Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

De vegades els avis somiem desperts. Avui mateix, per exemple.

T’ho explico: sortíem amb l’àvia de veure una exposició que fan a la Pedrera d’un fotògraf mallorquí mort fa tres anys que es deia Toni Catany i que ens ha tingut gairebé una hora submergits en un món ple d’imatges d’una bellesa gairebé irreal. Sortíem, dic, d’aquesta exposició i anàvem amb la moto cap a casa quan el semàfor vermell de la cruïlla del passeig de Gràcia amb la Diagonal m’ha obligat a aturar-me. Aleshores ha estat quan ha passat el miracle: tot d’una he contemplat aquell indret obert i espaiós que els barcelonins coneixem com el “Cinc d’Oros” amb ulls nous. Talment com si fos la primera vegada que el veia. I m’he adonat que aquell moment l’havia d’atrapar d’alguna manera perquè era irrepetible.

Potser sigui perquè entre les vacances de Setmana Santa i el teu viatge per visitar els avis bretons ja fa massa dies que no et veiem, o ves a saber per què; el cas és que de seguida  –amb el semàfor encara vermell–  he pensat en tu i en com m’ho faria per descriure’t aquell racó de la meva  –i teva–  ciutat d’una manera diferent. Tan diferent com m’ha estat donat de contemplar-lo a mi, que fins avui m’havia fet farts de passar-hi. I m’he preguntat com me les empescaria per explicar-t’ho d’una manera que, anys a venir, cada vegada que passis per allí et vingui al pensament aquest moment màgic d’un dilluns de Pasqua barceloní en el que s’ha acomplert allò que et deia en començar aquesta carta: que de vegades els avis somiem desperts. Encara que sigui damunt d’una Vespa.

I de seguida he trobat la solució: t’explicaria un conte. Però no un conte qualsevol. Seria un conte d’aquests que t’agrada tant que ens inventem a mitges tu i jo quan véns a casa. “Anem a inventar-nos contes”, em dius, i immediatament t’asseus al balancí del despatx  –l’únic indret de casa dels avis on els contes es deixen inventar–  i jo m’assec davant teu amb la cadira de feinejar que, com que té rodes, em serveix per volar pel cel com una fada, córrer per la selva com un lleó o navegar entre tempestes com un pirata valent i desvergonyit. Un pirata de Premià, no cal dir-ho.

Seria un conte sobre un gegant que fa molts anys travessava Barcelona per anar a casa seva i no trobava cap lloc per seure i descansar una estona. Tan fatigat estava que ni tan sols el bastó amb què s’ajudava li servia per trobar una mica de repòs. “¿Quina mena de ciutat és aquesta que no tenen cadires perquè hi seguem els gegants?”, deia esbufegant. I d’aquesta manera, gemegós i remugaire, va arribar a la cruïlla de dos carrers molt amples on hi havia un edifici que el va encantar. Era just el que necessitava: tenia una part estreta i alta i al costat una altra més baixa i ampla. “Per fi trobo una cadira a la meva mida!”, va exclamar entusiasmat el gegant.

I si, noia, li va faltar temps per seure-hi. Tan bon punt va posar el cul damunt del terrat de l’edifici més baix i va repenjar l’esquena a la façana del més alt va clavar a terra el seu bastó perquè necessitava les mans lliures per fer-se un massatge als peus. Al cap d’una estona estava tan refet i valent que es va alçar d’una revolada i va continuar el seu camí sense preocupar-se de recollir el bastó.

Aquell edifici amb els anys es va convertir en un banc, després volien que fos un hotel i desconec què serà el dia que tu el vegis després d’haver llegit aquesta carta, però el cert és que la veu va córrer pel país dels gegants i de tant en tant no és estrany veure’n encara algun que, tot travessant Barcelona, s’hi asseu una estona per descansar.

Pel que fa al bastó, amb els anys les autoritats el varen recobrir de marbre i li varen fer a dalt una punta que el feia assemblar-se molt a un llapis. També li varen afegir l’estàtua d’una senyora que es deia República i que després una gent molt malcarada va treure per posar-ne una altra que tenia nom de rei. Un desastre, com pots veure, que estic segur que el dia que tu el vegis s’haurà resolt com s’escau. És a dir, amb la República novament al seu lloc.

Tu trigaràs encara uns quants anys a conèixer aquesta història. Tant se val: l’important és que, per molt que corri el temps, els únics que sabrem què va passar amb un gegant que estava cansat en l’indret de Barcelona que es diu el “Cinc d’Oros” serem tu i jo. Una història veritable, no ho dubtis gens. Com totes les que, de vegades, els avis somiem quan estem desperts.

—————————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista– les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes Totxanes.  Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!