JORDI SURINYACH

Pretenen revisar el pacte d’ entesa, centrant la negociació en les polítiques socials (  que sense acord ni millora en el finançament  és un brindis al sol)  i en el replantejament de les politíques pressupostàries per encarar la crisi (aguantar com sigui, dit de forma ben  planera). Diuen que el pacte es revisarà amb discrecció, suposo que  la mateixa amb la que es negocia el finançament , per després fer escarafalls pel consum intern  demanant transparència. Pel que sembla – o potser no -, continuarem amb el “tragala” del tripartit. Cap comentari sobre l’ estat de les  negociacions amb Madrid,  la sentència del Constitucional que ens caurà a sobre, el Pla B, la Llei de referèndums, la Llei Electoral, el desplegament de vegueries i el referèndum del 2014, que com se sap convocarem just abans d’ esdevenir sub seu de l’ Olimpíada de Madrid. Tota aquesta estúpida comèdia,  succeeix quan no fa més de  24 hores  que l’ Anna Terron,  Secretaria per a la Unió Europea del Departament de la Presidència de la Generalitat ha declarat que  desconeix que hi van fer els deu mil  catalans convocats a manifestar-se  a Brusel·les a favor del dret d´autodeterminació. Ella sola  ha  deixat en evidència  als socis de govern català que donen  suport a la convocatòria i veuen  com  la “seva” representant , expressa  l’ opinió col·lectiva del  govern. Més enllà de la manifestació , que servirà per a   donar testimoni de la voluntat d’ exercir un dret col·lectiu , hi ha una altre feina més important a  fer a Brusel·les, a New York  i a tots els foros internacionals. Catalunya necessitar d’ un  lobby propi, que  defensi els  interessos econòmics, socials , culturals i lingüístics i que busqui i trobi aliats  per a la causa catalana. Tot el contrari del que  fa la delegació del Govern de Catalunya a Brusel·les.  A la reunió  de seguiment del pacte d’ entesa  d’ això no se’n  ha parlat, encara que només hagi estat  per a satisfer al Sr. Iceta i amb ell, a  tot el PSC.

Des de fa unes cinc setmanes he anat seguint gairebé diàriament, des de la pàgina web que al final ressenyo, les incidències de tres muntanyencs catalans, que van sortir de Fillols,  a la Catalunya Nord,   el passat 17 de gener, disposats a realitzar la Travessa dels Pirineus amb esquís.  Han fet la ruta amb unes condicions de neu excepcionals i amb nevades intenses , cosa que els ha obligat a canviar diverses vegades de recorregut,   per evitar el  risc d´allaus. En els propers dies acabaran – amb una baixa per lesió -,  el seu  llarg camí cap a Ponent  en el Pirineu d´Iparralde.   

http://cegesqui.blogspot.com/2009/01/tpe-travessa-dels-pirineus-amb-esqus-de.html

Segueixo amb interés la política basca, encara que moltes vegades se’n fa bastant incomprensible. No he estat mai seguidor dels “eusko barretina”, malaltia infantil del catalanisme sobiranista que es mira acomplexadament el nacionalisme basc. Això no treu que tingui opinió  sobre el  que darrerament estan succeint a Euskal Herria. La primera és que ETA – com la majoria dels grups armats -, és un fre pel progrés  nacional  dels bascos i perquè puguin assolir la plena sobirania. La violència sempre genera més violència. Això no m’impedeix afegir que la Llei espanyola de Partits Polítics, atempta contra la lliure expressió del poble basc i deixa injustament fora del sistema democràtic a bona part de l’esquerra independentista basca, alterant els resultats electorals, amb el clar objectiu de beneficiar els partits espanyolistes. Crec que es preten  aconseguir així  un govern “unionista” al País Basc, encara que sigui per la porta de darrera.  Cal que les coses canviïn a Euskadi a millor i paradoxalment això suposa  que el nou govern basc, continuï presidit per Ibarretxe, si bé  amb més  influència  de grups  com Eusko Alkartazuna  i Aralar ,  forces  que s’ han rejovenit i que  proclamen  obertament el seu ideari independentista de forma pacífica. Eusko Alkartasuna ho té fumut, doncs porta masses anys confonent-se amb el seu germà gran , el PNB.  Espero que Aralar, sigui una força emergent, doncs representa una forma diferent de veure l’esquerra abertzale,  que aposta exclusivament per la política en tots els seus sentits. Falta una setmana  de campanya electoral,  per veure com acaba tot plegat.

