Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

21 de juliol de 2004
0 comentaris

Zoologia recreativa (sobre toros, gats i ases).

Tinc la impressió que quan els catalans ens decidim a emprendre alguna acció reivindicativa, sobretot si -romàntics de mena, al capdavall- toca de prop la simbologia, la majoria de les vegades ho fem en contraposició a alguna acció prèvia perpetrada pels nostres veïns peninsulars. Ara mateix em ve a la memòria aquell espectacular homenatge a la bandera que els PePes volien fer a Madrid un dia fix de cada mes i que aquí de seguida va ser contestat per un diari que publicava una senyera de punta a punta de la capçalera (evidentment no era ni el Pasqualódico ni el Diario Independiente de la Mañana) el mateix dia que a la Plaza de Colón li espolsaven la caspa al seu drap.  (n’hi ha més)

 

Es diria que a l’hora de tirar-nos al carrer no acabem de saber com ens ho hem de manegar si no tenim España com a punt de referència. Segurament a la vista dels símptomes un professional de la psicologia no vacil·laria gaire a diagnosticar-nos a tots plegats alguna variant del complex d’inferioritat originat per una adolescència mal superada. Cosa que, reconeguem-ho, ens sentaria com una coça a l’entrecuix. Però, mira, mentre no ens ho digui ningú anirem tirant de veta…

Ve a tomb tot això perquè en les darreres setmanes estem tenint una mostra ben palesa del que dic. Em refereixo a la campanya d’adhesius a cotxes, motos, carpetes, aparadors, etc. amb la silueta d’un simpàtic ase que es planteja com una resposta a la imatge del toro inicialment d’Osborne i, d’uns anys cap aquí, símbol de l’España més genuïna i cañí.

“Ells toro? Doncs nosaltres ase”, venim a dir. I ens muntem de seguida la coartada invocant les virtuts i utilitats de l’ase sense parar-nos a pensar en la possibilitat que si allà tenen el toro aquí tal dia farà un any. El pitjor, però, no és això. Arran de l’èxit de l’adhesiu de l’ase ja ha tret l’orella la catalaníssima institució de la capelleta (ço és, la institucionalització del “pocs i mal avinguts”) i ja tenim en forma d’adhesiu amb la silueta d’un gat i les lletres CAT (ho pilleu?) no només la contra al toro d’España -que fóra el que tocaria- sinó també la contra a l’ase d’aqui, que ja no tocaria tant.

(Aquesta nota ha estat escrita exactament quinze dies després d’enganxar al frontal de la meva Vespa un bonic ase que tragino ben cofoi ça i lla. Estic esperant que algú em passi el gat per clavar-lo al costat. Vet aquí una altra característica ben nostra: xerrar molt, pontificar més… i, al capdavall, fer mans i mànigues per no quedar malament amb ningú)

(I si a sobre us digués que de tant en tant m’acosto a la Monumental per veure alguna corrida de toros… Uf!)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!