEC no publiqués el diccionari definitiu. El que passa és que les circumstàncies han anat ajornant l’elaboració d’aquest diccionari definitiu i el país ha anat funcionant durant molts anys amb el diccionari de Fabra com a referència normativa bàsica; però això no és pas culpa de Fabra, que en pau descansi.

Així, doncs, en lloc d’acusar Pompeu Fabra de voler imposar aquest estàndard, li hauríem d’agrair la gran tasca que va fer; perquè, gràcies a ell, la llengua catalana va passar de ser una llengua oral a ser una llengua amb unes normes establertes per als usos formals. Gràcies a ell, el català compleix tots els requisits necessaris per a ser considerada una llengua com qualsevol altra llengua oficial.

Per a més informació, podeu consultar:

• Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/noticia/4004036/20120419/catala-llengua-multidialectal.html
• Culturcat, Generalitat de Catalunya: http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=23885c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=23885c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=f9a5edfc49ed7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD
• CPNL blocs: http://blocs.cpnl.cat/divendresvespre3/files/2012/12/estandard.pdf
• Universitat Autònoma de Barcelona: http://www.uab.cat/Document/53/865/castellanos_estandarditzacio2009,0.pdf
• Gabriel Bibiloni: http://bibiloni.cat/textos/debat_obert.htm