Estimadíssima Mila, Avui t’explicaré una escena viscuda el diumenge a casa. Havies passat la nit amb nosaltres i, com bona representant del clan dels Isern, et vares despertar moooolt d’hora. A un quart de 8, aproximadament. Com cada matí, l’àvia sortia de casa per anar a atendre la seva mare, la besàvia velleta, i ens
Estimadíssima Mila, Hi ha un grup de gent força curiosa que, per desgràcia, fa més nosa que servei: els rebentaires. No et costarà de reconèixer-los: es passen el dia remugant amb posat sorrut i pregonant a tort i a dret que la vida és injusta, que tot va malament, que estem condemnats al fracàs i
Estimadíssima Mila, En la meva anterior carta et parlava dels records i de com ens ajuden a moblar el palau de la memòria que ens acompanyarà al llarg de tota la vida. I a la carta d’avui t’explicaré unes quantes coses sobre com ets ara. Detalls que d’aquí a molt temps, quan llegeixis aquestes cartes
Estimadíssima Mila, Aquest any el dia del teu aniversari –quatre anys!– ens va agafar a l’àvia i a mi a Roma i no vàrem poder acompanyar-te com ens hauria agradat. T’asseguro que farem tot el possible per compensar la nostra mancança d’ara amb un viatge a Roma d’aquí a uns anys (*) amb tu. Un primer contacte
Aparco la moto a la vorera de casa, pujo un moment per deixar el cistell amb el que he comprat al súper i torno a baixar descarregat per seguir el pla de les coses que he de fer al llarg del matí. Quan engego veig una dona que ha superat el punt on sóc amb
Estimadíssima Mila, De vegades els avis somiem desperts. Avui mateix, per exemple. T’ho explico: sortíem amb l’àvia de veure una exposició que fan a la Pedrera d’un fotògraf mallorquí mort fa tres anys que es deia Toni Catany i que ens ha tingut gairebé una hora submergits en un món ple d’imatges d’una bellesa gairebé
Estimadíssima Mila, A diferència de la majoria de les trenta-tres cartes que fins ara t’he escrit, t’he de confessar que aquesta d’avui la començo sense tenir gaire clar què és el que et vull dir. De fet, l’impuls d’engegar l’ordinador i posar-me a xerrar amb tu m’ha vingut per la contemplació d’una fotografia: la que
Estimadíssima Mila, Ja fa temps que tenia previst dedicar una d’aquestes cartes que t’escric (i que no sé si algun dia llegiràs) a parlar-te del xivarri i de la pressa, dues característiques de l’època que ens ha tocat de viure i que tot em fa pensar que, dissortadament, d’aquí a uns anys, quan siguis una
Estimadíssima Mila, El dissabte passat al matí anava donant voltes a una carta que pensava escriure’t aquell mateix dia. Era –o ho havia de ser– una carta peculiar ja que, a diferència de les trenta-una que des de finals de novembre de 2012 t’he anat escrivint, m’adreçava a tu com si ja fossis la noia
Estimadíssima Mila, Si aquesta pila d’escrits en forma de Bloc que fa onze anys que vaig començar arriba algun dia a les teves mans; i si, a més a més, tens la santa paciència de llegir-ne alguns (feina dura: ara mateix n’hi ha quasi 3.000, i el raig no s’atura) observaràs que hi ha dues
Estimadíssima Mila, Ets molt petita i per tant encara no he tingut ocasió per parlar-te de l’afició als escacs, apresa de mon pare, que jo tenia quan era nen. Una afició no només a jugar-hi, sinó a seguir –en la mesura de les meves limitacions, que eren moltes– el que passava en el món en
Estimadíssima Mila, Algun dia, quan siguis una mica més gran, t’escriuré una carta per parlar-te dels moments importants de la vida. No t’alarmis, però, que no n’hi ha gaires. Però són importants perquè et situen davant d’una cruïlla en la qual has de prendre, conscientment o no, una decisió que pot condicionar notablement tot allò
Fa gairebé un any –més concretament el 18 d’octubre de 2014, just a mig camí entre la històrica “V” de l’Onze de Setembre i el no menys històric 9-N— vaig escriure una d’aquestes cartes que de tant en tant adreço a la meva néta de tres anys (aquí trobareu la sèrie completa) amb l’esperança que algun dia
Estimadíssima Mila, Aquesta tarda has aconseguit que per primera vegada després de quaranta anys el menjador de casa s’hagi transformat en l’escenari d’un conte: el dels Tres Porquets i el Llop. Acabaves de berenar i semblava que ja havies esgotat tot el repertori de jocs i contes que tenim a casa. També sabies que, com
Estimadíssima Mila, T’escric de nit. Ja fa estona que l’àvia i jo hem sopat i mentre endreçava la taula i la cuina he pensat que d’avui no passaria i que t’escriuria una altra carta d’aquesta sèrie –ja en són vint-i-set– que encara no tinc clar si algun dia arribaràs a llegir. La teva àvia dorm,