Avui que és dijous llarder, desitjo que el retorn d’en Pellofa (el XXXI) al Carnestoltes Mataroní, ens revifi una mica a tots. El que succeí l’ any passat és  feliçment aigua passada. Sembla que enguany hi ha voluntat de recuperar el Carnestoltes, fent-lo més arrelat, atractiu   i popular. Això és el que se’m acut al llegir el programa d’ actes i veure que els organitzadors pretenen fer-lo molt més  participatiu. Temps hi haurà, entrats en Quaresma, de fer balanç de tot plegat. Aquest apunt només preten  fer la crítica del preludi que anuncien  els  plurals, per variats, cartells d´enguany  penjats pels carrers i plaçes  de Mataró, més que cridar a la participació, sembla que demanin excuses: “Mataró està de carnestoltes”. El cartell, a part del canvi quantitatiu i de format, suposa un trencament amb els cartells anterior més “friquis”, agosarats, irreverents i atrevits. En Pellofa XXXI arriba amb uns “posters”  més ” kitsch” i si se’m permet, avorrits, poc originals, que no fan ni fu ni fa, i  que per tant  ni generaran polèmica ni tampoc masses adhesions. Insípids i neutres, dos qualificatius que espero no acabin per impregnar i dominar el  contingut dels actes festius, ni suposin un canvi a pitjor del nou model de gestió que es vol. Tot i que defenso  que cal fer més participatiu el Carnestoltes i  que es necessari llimar – que no censurar -, els aspectes més avantguardistes o transgressors dels darrers anys per fer-ho possible, tampoc seria bó que ara ens passessin de rosca, per  anar just  a l´altre costat, com crec s´ha fet amb  el  disseny  d’ uns cartells que ens tornen a un passat  llunyà,  reprimit, provincià i de curta volada.  Desitjo que aquesta no sigui la voluntat real dels organitzadors i que la meva crítica es limiti  a l’ estètica d’ uns cartells , sinó fos aquest el cas, sí que assistiriem a la mort definitiva de la dinastía dels Pellofa.

L’ estat fa vaga. Per ser més precís,  un dels seus poders ha intentat avui fer vaga. La lamentable i caòtica situació de la justifica s’ arrossega des de la transició. Els responsables tenen nom i cognoms: Tots els poders de l’estat. L´Executiu , per no exercir les seves competències des del Ministeri i mirar masses vegades cap un altre costat. El Legislatiu per no legislar de forma  racional i finalment els titulars del Poder Judicial pel corporativisme amb que actuen la majoria dels seus membres, inflant estadístiques en el nombre dels procediments, actuant amb molts casos amb  prepotència, no assegurant la productivitat del personal que tenen al seu càrrec i permete’n les condicions  que han provocat  el caos del servei públic. La vaga no està  de cap manera justificada,  quan qui la fa,  són els que tenen una part alíquota de responsabilitat en que s’hagi produït aquest deteriorament. L’ altre debat , sobre si tenen dret o no,  em sembla absolutament secundari i tot un despropòsit. La justícia no rutlla  i està desfasada, però l’ anomenat  poder judicial, no és un poder independent, sinó un d’absolutament  descontrolat, fet  que té poc a veure amb la separació de poders  que parlava Montesquieu.      

Cada  vegada es més habitual  trobar-nos a les estacions d´esquí persones discapacitades o amb algún tipus de minusvalía practicant aquest esport. Aquest cap de setmana ho he tornat a comprovar. Un noi amb una minusvalía greu, gaudia – literalment amb crits emocionats -, lliscant per la pendent   acompanyat d´un  monitor , que manejava un enginy muntat sobre dos parells  de fustes. Durant una bona estona,  vaig  seguir-los atret i encurosit per les rialles i expressions d’ alegria del jove  i commogut per  la feina del seu acompanyant. Diuen els entesos que les persones afectades per alguna discapacitat, amb la pràctica esportiva   milloren notablement la qualitat de vida i el benestar físic i mental. El paper de l’entrenador-educador, assoleix en tots els casos un paper fonamental,   doncs assegura  que el practicant , sense cap risc,  augmenti  les pròpies habilitats físiques ,  el grau d´autonomia personal  i d’ integració social. 

