El meu company V., seguidor d’aquestes notes, s’estranyava aquest matí a l’hora del cafè davant del meu silenci a propòsit de (paraules textuals seves) “la desil·lusionant resolució de Fresno”. Li he contestat, gairebé de bursada, que el lamentable no és la desil·lusió d’ara sinó l’il·lusionament de fa un mes a Macao. ¿Quins miracles t’esperaves, li he dit, dels nostres veïns? Hi ha resistències seculars, genètiques gairebé, molt difícils de vèncer per més raó i raons que ens assisteixin. I aquesta, desenganyem-nos, n’és una. (n’hi ha més)
Això no vol dir, ni de bon tros, que hàgim de deixar de banda la reivindicació i la protesta. Cal anar fent forat amb perseverança i amb paciència (d’això, hem demostrat tenir-ne a cabassos). Cal que fem pedagogia (un altre mot que es porta l’oli) perquè al final de tot -en el fons, que deia Joan Capri- alguna cosa s’acaba traient… si no t’has mort d’avorriment pel camí, és clar.
Poso un exemple: estic convençut que l’afer dels “papers de Salamanca” ara ja toca i, per tant, es resoldrà aviat i bé. Aviat, és clar, segons com es miri perquè aquest rosegó ja fa massa anys que l’anem salivant. Doncs les seleccions nacionals, igual. Acabaran caient però, ara com ara, posem-nos-hi ben còmodes perquè ens les faran gruar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!