Em truca de bon matí la meva amiga R. M. (vegeu aquí, aquí i aquí els qui no la conegueu) per renyar-me. Estaràs content, em diu, amb la que heu organitzat. I tot seguit em llegeix dos titulars de l’edició d’ahir del diario independiente de la mañana que ella freqüenta: “ERC i CIU pretenden expulsar a la cultura catalana de expresión castellana de la Feria de Francfort” i ” “Un grupo de intelectuales crea una plataforma antinacionalista”. (n’hi ha més)
Li responc que veig que aquest matí encara no ha anat a abeurar en el paper de can Polanco -cosa que jo, professional de mena, ja he fet- i li canto el titular d’avui: “Los editores catalanes critican a los políticos por la polémica de la Feria de Francfort”. Per completar el servei li llegeixo una peça breu de la mateixa pàgina titulada “El origen” on carrega totes les culpes del que està passant ara a un manifest de l’Associaciació d’Escriptors en Llengua Catalana emès el passat abril. Doncs més al meu favor, em contesta tota excitada.
Per distendir l’escena li pregunto pel Tom però no cola. Em diu que ja hem aconseguit dinamitar la placidesa de l’oasi català (aquesta és una figura poètica que fan servir molt últimament a can Polanco i a El Periódico, per cert) i que ja hi tornem a ser amb el Foro Babel, la Convivencia Cívica Catalana i etc.
Una mica fatigat, tot i l’hora -anit vaig tenir sessió de DVD (“Melinda i Melinda”) i aquesta nit tinc Mauro Pagani a L’Espai- li dic que no m’atabali i no em carregui els neulers -ni que sigui instintivament- del que està passant, que jo no hi tinc cap culpa. I que no pateixi, que els Azúa, Boadella, Espada, Pericay, Porta Perales, Tubau i etc. no necessiten gaires pretextos per posar-se en acció. Que sempre han estat aquí, a la que salta, i que cada vegada que els ha convingut han reaccionat sense gaires miraments per la famosa placidesa del no menys famós oasi. I que si no se m’havia d’escandalitzar gaire a aquesta hora del matí que sàpiga que, ja posats a retratar-nos, no deixo de mirar amb certa simpatia qualsevol cosa que posi dels nervis als Azúa i companyia, vet-ho aquí.
També li he dit que ja és prou grandeta com per creure en contes de fades. El mirall s’ha esberlat sempre que ha convingut. Sempre que ha convingut a les dues parts, que consti (perquè hi ha dues parts, per si no se n’havia adonat). I que no faci -ella que ha estat tants anys fora del país- com l’Escudero, un encofrador que vaig conèixer fa molts anys que tenia a gala de no anar mai al metge. No fos cas, em deia, que em trobés algun mal que ara desconec.
Va deixar l’ofici un any després a causa d’un accident que li va esguerrar el braç esquerre i en els reconeixements li varen detectar un càncer a la bufeta en fase molt primària. Se’n va anar al seu poble -Plasencia, a la vora del riu Jerte- i va viure fins no fa gaire.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!