Fa anys,  en aquests país hi havia un partit un “pel” diferent. Era conegut com “El Partit”, encara que  els propers l’ anomenaven “la casa” . Tenia una llarga història de resistència i lluita anti feixista, però també de duresa estalinista, sobretot en els seus inicis. Era la seva , una història amb  clars obscurs, que havia aconseguit millorar  i dignificar en  la llarga nit del franquisme, gràcies a la qualitat de molts dels seus militants, que  amb molt d’ esforç, havien construït una organització de matriu comunista, en la que  a partir de la década dels anys  seixanta  hi   havien anat a parar molts dels primers sindicalistes de base, altres provinents  de l’ heterodòxia marxista,  alguns lliure pensadors i bastants catalanistes d´esquerres. Gent, que buscava per sobre de tot  una organització que fós útil a la lluita contra el franquisme. Molt del prestigi aconseguit per aquest partit, fou gràcies a  un tipus de militant quines valors i virtuts eren per si sols tota una declaració de principis. Un d’aquests homes, combatent qualificat i  treballador actiu fou l’ Antoni Farrés, que fou elegit com a primer alcalde democràtic de Sabadell i estigué en aquest càrrec  durant molts anys. Avui hem conegut la seva defunció. Amb ell,  moren  també  una mica,  tots els que d’una  o altre forma, havien formar part  d’ allò  que algú va anomenar “el psuc de la vida”. Desapareix, un exemple del que foren els primers Ajuntaments democràtics. Ara, són tota una altre cosa. La mort de Farrés és, si se’m permet l’ exageració, la de l’ últim “psuquero”  i de ben segur, la de l’ últim gran alcalde.                 

El científic britànic Darwin, va escandalitzar  a una part de la societat de la seva època, en especial els sector més conservadors, que defensaven  una concepció estrictament religiosa de l´origen de la vida. Avui , que fa dos cents anys del seu naixement toca parlar de Darwin. M’ han semblat interessants les reflexions de dues  persones que aprecio i que provenen d’ àmbits ben diferentes. El primer és d’un científic català  nascut a Camprodon. Es tacta d’en Jaume Bertranpetit, doctor en biologia per la Universitat de Barcelona i catedràtic d’Antropologia a la Facultat de Ciències de la Salut i de la Vida de la Universitat Pompeu Fabra. Es tracta d´una entrevista divulgativa que  va registrar Vilaweb i que de forma entendora ens explica   que l’ aportació més important de Darwin fou  haver considerat que els canvis en l´evolució  i en les variacions de les espècies passen per si mateixa. L´ altre és de l’ Eduard López, Llicenciat en Geografia i Història,  bon periodista, militant independentista i  avui polític professional ( en el  millor i més digne sentit de la paraula), que ocupa  en l’ actualitat el  càrrec de Vice Secretari General d´ERC. Es tracta en aquest cas, del  darrer apunt del seu bloc en el que  fa un paral·lelisme entre la selecció natural i els partits polítics, que he  trobat  especialment ocurrent i divertit, llàstima que amb similars diagnòstics, ja fa temps que arribem a conclusions diferents.

http://www.vilaweb.tv/?video=5542.

http://blocs.esquerra.cat/eduard-lopez/bloc/darwin

El compliment de moltes partides dels pressupostos de la Generalitat per aquest exercici, estan  del tot condicionats a les actuals negociacions sobre el finançament. Això, en l’ actual situació de crisi econòmica, pot esdevenir una greu irresponsabilitat si com sembla tot acaba malament. La falta de voluntat del govern de l´estat i de les forces que  directa o indirectament li donen suport, entre d’ altres els vint-i-cinc diputats del PSC, ho està fent  possible. La situació està bloquejada  i potser ja és hora que  des de  Catalunya, algún prengui l’ iniciativa de canviar-ho. L’ oposició  convergent poca cosa pot fer més, denunciar aquest estat de coses encara que sigui al preu de ser acusats de posar pals a la roda, per no donar suport a les negociacions  que impulsa el govern de català. Per tant la responsabilitat principal, recau en les forces del govern. El PSC no sembla estar gaire  preocupat per l’assumpte, tot i que sap que  tot plegat a la llarga pot acabar per deteriorar  la seva imatge partidària. IC, formalment denuncia els incompliments, però  com sempre es situa a roda dels socialistes, no sigui que amb tot aquest enrenou es quedessin sense les cadires que tan els agrada escalfar. Ens queda només ERC. Diuen  que  amb el govern d´entesa, estant construint un  estat propi. Justificació pel consum intern republicà, que pretén amagar el carreró sense sortida en que  la direcció republicana s’ha situat. El comprensible desconcert  que els envolta, no els hauria de paralitzar i  emmudir a les reunions del govern. Ells com a mínim poden, demanar una posició més contundent i conseqüent davant dels reiterats incompliments i si cal, plantar cara assumint  el risc polític que això els suposaria, per evitar un perill molt superior: La pèrdua de bona part del seu electorat. Això sí –prego em discuplin si molesta -, que seria un greu endarreriment en la construcció  de l’ estat propi.

