Marta Garcia-Puig

Avui parlaré de les diferències que hi ha entre el català/el castellà i l’italià. Tot i això, cal dir que els exemples que us posaré no són ni de bon tros totes les diferències que hi ha entre les llengües esmentades, només en són un resum molt resumit (són sobretot coses de nivell principiant); ja que, òbviament, no es pot posar en un article breu el contingut dels llibres dels 6 nivells d’una llengua. Malauradament, l’apartat de fonètica no us el puc explicar bé perquè faria falta que em sentíssiu pronunciar els sons.

VERBS:

A. En italià, no és correcte dir a me mi piace il cioccolato; en català, en canvi, sí que es pot dir A MI M’agrada la xocolata. En italià, es pot dir A ME piace il cioccolato o bé MI piace il cioccolato. Aquest és un dels errors més comuns que fan els catalanoparlants i els castellanoparlants quan comencen a aprendre italià: diuen a me mi piace.

B. Cambiare macchina en català és canviar DE cotxe.

C. Chiamare Anna en català és trucar A l’Anna.

D. L’italià té dos auxiliars per al passat, com el francès: essere i avere (en català són ser i haver); en canvi, el català i el castellà només en tenen un: haver. Exemples: 1. mi SONO alzata (sono = sóc), en català és m’HE llevat; 2. Anna È andata al cinema (è = és), però nosaltres diem l’Anna HA anat al cine; 3. Marco È dimagrito di 2 chili  seria el Marc s’HA aprimat dos quilos.

E. En italià, s’usa SER + adjectiu, per exemple: sono (=sóc) stanco; però en català és ESTAR + adjectiu: estic cansat, estic content, etc.

PREPOSICIONS:

A. Vado IN tabaccheria / DAL tabaccaio en català és vaig A L’estanc.

B. En català i en castellà, tenim la preposició de, la qual correspon en italià a di o da, depèn del cas. Per exemple: 1. dipende DA te en català és depèn DE tu;  2. facile DA dire en català és fàcil DE dir; 3. una commedia DI Dario Fo i en català és una comèdia DE Dario Fo; 4. è roba DA matti! en català és és DE bojos!

C. En català, sempre diem després DE: després de dinar, després de classe, etc. En italià, en canvi, no es pot dir dopo di (‘després de’): si va seguit d’un nom s’usa dopo + nom: dopo la lezione. Si va acompanyat d’un verb, també va sense di i, a més, el verb no és en infinitiu, sinó en un temps compost: dopo aver pranzato (vol dir ‘després de dinar’, i no pas dopo di pranzare, que seria la traducció literal de ‘després de dinar’ i és absolutament incorrecte).

E. Penso A te en català és penso EN tu.

F. Credo DI sì/DI no en català és crec QUE sí/QUE no.

FONÈTICA:

A. Com que en italià hi ha molt poques paraules que portin accent, quan ets principiant a l’hora de pronunciar-les comets molts errors, perquè fins que no les sents pronunciar no pots saber si són planes o esdrúixoles; per tant, la pronúncia no la pots deduir a partir de l’escriptura (poso en negreta la síl•laba tònica): giocavo (jo jugava), giocavamo (jugàvem), parlavate (parlàveu), mandorle (ametlles), abito a Venezia (visc a Venècia).

B. Consonants italianes problemàtiques perquè tenen un so que en català i que en castellà no existeix: G (gente, giorno), dobles consonants (oggi, cassa, letto, nonno, castello...), V (venire, vi vedete), Z (grazie, canzone), R de principi paraula (rosso, Roma). A més, molts castellanoparlants tenen el problema afegit de la S sonora (quan hi ha una sola s enmig de dues vocals, que els italians pronuncien com els catalans): casa, così… Aquests són els casos que he vist que costen molt de pronunciar a tothom qui comença a estudiar italià (jo inclosa en el seu moment), es triga anys a pronunciar-les correctament. Les dobles consonants, sobretot, costen molt de detectar quan les sents, per això inclús a nivells avançats a vegades dubtes si una paraula s’escriu amb doble consonant o no.

DIFERÈNCIES D’ÚS DELS MODES VERBALS:

A. La més destacable i la més difícil de dominar del tot (fins i tot quan es té el nivell C2) és el congiuntivo (subjuntiu), que no s’usa igual que en català i en castellà: 1.  Anche se non È (‘és’, indicatiu) obbligatorio, lo farò lo stesso; en català diem encara que no SIGUI (subjuntiu) obligatori, ho faré igualment. 2. Come VUOI (‘vols’, indicatiu) és com VULGUIS (subjuntiu) 3. Penso che Marco SIA (‘sigui’, subjuntiu) molto gentile correspon a crec que el Marc ÉS (indicatiu) molt amable.

DIFERÈNCIES EN L’ESTRUCTURA DE LA FRASE:

A. Posició dels adverbis: sempre, anche, soltanto… En italià, van després del verb, en canvi en català i castellà van davant del verb: vado SEMPRE in palestra és SEMPRE vaig al gimnàs; mi piacciono ANCHE le mele és TAMBÉ m’agraden les pomes; voglio SOLTANTO una fetta di torta és NOMÉS vull un tall de pastís.

