Marta Garcia-Puig

Bon dia i bona hora!!!

Avui m’agradaria donar una ullada als verbs ésser i haver en llatí i comparar-los amb les llengües romàniques que conec (català, castellà, italià i francès) per tal de veure’n les semblances i les diferències. Des que he començat a estudiar llatí, sempre em fixo i comparo el llatí amb la resta de llengües per veure l’evolució de les llengües romàniques.

VERB SUM

El verb sum és el verb ésser llatí. El que em sembla curiós és que en un temps verbal s’assembla molt a una de les llengües i que en un altre temps verbal s’assembla molt a una altra. El català, però, sembla que és la llengua que més ha canviat respecte al llatí. Vegem-ho:

VERB SUM EN PRESENT: sum, es, est, sumus, estis, sunt. El català, el castellà i l’italià han canviat una mica respecte al llatí, però el francès s’ha mantingut molt semblant al llatí. Francès: suis, es, est, sommes, êtes, sont. 

VERB SUM EN IMPERFET: eram, eras, erat, eramus, eratis, erant. De totes quatre llengües la que s’ha mantingut més fidel al llatí és el castellà, que és quasi idèntic: era, eras, era, eramos, erais, eran.

VERB SUM EN FUTUR: ero, eris, erit, erimus, eritis, erunt. Aquí ve la part divertida i curiosa. La primera persona de l’italià és exactament la mateixa que la del llatí (ero), però en italià significa ‘jo era’ i en llatí significa ‘jo seré’! La segona persona de l’italià també s’ha mantingut gairebé igual, però passa el mateix: en italià és passat i en llatí és futur! La veritat és que confon molt quan ja saps italià i et poses a aprendre llatí. Italià (imperfet!): ero, eri, era, eravamo, eravate, erano.

VERB SUM EN PERFET: fui, fuisti, fuit, fuimus, fuistis, fuerunt. Aquest temps verbal s’ha mantingut força semblant en totes les llengües, però la llengua que s’ha mantingut més fidel és el castellà: fui, fuiste, fue, fuimos, fuisteis, fueron.

VERB HABEO

En llatí, aquest verb es conjuga habeo, habes, habet, habemus, habetis, habent i vol dir ‘tenir’! Segurament deveu pensar que l’anglès have ve d’aquí, oi? Doncs no! Per més que s’assembli en forma i significat al verb have anglès, el verb anglès no ve del llatí habeo. En llatí, no hi ha l’auxiliar haver, per tant habeo només significa ‘tenir’. Aquest significat de possessió l’han conservat només l’italià (avere = ‘tenir’) i el francès (avoir = ‘tenir’).

A més, en llatí tenim tenere (‘sostenir’) i habere (‘tenir’). Doncs aquests dos verbs han conservat els corresponents significats en italià (tenere – avere) i en francès (tenir – avoir). A més del significat de possessió, el verb haver en italià (avere) i en francès (avoir) també s’utilitza com a auxiliar. En català i castellà, en canvi, el verb haver només s’utilitza com a auxiliar. Així, doncs, compararem el verb llatí habeo amb l’italià i el francès.

VERB HABEO EN PRESENT: habeo, habes, habet, habemus, habetis, habent. En francès ha canviat molt i en italià també ha canviat força, tot i que menys que el francès. Francès: ai, as, a, avons, avez, ont. Italià: ho, hai, ha, abbiamo, avete, hanno. 

VERB HABEO EN IMPERFET: habebam, habebas, habebat, habebamus, habebatis, habebant. El verb en francès ha canviat bastant, però en italià es manté força semblant.  Francès: avais, avais, avait, avions, aviez, avaient. Italià: avevo, avevi, aveva, avevamo, avevate, avevano. Però atenció: les dues primeres persones de l’imperfet de l’italià (avevo, avevi) s’assemblen a les dues primeres del futur en llatí: habebo, habebis! En el cas de l’imperfet, tant l’italià com el francès han perdut la lletra h, però el català i el castellà l’han conservada en l’auxiliar haver.

