PRIMÀRIES, PARTITS POLÍTICS I CANVI DE RÈGIM

En una Catalunya independent, serán els partits polítics el principal instrument  de la participació dels catalans i catalanes en les institucions del nou estat?. La resposta de manual és afirmar que no hi ha democràcia sense partits, i que tot i els seus defectes evidents, són necessaris ja que serveixen per articular i organitzar l’opinió col·lectiva, defensar els legítims interessos de grup, classe, gremi, territorials i altres, representar majories i minories, i sobre tot promoure la deliberació pública sobre els problemes de la col.lectivitat nacional. Mentre  anava escrivint la resposta me?n adonava, que la causa de la crisi del actual sistema de partits, ha estat perdre la capacitat per a complir cadascuna d’aquestes funcions i  que això ha fet possible que els espavilats de torn ocupessin moltes de les seves estructures augmentant la pèrdua de credibilitat. Tots els partits, d’esquerra, 
centre i dreta i d’ obediència nacional diferent, pateixen o han patit el descrèdit,  si bé els afectats han estat els partits de “govern”, que ocupant l’ espai central de representació col·lectiva, han deixat orfes els sectors més moderats, que
com se sap són els que donen solidesa a qualsevol sistema polític. Això explica que aquests  partits estiguin anant a la baixa, mentre augmenten les espectatives electorals dels fins ara minoritaris i van apareixent ?noves” maneres d?organitzar-se i noves vies de participació política ( l’ANC, la
PAH i altres organitzacions similars, en serien un bon exemple). Però  tot i que  el sistema actual de partits està obsolet, hem de renunciar a  que hi hagin canvis de fons en les estructures partidàries?. Crec que no,  ja que malgrat tot el que es diu sobre la crisis de la política, el cert és que el grau de compromís de la ciutadania en els afers públics no ha disminuït. Una nació com la catalana que es capaç de generar mobilitzacions com la via catalana, no sembla que sigui una societat sense ganes de participar en el futur del seu país.  Per tant, es possible un esforç de regeneració, que forçosament  obligarà a 
canvis que aniran lligats a la solució  que es trobi a l’actual crisis constitucional. Els ? nous? partits, els que volen canviar-ho tot, són els més actius en l? esforç de regeneració encara que amb pobres resultats. Els més convencionals, tenen una tendència a complicar-se a la vida en qualsevol tímid intent de regeneració que enceten i acaben per sortir- ne  escaldats, pel llastre acumulat de nepotisme, corrupció, clientelisme i prepotència, com ha quedat palès en les
primàries de Barcelona organitzades pel “nou” PSC.  No hi audàcia en la direcció dels partits catalans que han estat  importants en els darrers trenta-cinc anys, però tampoc en les estructures locals, que en haurien de ser més permeables a la necessitat de canvis. Les primàries podien haver estat una bona idea si per fer possible traspassar la barrera de militants, simpatitzants i amics, s?aconseguís fer-hi participar-hi a més gent de forma conscient. Però a partir d’ avui, gràcies a l’estupidesa  i a les practiques mafioses d’alguns cacics de la Federació de Barcelona del nou PSC,  l’experiència haurà deixat escaldat a més d’un, els més honestos hauran marxat cap a casa amb la cua entre cames i ni
uns ni altres tindran ganes de repetir-la. El sistema de partits  de la Catalunya autonòmica està en crisi profunda i estem a punt d’ assistir al naixement d’un altre de nou que haurà detectat el problema, sense tenir-hi la la solució. Com ho resoldrem això en el nou estat català?. Algú hi ha pensat?. Hi haurà qui propugni una democràcia sense partits o que com a mínim que hagin de compartir les funcions de representació amb nous agents d’interlocució social. Altres afirmaren que tot s? arreglarà reformant els mecanismes de participació, amb una nova llei electoral i una nova llei de partits. Ni una cosa ni l’ altre ho acabarà de resoldre. Mentrestant el millor que podem fer és  començar  per a 
reconèixer les errades i les imperfeccions, actuar en conseqüència i començar  per explicar que els partits, o el nom que en diguem als col·lectius de ciutadans que  fan possible el lliure exercici del sufragi universal, són imprescindibles per la democràcia  i que per tant ens cal entre tots assegurar-
ne el seu bon funcionament en una societat civilitzada de llibertat, progrés i benestar.  

ELS CIUTADANS ESPANYOLS I EL SEU DRET A DECIDIR.

