JORDI SURINYACH

Deixant de banda les parelles de fet,  fins avui coneixía l’ existència dels matrimonis civils i dels canònics. Semblava que la unió  entre dues persones, només  tenia en les  nostres contrades aquests dues formes solemnes. Estava  equivocat. Actualment són els matrimonis que anomenaré  hipotecaris, els més abundants. La cerimònia no es  celebra en un edifici religiós. Tampoc en cap seu judicial o municipal, sinó en el despatx professional d’ un  Notari. Més enllà de la parella i del fedatari públic, el  paper  més important l’ ocupa el representant de l’ entitat de crèdit que deixa –  en préstec -,  determinat diners  als membres de la parella a  canvi de gravar la propietat del  cau “familiar”, que hauran de retornar mitjançant determinats pagaments  parcials en  un nombre gairebé indefinit   que els ocuparà tota la vida.  La bombolla immobiliària i la sobrevaloració dels habitatges,  han   aconseguit  paralitzar moltes ruptures i  tornar  al vell dogma de la indissolubilitat del matrimoni,  aquesta vegada no per raons teològiques i/o ideològiques, sinó econòmiques. El trencament es  fa molt  inviable, al generar-se  uns deutes de per vida. M’ explicaré amb  exemples  reals. Una parella  amb sou aproximat  de 1.500 euros cadascún, fa tres o quatre anys  van adquirir un habitatge d’ uns 60 metres quadrats,  al  “mòdic   preu”  de tres cents mil euros. L’ entitat de crèdit no  tan sols els hi va deixar  el cent per cent del preu real de  compra, sinó una mica més per  sufragar  les despeses d’ impostos,  registre i  notari. Els  adquirents de l´habitatge van  formalitzar un  préstec hipotecari a retornar en  quaranta anys. A partir d’ aquell moment, un dels dos sous  de la parella, ha servit per  a pagar  les amortitzacions mensuals del préstec concedit. Després de tres anys de convivència  i quan encara no han amortitzat capital, la relació  comença a  trontollar,  però  deixar-ho còrrer es molt difícil . El  pis ha baixat de preu. El seu valor en el mercat  és un vint per cent inferior. La solució de vendre’l per  eixugar el deute és impossible. De fer-se efectiva la ruptura, hauràn de continuar pagant i només un dels dos podà  gaudir-ne (es un dir!).  Encara que es pactés alguna mena de compensació  a favor del qui marxés, estaria lluny  de sortir-ne  beneficiat.  La parella sense adonar-se, haurà  contret matrimoni amb la solemnitat que dóna  el préstec del banc o  de  la caixa. Així ha nascut  el matrimoni hipotecari i  sense saber-ho,  el retorn al seu caràcter permanent.