Marta Garcia-Puig

Curiositats del català, castellà, anglès, italià, francès i gaèlic irlandès, entre d'altres

Arxiu de la categoria: llatí

SOC, SOY, SONO, SUIS…

0
Publicat el 16 d'agost de 2021

Bon dia i bona hora!!!

Avui m’agradaria donar una ullada als verbs ésser i haver en llatí i comparar-los amb les llengües romàniques que conec (català, castellà, italià i francès) per tal de veure’n les semblances i les diferències. Des que he començat a estudiar llatí, sempre em fixo i comparo el llatí amb la resta de llengües per veure l’evolució de les llengües romàniques.

 

VERB SUM

El verb sum és el verb ésser llatí. El que em sembla curiós és que en un temps verbal s’assembla molt a una de les llengües i que en un altre temps verbal s’assembla molt a una altra. El català, però, sembla que és la llengua que més ha canviat respecte al llatí. Vegem-ho:

VERB SUM EN PRESENT: sum, es, est, sumus, estis, sunt. El català, el castellà i l’italià han canviat una mica respecte al llatí, però el francès s’ha mantingut molt semblant al llatí. Francès: suis, es, est, sommes, êtes, sont. 

VERB SUM EN IMPERFET: eram, eras, erat, eramus, eratis, erant. De totes quatre llengües la que s’ha mantingut més fidel al llatí és el castellà, que és quasi idèntic: era, eras, era, eramos, erais, eran.

VERB SUM EN FUTUR: ero, eris, erit, erimus, eritis, erunt. Aquí ve la part divertida i curiosa. La primera persona de l’italià és exactament la mateixa que la del llatí (ero), però en italià significa ‘jo era’ i en llatí significa ‘jo seré’! La segona persona de l’italià també s’ha mantingut gairebé igual, però passa el mateix: en italià és passat i en llatí és futur! La veritat és que confon molt quan ja saps italià i et poses a aprendre llatí. Italià (imperfet!): ero, eri, era, eravamo, eravate, erano.

VERB SUM EN PERFET: fui, fuisti, fuit, fuimus, fuistis, fuerunt. Aquest temps verbal s’ha mantingut força semblant en totes les llengües, però la llengua que s’ha mantingut més fidel és el castellà: fui, fuiste, fue, fuimos, fuisteis, fueron.

 

VERB HABEO

En llatí, aquest verb es conjuga habeo, habes, habet, habemus, habetis, habent i vol dir ‘tenir’! Segurament deveu pensar que l’anglès have ve d’aquí, oi? Doncs no! Per més que s’assembli en forma i significat al verb have anglès, el verb anglès no ve del llatí habeo. En llatí, no hi ha l’auxiliar haver, per tant habeo només significa ‘tenir’. Aquest significat de possessió l’han conservat només l’italià (avere = ‘tenir’) i el francès (avoir = ‘tenir’).

A més, en llatí tenim tenere (‘sostenir’) i habere (‘tenir’). Doncs aquests dos verbs han conservat els corresponents significats en italià (tenereavere) i en francès (teniravoir). A més del significat de possessió, el verb haver en italià (avere) i en francès (avoir) també s’utilitza com a auxiliar. En català i castellà, en canvi, el verb haver només s’utilitza com a auxiliar. Així, doncs, compararem el verb llatí habeo amb l’italià i el francès.

VERB HABEO EN PRESENT: habeo, habes, habet, habemus, habetis, habent. En francès ha canviat molt i en italià també ha canviat força, tot i que menys que el francès. Francès: ai, as, a, avons, avez, ont. Italià: ho, hai, ha, abbiamo, avete, hanno. 

VERB HABEO EN IMPERFET: habebam, habebas, habebat, habebamus, habebatis, habebant. El verb en francès ha canviat bastant, però en italià es manté força semblant.  Francès: avais, avais, avait, avions, aviez, avaient. Italià: avevo, avevi, aveva, avevamo, avevate, avevano. Però atenció: les dues primeres persones de l’imperfet de l’italià (avevo, avevi) s’assemblen a les dues primeres del futur en llatí: habebo, habebis! En el cas de l’imperfet, tant l’italià com el francès han perdut la lletra h, però el català i el castellà l’han conservada en l’auxiliar haver.