No cal ser gran especialista en dret constitucional per saber que la consulta a Catalunya,  és  un instrument per conèixer l’opinió dels catalans sobre si ens cal o no constituir-nos com un estat independent. Tot hi que un resultat favorable seria  políticament i moralment vinculant, en cap cas seria l’ eina formal per a canviar la Constitució Espanyola. Per això quan els dos grans partits estatals ens  diuen que  no es pot  autoritzar la consulta per la senzilla raó que la sobirania rau en tots els espanyols,  falsegen la realitat sobre el  que vol dir demanar una opinió a part o a la totalitat del que ells anomenen ciutadans del territori nacional.  Li  podem fer la prova del nou  al que és un argument malintencionat que l´únic que vol es  evitar que es pugui votar. Recomano que algú a Espanya faci la proposta de decidir sobre la forma del seu estat i veuran com la resposta es que cal impedir-ho. Els  espanyols fa segles que tenen un estat  monàrquic, ja que mai han pogut decidir democràticament sobre la forma. La primera i segona República espanyola foren fruït d´una conjuntura política favorable i no d’una consulta ciutadana concreta.  La Constitució de 1978, no tan sols va  prohibir que les nacions  de l’estat poguessin auto determinar-se, sinó que a més va impedir als nacionalment espanyols decidir entre monarquia o república. Caldrà veure si el desmembrament territorial de l’ estat  que ha començat, pot suposar l’ inici de l’ exercici del dret a decidir dels espanyols, que òbviament també el tenen sobre com volen  que sigui  el seu estat, si monàrquic o republicà. Quan tot això succeeixi és molt possible que els catalans ja haguem marxat, però de ben segur que ens mirarem el procés cap una república democràtica espanyola  amb molta alegria i satisfacció. 

EL CONSELLER HOMS I LA CREDIBILITAT DEL PROCÉS SOBIRANISTA.

Tothom està pendent a que en tres o quatre setmanes hi hagi llum verda i es conegui la data de la consulta i el contingut de la pregunta. Amb aquest interrogant vaig acostar-me el passat dijous a la Sala d’actes de la Fundació Iluro per conèixer de primera mà l’ opinió del Conseller de la Presidència. En Quico Homs té un llenguatge planer i entenedor i va intentar tranquilitzar als assistents afirmant que no contemplava cap escenari  que no fos l’acord entre les forces partidàries pel dret a decidir. Al ser preguntat sobre si hi hauria govern de coalició amb ERC, va contestar que ell ho veia possible. Una resposta feta poc després de intentar-nos convèncer sobre les bondats d’una candidatura unitària del sobiranisme a les eleccions europees. Tal i com jo ho veig, pregunta clara, data concreta, futur govern de coalició i candidatura unitària europea forma part d’un mateix projecte. La resposta donada pel Conseller em preocupa i l’elecció ahir del candidat d’ERC també. No és cap secret que la credibilitat del procés, passar per garantir el màxim acord possible. Unitat amb la pregunta, en la data i en la manera de convocar la consulta. També unitat a l’hora de formar un govern més ampli que l’actual, amb la intenció d’impulsar el procés, formulant una candidatura unitària i d’ampli espectre a les eleccions europees que permeti constatar a les urnes la seva consistència. Per fer-ho possible caldrà la voluntat de tots, però ara mateix no sembla que uns i altres ho tinguin massa clar.

DURAN I LLEIDA: L’ESPILL QUE VOL QUE ENS MIREM I LA TERCERA VIA.