Així, doncs, qui afirmava que “l’italià és fàcil perquè és igual que el català i el castellà llevat d’algunes parauletes” ha pogut comprovar que no és pas cert. Cada llengua té una estructura i unes normes diferents de la resta, mil excepcions i hi ha una infinitat de frases possibles; i precisament quan es tracta de llengües de la mateixa família, s’ha d’estar encara més atent a les diferències que hi ha (i n’hi ha moltes!), perquè no són tan visibles a primera vista com en el cas de llengües molt diferents entre si. Per tant, qui no es fixi en tots aquests detalls, cometrà errors com ara cambio di macchina i, per consegüent, no parlarà italià, parlarà una llengua inexistent.

Tal com vaig comentar a l’article anterior, demostrar que les llengües romàniques no són tan fàcils com se sol pensar i que les llengües provinents d’altres famílies no són tan difícils requereix una explicació exhaustiva. Aquell dia en vaig fer la introducció, avui aprofundiré en l’alemany, al següent article aprofundiré en l’italià i a l’últim us presentaré les conclusions a les quals he arribat.

Ein dicker Fisch sein

Aquesta expressió alemanya, traduïda paraula per paraula en català, correspondria a ‘ser un peix gras’.  En català, en tenim una que s’hi assembla molt, de fet només canvia l’adjectiu: Ser un peix gros (diem gros en lloc de gras). Tot i aquest petit detall, ambdues llengües utilitzen aquesta expressió per a referir-se a ‘una persona molt influent’.

Wer nicht wagt, der nicht gewinnt

Literalment seria ‘qui no s’atreveix no guanya’. Com podeu comprovar, utilitza pràcticament les mateixes paraules que la nostra frase feta: Qui no arrisca no pisca. En totes dues llengües aquesta expressió vol dir que ‘qui no corre cap risc mai no aconseguirà res’.

Hunde, die bellen, beiβen nicht

Traduït mot per mot seria ‘els gossos que lladren no mosseguen’. El refrany català és pràcticament igual que l’alemany, l’única diferència és que en català ho diem en singular: Gos que lladra no mossega. El significat és el mateix en les dues llengües, vol dir que ‘la gent que s’enutja fàcilment i crida en realitat és incapaç de fer mal a una mosca’.

Es ist nicht alles Gold, was glänzt

Literalment significa ‘no és or tot el que lluu’. Com podeu observar, les paraules del refrany   alemany corresponen exactament a les del català: No és or tot el que lluu.

Lieber den Spatz’ in der Hand als die Taube auf dem Dach

Paraula per paraula seria ‘millor un ocellet a la mà que un colom sobre la teulada’. Nosaltres, en català, diríem Val més un pardal a la mà que una perdiu en l’aire. És curiós veure que els dos idiomes primer parlen d’un ocell petit i després d’un ocell gran. Ambdós utilitzen la metàfora de l’ocell per a dir que ‘és millor tenir poc però segur que tenir moltes coses però insegures’ (això és, que encara no sabem si les obtindrem).

Avui parlaré de l’evolució del català i de l’italià, de com han evolucionat respecte al llatí. Malgrat ser llengües germanes, han evolucionat de maneres diferents i, per tant, veiem que hi ha paraules catalanes que tenen un equivalent molt semblant en italià, però que no té la mateixa freqüència d’ús. L’estudi de les llengües romàniques posa de manifest que l’italià és la llengua romànica que s’ha mantingut més semblant al llatí. Una prova d’això és que certes paraules italianes tenen un equivalent pràcticament idèntic en català, però que no té el mateix ús: la paraula italiana és d’ús comú i, en canvi, la catalana ha esdevingut arcaica (que ja no s’utilitza) o molt literària. Vegem-ne alguns exemples:

Intitulare (verb llatí)

És un verb que significa ‘posar un títol, especialment a un llibre’ i que ha originat els mots intitular (català) i intitolarsi (italià). En italià, el verb intitolarsi és el verb més usat per a referir-se al títol d’un llibre; en canvi, en català, intitular ha caigut en desús, no s’utilitza pràcticament mai, i ha estat substituïda per titular: L’obra es titula “Hamlet”.

Cape?re (verb llatí)

Aquesta paraula llatina significa ‘entendre’. En català, a part d’ entendre, també existeix el verb capir (que probablement prové de l’italià), però és un verb que ja no s’utilitza. En italià, en canvi, el verb capire és d’ús molt comú.

Strata (nom llatí)

Aquest substantiu vol dir ‘carretera’ i, en català, ha originat el mot estrada, però és una paraula antiga que pràcticament ja no s’usa. En italià, en canvi, la paraula strada s’utilitza diàriament per a referir-se al ‘lloc per on passen els cotxes’.

Mentire (verb llatí)

El verb esmentat en català correspon a mentir i en italià a mentire. Primer de tot, observem que la forma italiana és més semblant al llatí que la catalana. A més, resulta curiós veure que català i italià han evolucionat en direcció contrària: en ambdues llengües aquest verb té dues possibles conjugacions, però l’italià n’ha triat una i el català n’ha triat l’altra. En català, mentir es pot conjugar o menteixo, menteixes, menteix, etc. o bé mento, ments, ment, etc.; però actualment només s’utilitza la primera conjugació (menteixo, menteixes, etc.), l’altra s’ha perdut. En italià, ha passat just el contrari: de les dues conjugacions de mentire que encara recullen els diccionaris (o bé mentisco, mentisci, mentisce, etc. o bé mento, menti, mente, etc.), els nadius ja només en coneixen la segona (mento, menti, etc.).