VERB HABEO EN FUTUR: habebo, habebis, habebit, habebimus, habebitis, habebunt. En el cas del futur, tant l’italià com el francès han canviat força. Italià: avrò, avrai, avrà, avremo, avrete, avranno. Francès: aurai, auras, aura, aurons, aurez, auront. L’italià i el francès en el futur utilitzen la lletra r, cosa que no fa pas el llatí (el qual fa servir dues lletres b).

VERB HABEO EN PERFET: habui, habuisti, habuit, habuimus, habuistis, habuerunt. El francès ha canviat totalment i l’italià ha canviat força. Francès: eus, eus, eut, eûmes, eûtes, eurent. Italià: ebbi, avesti, ebbe, avemmo, aveste, ebbero. Com podeu veure, l’italià conserva força tant la segona persona singular com la segona persona plural. Les altres persones, en canvi, han canviat força.

Espero que l’article d’avui us hagi semblat interessant i que hàgiu après alguna cosa. Fins aviat!!!

Bon dia i bona hora!!!

Avui m’agradaria parlar de l’origen de certes paraules que utilitzem sense pensar. Sabem el significat que tenen però no som conscients de per què tenen aquest significat i de la lògica que hi ha al darrere. Avui, doncs, us parlaré de l’origen d’unes quantes paraules. Vegem-les!

GLADIADOR

Per què els gladiadors es diuen gladiadors? Doncs es diuen així perquè els gladiadors porten una espasa i espasa en llatí es diu gladius.

SAGITARI

Com tots vosaltres sabeu (encara que no hi cregueu), hi ha dotze signes del zodíac. L’últim d’aquests dotze és sagitari. Sabeu, però, què vol dir sagitari? Sagitari ve del llatí sagittarius, que ve de la paraula sagitta (que vol dir ‘fletxa’). Per tant, sagitari és ‘el que dispara fletxes’. Per això aquest signe zodiacal es representa amb un home armat amb un arc i una fletxa. Heus aquí el perquè de tot plegat.

BÀRBAR

Per què? Doncs resulta que ve de la paraula que els grecs utilitzaven per a referir-se als estrangers, perquè aquests estrangers parlaven en una llengua que els grecs no entenien i, per tant, tot els sonava a “bar, bar, bar…”.

SANTIAMÉN  (castellà)

Per què en castellà diuen en un santiamén quan volen dir que fan una cosa ràpidament? Doncs la paraula santiamén ve de quan la missa es feia en llatí i la gent feia el senyal de la creu tot dient “In nomine patris et filii et spiritus sancti. Amen.”. Com que aquesta frase es deia molt ràpidament, les dues últimes paraules (la paraula sancti i la paraula amen) es van ajuntar i es va crear santiamén. També precisament per això (perquè aquesta frase es deia ràpidament) l’expressió castellana en un santiamén vol dir ‘fer una cosa ràpidament’.

ORIENT, OCCIDENT

Tothom sap el significat d’aquestes paraules, però sabeu per què es diuen així?

Doncs resulta que Orient ve del llatí oriente (que és l’ablatiu singular d’oriens) i oriens ve del verb llatí orior (‘néixer’). Per tant, Orient vol dir ‘naixent’ i per aquest motiu Orient és la terra del sol naixent.

D’altra banda, Occident ve del llatí occidente (que és l’ablatiu singular d’occidens) i occidens ve del verb llatí occido (‘morir’ o ‘matar’). Per tant, Occident vol dir ‘on mor el sol’ i per aquest motiu Occident és la terra on el sol es pon.

MERCÈS (català), MERCI (francès)

Aquestes dues paraules volen dir ‘gràcies’. Els catalans a vegades fins i tot utilitzem la paraula francesa per a dir ‘gràcies’. Bé, doncs sabeu d’on venen? Ambdues paraules venen de la paraula llatina merces, que significa ‘sou, salari’. Així, doncs, l’ús d’aquestes paraules ve del fet d’estar agraït quan reps el salari (fet que no passava a l’època romana, sinó que ha sigut una evolució posterior). Curiós, oi?