No he estat mai partidari de la política que fa anys defensa el President del Comitè de Govern d’Unió Democràtica de Catalunya. Mai m’agradat la seva actitud com a President del Grup Parlamentari de Convergència i Unió al Parlament Espanyol, ni el comportament excessivament complaent amb els poders de l’ estat, les seves castes funcionarials  i els poders fàctics d’allà i d’aquí. El cas Pallerols i el finançament il·legal del seu partit, semblava que seria el cop definitiu cap el seu suposat prestigi. Duran és un polític, com dirien a Madrid, de “casta”. Que  acostumat a navegar entre aigües perilloses, sempre acaba flotant. L’ iceberg d’un sobiranisme  cada vegada més majoritari ocupant l’ espai electoral central del país semblava que el faria entrar en la decadència definitiva, però sectors econòmics molt influents a Catalunya i a Espanya han fet i faran tot el possible, perquè no es retiri. El personatge que no té res de babau ha parlat i escrit de la Tercera Via, buscant interessats lligams amb el confederalisme tradicional d’ Unió deixant en entredit als dirigents de la Coalició que representa i al mateix President Mas. Aquest no ha tardat a contestar-lo en públic i ho ha fet avui mateix, constatant que la tercera via es el que ha intentat el catalanisme polític en els darrers cent anys, des de la Lliga de Cambó i Prat, passant per l’ ERC de Macià i Companys  i la CIU de Pujol, Roca i del mateix Duran. Es una maniobra que no li sortira bé. NI el PP ni el PSOE, estan a favor de la via que Duran proposa. Els seus fonaments ideològic, polítics i jurídics no tenen la més mínima consistència. Es molt possible que Duran sigui el nostre Cavall de Troia nacional, pero continuo pensant que no és intel·ligent donar massa transcendència les seves opinions, ja que el retorna al primer pla de l’ actualitat política catalana  i espanyola que és el que pretén. No hem de caure en el parany d’emmirallar-nos en l’espill de madrastra del procés cap a la independència que de tant en tant exhibeix. Es molt millor ignorar-lo i anar fent via, sense perdre massa temps a comentar les seves poc originals propostes. Que ho facin si volen i els convé, en Navarro i la Sánchez Camacho. Dit això, la Federació Nacionalista té un problema greu de cap de llista en les properes eleccions espanyoles, si és que abans no aconseguim fer el referèndum o la consulta. El que ja de per sí és un altre bon motiu per a  no endarrerir-la.     

ÉS MILLOR UN PSC TRENCAT?.

A Catalunya especialment, però també al conjunt de l’estat, el sistema de partits polítics presenta símptomes previs al col.lapse.  No sabem ni com ni quan es produirà, però el trencament del pacte constitucional, porta a una crisis d’estat que portarà canvis en els espais electorals i per tant, modificacions a l’actual mapa polític. A Catalunya – amb un sistema de partits polítics diferent -, el debat sobiranista genera una tensió interna entre les forces polítiques que havien fet de la indefinició nacional una virtut més que un defecte. Qui rep més fort les conseqüències d’aquesta tensió és el PSC. Si el catalanisme moderat i transversal  que ha exhibit durant més de trenta anys li ha servit, en aquests darrers anys, per sumar vots a totes bandes. Ara quan el catalanisme majoritari s’ha situat sense embuts a favor del dret a decidir, la
indefinició li suposa una pèrdua constant d’influència, generant-li conflictes interns i una ben segura disminució del seu percentatge electoral. Els canvis  electorals que hi haurà  a Catalunya farà que l?equidistància tradicional del PSC, 
afegit  a la seva  indefinició davant la crisi, li generi pèrdues en benefici d?altres formacions més  clarament posicionades en el debat nacional i social. Tot
aquest desgast, junt amb la que pot tenir el PP per la seves responsabilitats en el govern de l’ estat, pot afavorir a Ciutadans. Finalment, molts dels vots catalanistes que tenien no es segur que vagin a CIU – com era costum en les
eleccions catalanes – sinó que reforçin a ERC, que a més sumarà alguns vots 
tradicionals que fins ara anaven a mans del catalanisme convergent. Tot plegat una gran dispersió del vot; més pluralitat partidària i per tant més dificultats en la governabilitat,  amb possibilitat de reforçar nous espais a dreta i a esquerra. Aquest és el meu pronóstic, caldrà veure si es confirma a l’ urna. Si hi ha
terrabastall, es a dir trencament constitucional produït per l’ exercici del dret a decidir a Catalunya i crisis de la forma d´estat a la resta de l’ estat , és possible que neixi un nou sistema de partits polítics que en els (s) nou (s) estat (s). Sembla lògic pensar que es mantindrà en el nou estat ( català) un 
espai socialdemocràta que comptarà i molt, com segurament hi haurà espai per un liberalisme social i reformista que tindrà també un paper principal i que farà
necessari un gran acord en el procés constituent. Si el terrabastall només es produeix en la forma d’estat i a Catalunya hem d’entomar una nova derrota, per resisitir es farà imprescindible recomposar un acord amb qui a dins d’aquests espais es mantiguin dins del catalanisme,  per a superar en les millors condicions possibles, una etapa difícil pel futur pel país i que caldria fer la amb la major unitat possible dels partits que han estat tradicionalment contraris al
centralisme. Es per això, que tant si el país es situa  en el millor dels escenaris com en el pitjor, la situació d’un PSC trencat pot acabar esdevenint un
problema per a tothom. Des de posicions favorables al dret a decidir i a la independència, no pot ser aquest un motiu de satisfacció sinó de preocupació.
Sempre és millor neutralitzar indecissos, que augmentar el nombre dels
adversaris. Deixar que l’ actual PSC, em refereixo a la majoria que ara mana,
vagi a refugiar-se en el nacionalisme espanyol i que hi hagi, des de
l’independentisme, qui gaudeixi amb l’ espectacle, no em sembla que sigui una  posició inteligent per a tots els que defensem que el sobiranisme ha de continuar guanyant i mantenint la centralitat política i social, amb una política
d’aliances que debiliti els adversaris  i neutralitzi els indecisos.  

