En una entrevista que li ha fet l’agència Efe aquest cap de setmana el president Maragall ha dit que el nou Estatut que enguany està previst d’enllestir i de remetre a les Corts espanyoles per a la seva aprovació serà “acceptable per a Espanya i suficient per a Catalunya”. Segons Maragall “el president Zapatero ens coneix i sap que nosaltres no demanarem impossibles, sap que no demanarem la lluna”. (n’hi ha més)
La temptació d’escriure ara allò tan entranyable de “siguem realistes, demanem l’impossible” és forta però me n’estaré perquè em nego a pensar que el fet de demanar un Estatut competent i desacomplexat sigui un impossible. I a la vista del que diu el president Maragall tinc la impressió que, en el fons, del que es tracta és de ser bons minyons i prou. Sí, sí, ja sé que la política és l’art del possible i que quan dues parts s’asseuen per negociar el més assenyat és abandonar els maximalismes i assumir que tothom haurà de rebaixar els seus plantejaments inicials.
I, tanmateix, continuo sense estar convençut del que diu el president. Tinc la impressió que darrere de les seves paraules -tan tranquil·litzadores, en aparença, per a segons quines sensibilitats espanyoles- s’amaguen tres objectius estratègics. El primer, no afegir més desgast al que el senyor Rodríguez Zapatero inevitablement patirà després de tombar el pla Ibarretxe del bracet del PP (els va faltar temps ahir mateix per acordar estratègies parlamentàries comunes sobre el tema). El segon objectiu és el de voler donar la imatge que els catalans som els bons de la pel·lícula i els bascos els dolents. El tercer objectiu és el d’enllestir al més de pressa que es pugui la feina i aprofitar l’efervescència posterior al nou Estatut per dissoldre el Parlament i convocar unes eleccions anticipades que li deixin les mans més lliures del que ja les té ara mateix -que Déu n’hi do- amb els seus confrares d’Esquerra i d’Iniciativa.
I ara que parlo dels altres partits en el Govern és el moment de dir alguna cosa sobre aquesta perversa dicotomia entre més finançament o més Estatut que fa que alguns declarin que prefereixen abans que res els quartos i els altres es decantin per un text estatutari ple d’ambició. Crec que el nou Estatut hauria de ser maximalista i, doncs, englobar sense límits ambdós conceptes: la sobirania fiscal i l’altra. Un Estatut que defineixi de manera molt clara les regles del joc en un afer tan espinós com és el de la solidaritat. Aquesta forçada/forçosa solidaritat que des de fa una pila d’anys els catalans practiquem.
Mentre l’Estatut no digui que els impostos els recaptarem nosaltres i que després ja els repartirem aplicant-hi les quotes de solidaritat interterritorial que en justícia ens pertoquin no anirem bé. I no sé per què però molt em temo que és justament això el que el president Maragall (i, desenganyem-nos, també el president Mas si hagués tingut l’oportunitat de ser-ho) considera demanar la lluna. Agradi o no als nostres polítics, doncs, en aquesta funció cadascú ha de representar el paper que li pertoca. Catalunya demanant els màxims, ara que en té l’oportunitat, i Espanya afaitant-nos en sec, tal com fa des de temps immemorial. Ja manin els del carrer Génova o els de Ferraz (us sona Fresno, oi?).
Segur que el president Maragall, des de la seva òptica, té raó. Però a mi se’m fa força difícil d’empassar allò tan bonic de “Si Espanya va bé, Catalunya anirà bé. Si Catalunya va bé, Espanya anirà bé”. Com ja he escrit diverses vegades en aquestes pàgines prefereixo tenir-los ben excitats i escandalitzats. Senyal que el que s’està discutint no és dolent per a nosaltres. I, francament, seguiré creient-ho mentre Catalunya continuï sent el magnífic negoci que és per als espanyols i mentre Espanya continuï sent per a nosaltres -pagadors i, a sobre, mal mirats (molt més que els bascos, no ho oblidem)- el ruinós negoci que de sobres coneixem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!