VERB HABEO EN FUTUR: habebo, habebis, habebit, habebimus, habebitis, habebunt. En el cas del futur, tant l’italià com el francès han canviat força. Italià: avrò, avrai, avrà, avremo, avrete, avranno. Francès: aurai, auras, aura, aurons, aurez, auront. L’italià i el francès en el futur utilitzen la lletra r, cosa que no fa pas el llatí (el qual fa servir dues lletres b).

VERB HABEO EN PERFET: habui, habuisti, habuit, habuimus, habuistis, habuerunt. El francès ha canviat totalment i l’italià ha canviat força. Francès: eus, eus, eut, eûmes, eûtes, eurent. Italià: ebbi, avesti, ebbe, avemmo, aveste, ebbero. Com podeu veure, l’italià conserva força tant la segona persona singular com la segona persona plural. Les altres persones, en canvi, han canviat força.

 

Espero que l’article d’avui us hagi semblat interessant i que hàgiu après alguna cosa. Fins aviat!!!

TOT ÉS RELATIU

0
Publicat el 18 d'abril de 2021

Bon dia i bona hora!!!

Avui m’agradaria dedicar l’article als pronoms relatius. Últimament he observat certes similituds i diferències entre les llengües que conec pel que fa a aquest tema i m’han semblat curioses. Així, doncs, avui m’agradaria compartir-les amb vosaltres.

 

QUI

En llatí, quan el pronom relatiu fa la funció de subjecte dins de l’oració subordinada i és masculí, s’utilitza el pronom relatiu qui, encara que es tracti d’un objecte i no pas d’una persona. Per exemple: liber qui in meis manibus est (‘el llibre que és a les meves mans’). En canvi, quan el pronom relatiu fa la funció de CD dins de la subordinada i és masculí, s’utilitza quem. Per exemple: puer quem vidi (‘el nen que vaig veure’).

Curiosament, això de fer servir qui en funció de subjecte d’una oració de relatiu adjectiva per a coses i per a persones és una cosa que només ha mantingut el francès. En català, castellà i italià, en canvi, qui mai no s’usa per a coses (per exemple: El pis que volem llogar). De fet, el francès ho ha conservat de manera gairebé idèntica: qui per al subjecte (C’est une ville qui a eu des noms différents) i que per al CD (Istanbul est une ville que j’aime). L’única diferència entre el llatí i el francès en aquest cas és que el pronom relatiu del llatí té tres formes (una per al masculí, una per al femení i una per al neutre) i el francès només en té una.

 

CUIUS

En llatí, per al genitiu (que es traduiria per ‘de + nom’) tenim cuius. Per exemple: Puer cuius patrem iuvabamus est miser (‘el nen el pare del qual ajudàvem és desafortunat’). Doncs l’única llengua que ha mantingut aquesta paraula gairebé intacta és el castellà (cuyo): El partido cuyo candidato sea más votado será el ganador. 

 

CUI

En llatí, per al cas datiu (CI) s’utilitza la paraula cui. Per exemple: Puella cui librum dat est bella (‘La nena a qui dona el llibre és bonica’). L’italià és l’única llengua que ha conservat aquest pronom intacte: La persona cui ti riferisci è mia amica.

 

Una cosa que em sembla força curiosa és el pronom relatiu del francès. En francès, aquest pronom no només s’utilitza per a lloc (La Turquie est un pays j’habite depuis 10 ans), també per a temps (Il faisait chaud l’année je suis arrivé en Turquie). De fet, és l’única llengua que l’utilitza amb valor temporal. És curiós perquè les gramàtiques de les tres llengües restants (català, castellà i italià) especifiquen que és incorrecte utilitzar on, donde i dove (les respectives traduccions de ) amb valor temporal. Tot plegat em fa pensar que probablement es tracta d’una influència del francès. En català diríem L’any que / en què / en el qual va néixer el meu fill hi va haver molts incendis forestals; en castellà dirien Fueron años en (los) que / durante los cuales se pasaron calamidades; i en italià seria Il giorno in cui ci siamo visti mi sono dimenticato di dirti quella cosa.