ROCA I EL CÀLCUL POLITIC.

El prestigi de Miquel Roca com a advocat està fora de  tot dubte i no quedarà en entredit per haver acceptat la defensa de Cristina de Borbó. Això no impedeix que bona part del catalanisme polític és faci la pregunta sobre si aquest encàrrec, més enllà de les raons estrictament professionals, amaga un cert càlcul polític de les dues parts implicades en aquest encàrrec. La casa real, ha escollit algú voluntàriament retirat de la baralla política des de fa anys i que no té cap lligam amb els principals partits espanyols. No ha estat però una elecció neutral, atès que Miquel Roca  fou un dels redactors de la constitució i abans de retirar-se de la política parlamentària, havia estat secretari general del principal partit nacionalista català, essent dins de CDC, el principal exponent del sector més partidari de participar en la governabilitat de l’estat, havent encapçalat un intent fallit d’organitzar el centre reformista espanyol des de la perifèria i amb una visió més polièdrica i plural del “nou” estat constitucional. La monarquia ha triat advocat pensant amb el prestigi e l’advocat, però  també amb ganes de fer veure que qualsevol joc contra l’actual monarquía pot fer entrar en crisis l’actual marc legal, intentant trobar aliats entre als qui encara veuen en Miquel Roca una garantia  per impedir qualsevol trencament i amb la intenció de deixar deixar en evidència  als qui volen aprofitar el cas per carregar-se la monarquia, amb el missatge “monàrquic” que poden portar a una situació, des del punt de vista territorial, pitjor. Un avís per a navegants dirigida als sectors més moderats dels nacionalismes perifèrics i de la esquerra i la dreta espanyola,  a qui el rei recorda allò de jo o el  caos,  que tant bé li va funcionar durant la trancisió. De ben segur que l’advocat Roca, murri com és, va entomar l’encàrrec sospitant les intencions del monarca, però valorant que com essent un dels autors del text constitucional vigent i d’una manera de veure el catalanisme més a prop de Cambó que de Macià, fent també  el seu càlcul polític, li va semblar de més interés defensar el que encara pot quedar en peu de la seva experiència, trajectòria i herència política, d’allò que necessita el país d’un dels seus lletrats de major prestigi.

SOBIRANIA: CARTES ALS DIPUTATS DEL PSC I LA CUP.