CANDIDAT

Candidat ve de la paraula llatina candidus. Candidus en llatí significa ‘blanc’. Resulta que a l’antiga Roma, quan algú volia obtenir un càrrec públic i anava a l’entrevista de feina, hi anava vestit amb una toga blanca. I per què havia de ser blanca? Bé, doncs perquè el blanc representa la puresa i l’honradesa i aquestes eren les qualitats que es demanaven a tots aquells que volguessin representar el poble o l’Estat.

Espero que hàgiu après alguna cosa i que us hagi semblat interessant. Moltes mercès per llegir-me i fins aviat!!!

Bon dia i bona hora!!!

A l’article d’avui m’agradaria parlar del llatí i comparar-lo amb les llengües derivades del llatí. Com que ara tenim més temps lliure, podem aprofitar per a fer coses que abans no podíem fer per manca de temps. Una de les coses que fa temps que volia fer és estudiar llatí. Em sembla interessant aprendre’l i així poder veure les semblances i les diferències que hi ha entre el llatí i les llengües romàniques que conec. En aquest article esmentaré cinc casos de paraules que utilitzem en aquestes llengües i n’explicaré l’origen.

SALUDAR

Nosaltres utilitzem el verb saludar, però per què? El motiu és que quan en llatí es saludaven, el que en realitat feien a través de la salutació era “donar salut” (català) o “dar salud” (castellà).

Hola en llatí es diu Salve! (a una persona) o Salvete! (a més d’una persona). Tant salve com salvete venen del verb salveo, que significa ‘tenir salut’. Per tant, Salve! vol dir ‘Tingues salut!’ i Salvete! vol dir ‘Tingueu salut!’. Així, doncs, quan tu saludaves algú en llatí “li donaves salut”. A més, em sembla interessant observar que en italià es conserva salve! (‘hola’) en un registre una mica formal i que ve, precisament, del salve llatí.

Una cosa semblant passava quan la gent s’acomiadava. Adéu en llatí es diu Vale! (a una persona) o Valete! (a més d’una persona). Aquestes dues paraules venen del verb valeo, que significa ‘estar sa’. Per tant, Vale! vol dir ‘Estigues sa/sana’ i Valete! vol dir ‘Estigueu sans/sanes’. El que em sembla molt curiós en aquest cas és que en castellà la paraula vale es conserva però amb un significat totalment diferent: en castellà vol dir ‘d’acord’.

ÚRSULA

Suposo que tots vosaltres heu sentit aquest nom, però sabeu què significa? En llatí el sufix -ula s’utilitza per a fer el diminutiu femení. En llatí, ursus vol dir ‘os’; per tant Úrsula vol dir ‘osseta’.

NUMISMÀTICA

Tots sabem que la numismàtica és la ciència que estudia l’origen i el desenvolupament de la moneda, però d’on ve la paraula numismàtica? Bé, doncs en llatí nummus vol dir ‘moneda’ i el plural de nummus és nummi i numismàtica ve de nummi. Com podem veure, té la seva lògica ja que la numismàtica té a veure amb les monedes.

PÀRVULS

En català fem servir la paraula pàrvuls per a referir-nos als alumnes de parvulari. Però per què? Doncs resulta que en llatí parvus és un adjectiu que significa ‘petit’. Com que els nens i nenes de parvulari són petits, per això són pàrvuls (substantiu masculí plural), que literalment vol dir ‘petits’. I la paraula parvulari també deriva d’aquí. Molt lògic, oi?

ETCÈTERA

La paraula etcètera és el resultat de la suma de la conjunció llatina et + la paraula llatina cetera. En llatí, et vol dir ‘i’ (com en francès) i cetera vol dir ‘la resta de coses’. Per tant, etcètera vol dir ‘i la resta de coses’. De fet, quan fem una llista de coses i, al final d’aquesta llista, escrivim etcètera estem fent això precisament: estem dient “això, allò, allò altre… i la resta de coses”. La veritat és que m’ha agradat saber l’origen d’aquesta paraula perquè ara ja entenc per què la diem.

Espero que us hagi semblat interessant i que hàgiu après alguna cosa nova. Cuideu-vos molt! Fins aviat!!!