LA NYORA I LA INDEPENDÈNCIA.
Algú a qui aprecio, m’envia un missatge preguntant-me si és “l’única persona que li importa una nyora la unitat de les forces independentistes? No entenc aquesta mania d’anar tots juntets!”. Com que d’això mateix ja fa un any vaig opinar en aquest blog i soc dels que mantinc que sempre és un fracàs que l’independentisme democràtic no es posi d’acord, crec que val la pena que torni a dir-hi la meva. Com antic reagrupat em costa cada vegada més seguir les posicions dels col·lectius cridats a entendre’s. Em temo que alguns dels seus dirigents fan massa política pensant en el titulars periodístics de l’ endemà, aconseguint que ningú se’ls prengui seriosament. Democràcia Catalana i Reagrupament que – no fa d’ això ni tres anys -, semblaven cridats a reorganitzar l’independentisme democràtic, ara són grups testimonials que han anat a la reunió de la “coalició impossible” des d’ una posició residual i marginal, ja que qualsevol pacte depenia sobretot d’ERC i SI. El resultat és que no hi haurà coalició. Hi han pogut més els retrets i les baralles passades, que calia superar amb un mínim sentit d’estat ( català naturalment). No vull delimitar les responsabilitats de cada grup o partit. Suposo que hi haurà que en tenen més i d’altres menys, però el resultat de la reunió fa trontollar les possibilitats electorals de creixement d’uns i altres. Tot plegat ha deixat en mans dels partits històrics del catalanisme – CIU i ERC -, però sobre tot dels primers, l’hegemonia a l’hora de decidir l’estratègia per assolir l’estat propi. Si Solidaritat obté representació parlamentària – que no és del tot segur -, continuarà amb el seu paper abrandat i cridaner però del tot perifèric dins la política catalana. Espero i desitjo que ERC i sobre tot en Junqueras, no rebi una plantofada electoral, fent-lo a ell responsable de la manca d’entesa dels independentistes. Desitjo que els republicans se’n sortint amb una proposta dirigida al nou independentisme, fent una oferta electoral responsable que mantingui oberts els ponts de col·laboració amb CIU i amb els catalanistes dissidents que fins ara han estat en el PSC, establint un tàcit programa comú amb el conjunt del catalanisme sobiranista que sigui entenedor per a la majoria, que ajudi a sortir el país del “sot” de la crisis i que permeti construir el nou estat català, que de cap manera és pot fer amb baralles, enveges i debats estèrils, sinó amb coincidència, complicitat, empenta i molta Il·lusió. Mantinc que era possible fer-ho amb més força amb una coalició electoral unitària, entre d’ altres raons perquè els resultats electorals del vint-i-cinc de Novembre, poden confirmar que el centre esquerra representat fins ara poc o molt pel PSC, es troba en caiguda lliure i per tant la possibilitat que un partit o coalició independentista sigui majoritari en aquest espai era una possibilitat real i espero que el fracàs d’ahir no ho hagi enviat en bona part en orris. Aquesta és al meu entendre, la principal raó per no compartir la relació entre la sequedat de la nyora i la trempera que produeix la independència.