Als diputats del PSC: Segons els mitjans de comunicació sembla ser que els diputats del PSC no estan disposats a assumir, com a propi, el text de la Declaració de Sobirania que han pactat la resta de partits catalanistes del nostre Parlament i en la redacció del qual sembla que han tingut la oportunitat de participar-hi. Som molts, dins i fora del PSC, que consideraríem un autèntic disbarat alinear-se amb la bancada de la por, és a dir, amb el  NO o optar per una abstenció en un punt que pot ser transcendental per al futur del nostre país. l’abstenció, avui i ara, no és una opció políticament correcte. I no ho és per a un partit amb la història del PSC i del socialisme català, que en moltes ocasions ha estat el primer defensor de les llibertats nacionals catalanes i que, en les diverses ocasions que el nostre Parlament ho ha tractat, ha votat sempre a favor del reconeixement de Catalunya com a nació i que, com a tal, no renuncia al dret d’autodeterminació. Ara és l’hora de portar a la pràctica tot això pel que els catalans hem lluitat durant molts anys: ser reconeguts com a nació. I com a ciutadans de tal nació, el poble català és el subjecte jurídic i polític de la sobirania, més enllà del que diguin lleis i constitucions que no deixen de ser normes temporals.Per a tot això li demano, en nom de les generacions actuals i futures de catalans i catalanes, que demà, al Parlament, justament per lleialtat amb el poble de Catalunya, voteu a favor, sense fissures, de la Declaració de Sobirania que votaran una majoria de diputats amb l’objectiu de poder convocar una consulta o referèndum que ens permeti conèixer el futur que volem els ciutadans de Catalunya per a la nostra nació. Per a l’ANC aquesta consulta ens ha de permetre avançar cap a l’alliberament de Catalunya però també volem que vostès, si així ho decideixen, puguin defensar democràticament altres opcions. Visca Catalunya!
Als diputats de la CUP: Segons els mitjans de comunicació sembla ser que els tres membres del grup CUP votaran tres coses diferents o dues de diferents. Això seria un frau sagnant a la Nació Catalana, a totes aquelles persones que han sortit al carrer a manifestar-se i a totes aquelles persones que han patit humiliacions, persecució, tortures, presó i mort des de 1714, per defensar la dignitat i, precisament, la sobirania de la Nació Catalana: de la Franja, de la Catalunya Nord, del País Valencià, de les Illes i del Principat. Som molts, dins i fora de la CUP-AE, que consideraríem un autèntic disbarat desorientar els ciutadans i alinear-se amb la bancada de la por, és a dir, amb el  NO o amb l’abstenció. Ara, la prioritat és crear un tsunami polític sobre la Sobirania i que ha d’anar des de la dreta fins a l’esquerra política, i que té com a únic objectiu deixar constància que el subjecte jurídic i polític és el poble català. Defensem que hi ha una sola nació, la nació catalana, i aquesta nació està conformada per un sol poble: el poble català. Si aquest poble no és capaç d’unir-se per declarar-se sobirà, aleshores tots els catalans, tots els ciutadans, dels Països Catalans, visquem a Mallorca, al País Valencià, al Principat o a la Franja, acabarem no tenint ni present ni futur, deixarem d’existir. Amb aquest acte solemne de sobirania s’aconseguirà provocar un trencament constitucional radical, que és el que interessa en aquests moments. Per a tot això li demano, en nom de les generacions actuals i futures de catalans i catalanes, que demà, al Parlament, justament per lleialtat amb el poble dels Països Catalans, voti a favor, sense fissures, de la Declaració de Sobirania que votaran una majoria de diputats amb l’objectiu d’avançar cap a l’alliberament de Catalunya i poder, així, ajudar millor a l’alliberament de la resta de la nació. Visca Catalunya lliure! Visca els Països Catalans lliures!

INVESTIDURA: QUAN CONVÉ SEGUEM CADENES!.

El President Mas ha estat investit gràcies a l’ acord entre CIU i ERC. Durant anys, hem estat molts els que demanàvem que l’ acord es produís. La bàltica començava a glaçar-se i calia posar-se primer a cobert, per despres fer un pas endavant a favor del dret a decidir. Finalment la votació ha estat la plasmació de tot plegat i el que hem estat en les dues tripulacions ens hem sentit més que satisfets. El problema rau en que per molt bona voluntat i enginy que s’hi posi, la proposta – si no es vol anar directament al fracàs -, caldrà que tingui una forta majoria social al darrera, per evitar el que l’estat espanyol ens anuncia, advertint que no deixarà fer cap consulta ni referèndum, posant tot tipus d’entrebancs al camí sobiranista i al mentrestant, actuant contra el president i suspenen l?autonomia de Catalunya, visualitzant el caràcter autoritari de l’Espanya constitucional. Fer-ho palès, serà
molt important per internacionalitzar el conflicte i donar conèixer les nostres raons, pel que en un moment o altre  la declaració unilateral de sobirania feta des del Parlament serà imprescindible. Durant el trajecte fins el 2014, caldrà  assegurar una majoria social favorable a l’exercici del dret a decidir. Hi ha un sobiranisme que al meu entendre pretén equivocament diferenciar, a l’estil nord irlandès, només entre sobiranistes i unionistes, el que tacticament es poc intel·ligent en una societat tant transversal i de barreja com la nostre. La divisió ha d’estar entre els que defensen l’ exercici de la democràcia i el que hi estan en contra. Si ho fem així el bàndol dels demòcrates tindrà una majoria tant amplia com excepcional. Evitar posar en el mateix front de Ciutadans i del PP al PSC es del tot imprescindible per avançar, com també ho es no donar per fet que Duran i Lleida i UDC són la quinta columna del procés. Salpem com diu el President amb convicció, actuant amb audàcia, valentia i amb intel·ligència, intentant no perdre aliats, guanyant-ne de nous i si podem neutralitzant els indecisos. Només així, ara que tant ens convé, segarem cadenes.
 

PACTAR EL “SOTTOGOVERNO”.

