SOC, SOY, SONO, SUIS…
Bon dia i bona hora!!!
Avui m’agradaria donar una ullada als verbs ésser i haver en llatí i comparar-los amb les llengües romàniques que conec (català, castellà, italià i francès) per tal de veure’n les semblances i les diferències. Des que he començat a estudiar llatí, sempre em fixo i comparo el llatí amb la resta de llengües per veure l’evolució de les llengües romàniques.
VERB SUM
El verb sum és el verb ésser llatí. El que em sembla curiós és que en un temps verbal s’assembla molt a una de les llengües i que en un altre temps verbal s’assembla molt a una altra. El català, però, sembla que és la llengua que més ha canviat respecte al llatí. Vegem-ho:
VERB SUM EN PRESENT: sum, es, est, sumus, estis, sunt. El català, el castellà i l’italià han canviat una mica respecte al llatí, però el francès s’ha mantingut molt semblant al llatí. Francès: suis, es, est, sommes, êtes, sont.
VERB SUM EN IMPERFET: eram, eras, erat, eramus, eratis, erant. De totes quatre llengües la que s’ha mantingut més fidel al llatí és el castellà, que és quasi idèntic: era, eras, era, eramos, erais, eran.
VERB SUM EN FUTUR: ero, eris, erit, erimus, eritis, erunt. Aquí ve la part divertida i curiosa. La primera persona de l’italià és exactament la mateixa que la del llatí (ero), però en italià significa ‘jo era’ i en llatí significa ‘jo seré’! La segona persona de l’italià també s’ha mantingut gairebé igual, però passa el mateix: en italià és passat i en llatí és futur! La veritat és que confon molt quan ja saps italià i et poses a aprendre llatí. Italià (imperfet!): ero, eri, era, eravamo, eravate, erano.
VERB SUM EN PERFET: fui, fuisti, fuit, fuimus, fuistis, fuerunt. Aquest temps verbal s’ha mantingut força semblant en totes les llengües, però la llengua que s’ha mantingut més fidel és el castellà: fui, fuiste, fue, fuimos, fuisteis, fueron.
VERB HABEO
En llatí, aquest verb es conjuga habeo, habes, habet, habemus, habetis, habent i vol dir ‘tenir’! Segurament deveu pensar que l’anglès have ve d’aquí, oi? Doncs no! Per més que s’assembli en forma i significat al verb have anglès, el verb anglès no ve del llatí habeo. En llatí, no hi ha l’auxiliar haver, per tant habeo només significa ‘tenir’. Aquest significat de possessió l’han conservat només l’italià (avere = ‘tenir’) i el francès (avoir = ‘tenir’).
A més, en llatí tenim tenere (‘sostenir’) i habere (‘tenir’). Doncs aquests dos verbs han conservat els corresponents significats en italià (tenere – avere) i en francès (tenir – avoir). A més del significat de possessió, el verb haver en italià (avere) i en francès (avoir) també s’utilitza com a auxiliar. En català i castellà, en canvi, el verb haver només s’utilitza com a auxiliar. Així, doncs, compararem el verb llatí habeo amb l’italià i el francès.
VERB HABEO EN PRESENT: habeo, habes, habet, habemus, habetis, habent. En francès ha canviat molt i en italià també ha canviat força, tot i que menys que el francès. Francès: ai, as, a, avons, avez, ont. Italià: ho, hai, ha, abbiamo, avete, hanno.
VERB HABEO EN IMPERFET: habebam, habebas, habebat, habebamus, habebatis, habebant. El verb en francès ha canviat bastant, però en italià es manté força semblant. Francès: avais, avais, avait, avions, aviez, avaient. Italià: avevo, avevi, aveva, avevamo, avevate, avevano. Però atenció: les dues primeres persones de l’imperfet de l’italià (avevo, avevi) s’assemblen a les dues primeres del futur en llatí: habebo, habebis! En el cas de l’imperfet, tant l’italià com el francès han perdut la lletra h, però el català i el castellà l’han conservada en l’auxiliar haver.
VERB HABEO EN FUTUR: habebo, habebis, habebit, habebimus, habebitis, habebunt. En el cas del futur, tant l’italià com el francès han canviat força. Italià: avrò, avrai, avrà, avremo, avrete, avranno. Francès: aurai, auras, aura, aurons, aurez, auront. L’italià i el francès en el futur utilitzen la lletra r, cosa que no fa pas el llatí (el qual fa servir dues lletres b).
VERB HABEO EN PERFET: habui, habuisti, habuit, habuimus, habuistis, habuerunt. El francès ha canviat totalment i l’italià ha canviat força. Francès: eus, eus, eut, eûmes, eûtes, eurent. Italià: ebbi, avesti, ebbe, avemmo, aveste, ebbero. Com podeu veure, l’italià conserva força tant la segona persona singular com la segona persona plural. Les altres persones, en canvi, han canviat força.
Espero que l’article d’avui us hagi semblat interessant i que hàgiu après alguna cosa. Fins aviat!!!