ANTONI FARRÉS: EL “PSUC” DE LA VIDA.
Fa anys, en aquests país hi havia un partit un “pel” diferent. Era conegut com “El Partit”, encara que els propers l’ anomenaven “la casa” . Tenia una llarga història de resistència i lluita anti feixista, però també de duresa estalinista, sobretot en els seus inicis. Era la seva , una història amb clars obscurs, que havia aconseguit millorar i dignificar en la llarga nit del franquisme, gràcies a la qualitat de molts dels seus militants, que amb molt d’ esforç, havien construït una organització de matriu comunista, en la que a partir de la década dels anys seixanta hi havien anat a parar molts dels primers sindicalistes de base, altres provinents de l’ heterodòxia marxista, alguns lliure pensadors i bastants catalanistes d´esquerres. Gent, que buscava per sobre de tot una organització que fós útil a la lluita contra el franquisme. Molt del prestigi aconseguit per aquest partit, fou gràcies a un tipus de militant quines valors i virtuts eren per si sols tota una declaració de principis. Un d’aquests homes, combatent qualificat i treballador actiu fou l’ Antoni Farrés, que fou elegit com a primer alcalde democràtic de Sabadell i estigué en aquest càrrec durant molts anys. Avui hem conegut la seva defunció. Amb ell, moren també una mica, tots els que d’una o altre forma, havien formar part d’ allò que algú va anomenar “el psuc de la vida”. Desapareix, un exemple del que foren els primers Ajuntaments democràtics. Ara, són tota una altre cosa. La mort de Farrés és, si se’m permet l’ exageració, la de l’ últim “psuquero” i de ben segur, la de l’ últim gran alcalde.