Aviat enderrocaran el bar de la placeta, Can Benet. Ja ho sabíem fa molt de temps, però dia que passa dia que empeny ! Potser per aquest fet m’han vingut a la memòria molts records.El meu barri, el meu redol, el meu racó, és el lloc de Ciutat on va nèixer el meu pare l’any 1905 i on van arribar els meu avis paterns de Sos del Rey Católico i Alcanyís. Van tenir deu fills. Els meus avis materns van arribar a Ciutat l’any 1925 provinents d’Alcalà de Xivert, tota la família amb els seus tres fills, perque una germana de l’àvia, la tia Lupe ja treballava al barri. A Ciutat va nèixer la filla més petita, n’Eulàlia. Van coincidir les dues famílies al mateix carrer. El meu germà i jo vam nèixer a casa. Vam anar a escola també al barri. Vam jugar al carrer; vam disfrutar de la Festa Major; la xocolatada i els pallassos; el ball per la nit; som a la mateixa franja amb Gràcia, i a la Vila anàvem a comprar al mercat de La Llibertat; la tenda de sports Jones; la farmàcia del Dr. Guerra; el tortell de diumenge a la pastisseria Dalmau del Josepets; als envelats quan era festa Major; a festes diumenge tarda; als cinemes Roxy, Smart, Selecto, Mundial, Rovira; al Cercle Catòlic a veure Els pastorets o Terra Baixa; a seure i a jugar a les places de Gràcia; entre els dos barris va transcórrer la meva infantesa i adolescència. El barri ha canviat molt. La casa on vaig nèixer ja no existeix; el terrat, la cuina econòmica; el safareig; un passadís llarg; obríem la porta del carrer estirant d’una corda. La casa on treballava na tia Lupe era un petit escorxador, on encara feien una matança del porc impresionant i una verbena de Sant Joan, que era l’enveja del barri. Avui hi ha un edifici lletgíssim d’apartaments. Pujar al Tibidado a peu, per tornar amb les garrafes plenes d’aigua de la font de la salamandra; trucar els timbres dels convents de monges i marxar correns carrer avall.
Can Benet segueix a la placeta. Fins quan ? Al pis de dalt hi viuen uns okupes. Van començar bastant guerrillers, però ara ja s’han integrat al barri i organitzen diverses activitats. Ahir tarda van començar a pintar un graffiti. Tot un espectacle. Els falta encara acabar-lo. Can Benet …. existeix des de l’any 1910. En Benet, n’Antonio, na Hermínia, en Joan, na Mònica …. quatre generacions. És el clàssic lloc d’encontres del barri. Pots menjar si no has tingut temps de cuinar, i la cuina és excel.lent. Vermut de la casa amb la ‘tapeta’; bona cervesa; el primer cafè del matí a 2/4 de 8; comprar el ví de Gandesa; fotografíes cobrint totes les pareds; familiars; d’activitats; de’n Pep Guardiola quan encara era tot un jovenet; a més és la seu central de la Colla de Sant Medir ‘ La Perla’ , centenària l’any 2012. Quan es va fundar l’any 1912, el seu nom era ‘Colla Humorística’. Després de l’any 1939, els van obligar a canviar el nom …. El meu pare i els seus germans eren romers. Era la única colla que baixàven per el carrer Gran amb someres o ruquets. Encara avui la tradició no s’ha perdut, però de someres ja no n’hi han. És el lloc de trobada dels ‘culers’; prefereixen anar a Can Benet a veure els partits per la televisió i no quedar-se a casa. L’ambient és engrescador i no trobes a faltar no ser al Nou Camp. Tots ens assebentem quan marca el Barça, perque els crits els podem escoltar perfectament. Anar fer una partideta de domino o de cartes. Desitjar-nos un bon dia quan puja la porta pel matí a 2/4 de 8. No sé si els okupes, aquests nous veïns, han fet aquest graffiti immens, i que m’agrada molt, per acomiadar-se del barri i de la placeta. Si més no, he volgut fer unes fotografíes perque en quedi testimoni.
No serà el mateix sense Can Benet …. però la vida continúa i qui sap si ens trobarem amb nous motius per continuar vivint en aquest barri-poble. Per descomptat que aquest és el meu tros i ací continuaré.
No serà el mateix sense Can Benet …. però la vida continúa i qui sap si ens trobarem amb nous motius per continuar vivint en aquest barri-poble. Per descomptat que aquest és el meu tros i ací continuaré.
Davant d’això cal, cada dia més, un nacionalisme barceloní (i gracienc, hortenc, santandreuenc, martinenc, etc.). Un nacionalisme de ciutat per a defensar les nostres arrels, la nostra memòria, la nostra identitat.
L’alternativa a aquest nacionalisme, recordem-ho, té nom: Marina d’Or.
ES REFEREN EL ARTICLE QUE A FET LA AMIGA ROSE, DEL BARRI DEL BAR EN CONCRETE.
M´AGRADARIA FE UN PETIT RESUN DEL BAR O LA HISTORIA,
EL MEU AVI BA PUJA A SANT GERVASI AL ANY 1928, VENIA DEL BARRI XINO, CARRE DE SAN RAFEL A LA MATEIXA CANTONADA VAN MATE EL SIDICALISTA NEN “SUCRE”, QUE ARA ES FA DI AL BARRI DEL RABAL, ES TEMPS CANVI, PER ALGUNS.
VEIX QUE TING POC ESPAI PER FE UNA PETITA HISTORIA,
US PROMETO VUCARE UN ESPAI PER FE ARRIBA LA HISTORIA DE CAN BENET
Jo només puc explicar les meves exdperiències, però tú de ben segur en tindràs moltíssimes per explicar.
Ha estat un plaer llegir el teu comentari. Ja saps que que t’esmimem.
però el barri segueix viu.( El meu pare nasqué l’any 1905 també, a un poble de Castelló i cinc anys després vingué a Barcelona).100 anys de ciutat i canvis i el teu barri és encara aquí. Un miracle petit. Bona nit!.
Bona nit Xesca !