 

Bé, doncs, això és tot. Espero que hàgiu après alguna cosa i que us hagi semblat interessant. Bon cap de setmana!!!

PER QUÈ “ETCÈTERA”?

4
Publicat el 25 de maig de 2020

Bon dia i bona hora!!!

A l’article d’avui m’agradaria parlar del llatí i comparar-lo amb les llengües derivades del llatí. Com que ara tenim més temps lliure, podem aprofitar per a fer coses que abans no podíem fer per manca de temps. Una de les coses que fa temps que volia fer és estudiar llatí. Em sembla interessant aprendre’l i així poder veure les semblances i les diferències que hi ha entre el llatí i les llengües romàniques que conec. En aquest article esmentaré cinc casos de paraules que utilitzem en aquestes llengües i n’explicaré l’origen.

SALUDAR

Nosaltres utilitzem el verb saludar, però per què? El motiu és que quan en llatí es saludaven, el que en realitat feien a través de la salutació era “donar salut” (català) o “dar salud” (castellà).

Hola en llatí es diu Salve! (a una persona) o Salvete! (a més d’una persona). Tant salve com salvete venen del verb salveo, que significa ‘tenir salut’. Per tant, Salve! vol dir ‘Tingues salut!’ i Salvete! vol dir ‘Tingueu salut!’. Així, doncs, quan tu saludaves algú en llatí “li donaves salut”. A més, em sembla interessant observar que en italià es conserva salve! (‘hola’) en un registre una mica formal i que ve, precisament, del salve llatí.

Una cosa semblant passava quan la gent s’acomiadava. Adéu en llatí es diu Vale! (a una persona) o Valete! (a més d’una persona). Aquestes dues paraules venen del verb valeo, que significa ‘estar sa’. Per tant, Vale! vol dir ‘Estigues sa/sana’ i Valete! vol dir ‘Estigueu sans/sanes’. El que em sembla molt curiós en aquest cas és que en castellà la paraula vale es conserva però amb un significat totalment diferent: en castellà vol dir ‘d’acord’.

ÚRSULA

Suposo que tots vosaltres heu sentit aquest nom, però sabeu què significa? En llatí el sufix -ula s’utilitza per a fer el diminutiu femení. En llatí, ursus vol dir ‘os’; per tant Úrsula vol dir ‘osseta’.

NUMISMÀTICA

Tots sabem que la numismàtica és la ciència que estudia l’origen i el desenvolupament de la moneda, però d’on ve la paraula numismàtica? Bé, doncs en llatí nummus vol dir ‘moneda’ i el plural de nummus és nummi i numismàtica ve de nummi. Com podem veure, té la seva lògica ja que la numismàtica té a veure amb les monedes.

PÀRVULS

En català fem servir la paraula pàrvuls per a referir-nos als alumnes de parvulari. Però per què? Doncs resulta que en llatí parvus és un adjectiu que significa ‘petit’. Com que els nens i nenes de parvulari són petits, per això són pàrvuls (substantiu masculí plural), que literalment vol dir ‘petits’. I la paraula parvulari també deriva d’aquí. Molt lògic, oi?

ETCÈTERA

La paraula etcètera és el resultat de la suma de la conjunció llatina et + la paraula llatina cetera. En llatí, et vol dir ‘i’ (com en francès) i cetera vol dir ‘la resta de coses’. Per tant, etcètera vol dir ‘i la resta de coses’. De fet, quan fem una llista de coses i, al final d’aquesta llista, escrivim etcètera estem fent això precisament: estem dient “això, allò, allò altre… i la resta de coses”. La veritat és que m’ha agradat saber l’origen d’aquesta paraula perquè ara ja entenc per què la diem.

Espero que us hagi semblat interessant i que hàgiu après alguna cosa nova. Cuideu-vos molt! Fins aviat!!!