Crec que ja és hora d’ assenyalar quin és el mal endèmic del catalanisme.  Parlo de la voluntat de pacte que reiteradament expressem i exhibim com a senyal d´identitat política i que massa sovint  ens debilita i ens converteix en  gent  amb una ingenuïtat a flor de pell. Ens fiem massa de les promeses dels nostres adversaris i fins i tot, pobres il·lusos, confiem que podrem arribar a convençel’s de la bondat de les nostres legítimes aspiracions, sense tenir en compte que ells tenen també les seves i que això nostre no solament no  els fa ni fred ni calor, sinó que a sobre els molesta. Sis mesos després del més flagrant incompliment estatutari – parlo del finançament -, al  govern espanyol ni tan sols li cal una sentència del Tribunal Constitucional per retallar l’ estatut. A ells , per  raó d’ estat  i fent una lectura restringida  o  simplement no aplicant-lo en tenen prou. Mentrestant nosaltres, practicants de l’ auto flagelació que tan ens agrada,  ens hem barallat sobre la tàctica i l’ estatrègia o sobre la bona fe dels nostres interlocutors aquí, es a dir sobre si finalment podren o no canviar el PSC (PSC-PSOE), aquí mai recordem els cognoms. Ells  ens miren encuriosits amb les nostres “provincianes” disputes,  amb la convicció  dels perdona vides, que  tenen el poder  de l’ aplicació de la Llei i per si de cas  la força interpretativa que sempre està del seu costat. Sis mesos després, continuem com sempre i el més calent continua a l’ aigüera. La falta de voluntat del govern de l´estat i de les forces que li donen suport, entre d’ altres  els vint-i-cinc diputats del PSC ho fa possible.  A l’ igual que l’ incompliment dels seus compromisos amb  el traspàs de la gestió de l’aeroport del Prat o de  les rodalies de Renfe  i de tantes altres promeses. Queda del tot confirmat que amb aquest President  espanyol no es pot pactar, ni acordar, ni negociar res de res, simplement  perquè actua amb  la més absoluta de les deslleialtats. I això ens porta al nucli gordià de la questió: Es pot acceptar i mantenir  tants incompliments i al mateix temps  donar suport a un govern que presideix el máxim representant d’ un PSC,  que és corresponsable i còmplice?. Hi han altres alternatives?. Es por mantenir  aquests aliats i al mateix temps l´afirmació que  estem construint un Estat propi?. Només hi han dues sortides, forçar la convocatòria d´eleccions avançades o ajudar a articular una moció de censura des del catalanisme.  No  fer-ho, es  fer-se  corresponsable de l’ engany. Ja han saltat totes les alarmes  i  és hora de donar el  pas endavant.     

Barça 2, Mallorca 0. Hem fet un pas més cap a la final de Válència. La Copa,  encara que sigui la del rei borbó,  ens ajudarà a treure pit. El país necessita   d’ un  Barça triomfant, que obri un parèntesi  a un pessimisme que s’ estén en amplis sectors de la societat  catalana i  freni  aquest sentiment auto destructiu cada dia més arrelat  i que ens fa dir  a molts que anem  de mal a pitjor. La moral col·lectiva d’ un país, òbviament  no pot dependre, ni depèn, d’ una cosa tan banal com  són els resultats d’ un club en una determinada competició esportiva. Això no  ens ha d’impedir reconèixer que  les victòries esportives en molts de casos suposen un autèntic bàlsam nacional. Serà per la crisi , la baixa auto estima,  la manca de referents identitaris  que donin  prestigi i sentiment de guanyadors o perquè  el sistema  ha aconseguit alienar-nos totalment,  el cert és  que el Barça  quan guanya, esdevé un dels principals referents  col·lectius del país. La marca blaugrana ven i ens ajuda a  mostrar  la  catalanitat del club  arreu del món. Seria estúpid que el catalanisme no aprofités aquest important  actiu. Esperem que enguany hi hagi una regeneració triomfant en el Barça, que tanta falta fa en altres àmbits. 

Algú ha dit que a ERC sobren ganduls,  trepes i  “friquis”.  Suposo que  volia referir-se en el primer cas,  als afiliats que es lliuren a la peresa i  que  no volen de cap manera treballar. Després s’ ha fet esment  als qui per tots els mitjans procuren aconseguir amb la rapidesa que fa el cas, allò  que és l’ objecte d’ una ambició egoïsta i sense límits. Finalment, per si de cas no n´hi havia prou, ha anomenat als “friquis”, gent  de naturalesa extravagant i que per tant estarien fora del sentit comú. Si se’m permet, vull afegir que encara hi ha una altre tipus d’ afiliats: Els estoics, que suportem  cada dia amb una  irreversible i definitiva  indiferència, el disbarat de veure com hi ha qui fa les coses sense ordre ni concert  i ens porta al precipici.