L’INDEPENDENTISME TÀCTIC.
Manllevo d’una articulista de la Vanguardia el títol que encapçala aquest “post”. Des de fa anys els adjectius que han acompanyat al substantiu independència han estat plurals, diferents i ben variats. S’ha parlat d’un independentisme revolucionari, del tranquil, el possibilista, l’exprés i darrerament es parla del tàctic. Amb aquest darrer nom es vol fer referència als qui defensen aquest posicionament com a reacció a l’espoli fiscal i al maltractament econòmic de Catalunya. Però hi ha els qui mantenen que dins d’aquest nou independentisme hi ha també un component tàctic que és allò que el defineix més bé. Ho confirmaria el fet que en moltes de les enquestes publicades revelen que hi ha un alt percentatge de catalans que consideren que si és resolgués d’una forma favorable als interessos de Catalunya l’actual estrangulament econòmic, no faria falta anar cap a l’ estat propi. Per això aquests estudis detecten que hi ha una part important de votants – es diu que el 40% -, que tenen la sospita que Artur Mas no arribarà al final del seu viatge a Itaca i que en el darrer minut del conflicte acceptarà un pacte entre Catalunya i l’ Estat que eviti la secessió. Sembla que davant aquesta possibilitat els potencials electors de CIU mantenen la seva singular pluralitat. N’ hi hauran molts que donaran suport a Mas, per a la seva valentia per defensar l’estat propi. Però també n’hi haurà d’altres que el votaran només per plantar cara a Rajoy i al PP, i a qui no els hi desagradaria que tot plegat acabés amb un pacte, amb una renovada i actualitzada versió del peix al cove. Els que ho defensen son un sector gens menyspreable dels partidaris de l’independentisme tàctic que de moment no tenen lideratge. L’actitud d’en Duran podria pretendre ser-ne el seu més carismàtic candidat, sinó fos pel fet que ha estat tant maldestre, que fins i tot aquest gruix d’electors, per definició més pragmàtics i moderats, han considerat que el democrata cristià amb la seva fugida d’estudi dels darrers dies, ha debilitat la posició catalana i per tant la possibilitat d’un pacte amb guanys. Caldrà saber si tots els que defensen la independència, acceptarien un pacte d’aquestes característiques. Deixant de banda el més radicalitzats i conseqüents, és possible que encara avui hi hagi un gruix que ho acceptaria com un avenç. Una altre cosa és que l’estat espanyol estigui per fer aquesta feina. És doncs aquesta la gran incògnita del resultat electoral del dia 25 de novembre, hi hagi o no majoria absoluta. Que a ningú s’estranyi que en el nou govern que anomeni Artur Mas, si com sembla guanya les eleccions, sigui el dels “negociadors”, format més per pragmàtics convergents que per sobiranistes abrandats d’ultima generació. El govern que ens porti a l’estat propi – si és que l’ estat espanyol es manté en una posició tancada -, pot ser el govern que tingui més membres favorables a l’independentisme tàctic, el que de ben segur per a molts esdevindrà una gran paradoxa.