Després de dies de cert pànic entre els dirigents i la militància de CIU, que qualsevol podia copsar, sembla que la racionalitat del pacte va obrint-se pas. Mai m’ha semblat preocupant que el nou President d’ ERC no vulgues participar en el govern.  Entenia que era suficient el ferm compromís d’assegurar la governabilitat i fer possible la consulta. Les crides de CIU, que era hora de mullar-se feien patir, ja que podien crear un ambient de retrets que només afavoria als desfavorables a l’ entesa, que hi ha dins de les dues forces. Finalment les declaracions de Junqueras i del President Mas han posats les coses al seu lloc. Cal parlar amb calma, paciència i prudència. Ara que cadascú ha dit la seva, hem de partir d’un fet nou extraordinàriament positiu. Al parlament hi ha un bloc sobiranista majoritari. I els diputats a favor del dret a decidir encara són més. Hi ha també una majoria social i electoral  que ho legitima. Per tant, si s’ asseguren els grans acords de la legislatura, amb un pacte transparent, no hi fa res que un dels signants no hi sigui al govern. En Mas i en Junqueras són la principal  garantia que l’acord es compleixi, fent oossible que el primer sigui investit  en primera votació tot el contrari del que li agradaria a Madrid. Però ara que hi ha obert un procés de negociació, sobretot cal ser discrets i pacients, estudiant altres possibles mecanismes de “participació en el govern”, pels que formalment desitjen quedar-ne fora,  amb consellers sobiranistes sense adscripció partidària i àmbits de decisió on s’acabi de ligar tot plegat. Pactar el “sottogoverno” i majories estables en organismes claus que no són estrictament governamentals, pot esdevenir la segona garantia que el procés avanci i permeti assegurar  l’èxit dels objectius compartits.

LES DARRERES ENQUESTES I EL JOC BRUT.

L’ esquema que reprodueixo es de la web “electometro” que recull els resultats de les darres enquestes publicades pels diaris escrits més importants de Barcelona i Madrid, fent-ne la mitjana. Faltaria fer la comparació amb  les que ha publicat el diari la Razón, les ràdios, els instituts d´opinió públics tan de la Generalitat com de l’estat i les encomanades per alguns dels partits polítics que no es coneixen. Amb poca diferència detecten un estat d’opinió: Guanyar CIU amb resultats iguals o superiors als obtinguts a les darreres eleccions, però sense assolir la majoria absoluta. Hi ha l’interrogant saber qui pot quedar segon o s’ hi hi haurà un triple empat entre ERC, PSC i PP. IC i Ciutadans avança i no es pot afirmar ni negar que  SI o CUP ocupin escons al Parlament. La conclusió és òbvia: Hi haurà una majoria parlamentaria clarament sobiranista en el parlament i és el PSC qui surt més
malmés i debilitat de la contesa. Les enquestes són una crida al vot útil a
cadascun  dels dos espais que conforma el sistema electoral català. Pels
sobiranistes, només hi han dos vots útils que poden arribar a ser contradictoris, però això és  el que hi ha. Seria molt important pel país una majoria
excepcional i/o absoluta a favor del President Mas, per aconseguir-ho cal votar
CIU, però també ho seria que Jonqueras, quedés com a  cap de l’oposició,  i per aconseguir-ho cal votar ERC, però es molt possible que una cosa excloeixi  l’altre i l’ elector dubtós ho pot decidir el mateix diumenge. Es confirma que
aquesta vegada en l’ espai sobiranista tenen més gruix els primers candidats 
que les coalicions o partits que lideren. A la banda espanyolista succeeix 
exactament el contrari, ja que són les marques electorals les que tenen més
pes que els propis candidats  i això  fa possible que aquest vot estigui molt més fraccionat. Però aquest és el seu problema i no el nostre.  Després hi han els que s’ han quedat en terra de ningú. El PSC, fent-ho ha fet emprenyar, per
defecte o per omissió,  bona part del seu electorat. La resta tenen el seu públic 
i són favorables al dret a decidir (IC-EUA)  però saben que no seran decisius. 
En els darrers dies el joc brut que neix de les clavegueres de l’ estat, que ha
vingut  per quedar-se amb tota la seva virulència i  que pot modificar i alterar
la fotografia dels darrers estudis demoscòpics. La resposta donada pels afectats 
ha estat encertada. Donar la cara, exigir explicacions a l’estat i donar-hi la volta, per obtenir fruits electorals. Potser és el joc brut el que acabi per
convènver a molts indecisos  i  ens trobem amb un resultats diferents dels
pronosticats.