Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

Aquesta tarda has aconseguit que per primera vegada després de quaranta anys el menjador de casa s’hagi transformat en l’escenari d’un conte: el dels Tres Porquets i el Llop.

Acabaves de berenar i semblava que ja havies esgotat tot el repertori de jocs i contes que tenim a casa. També sabies que, com és habitual, el televisor de casa dels avis estava apagat i que, a més a més, a l’hora que era ja difícilment l’engegaríem. I justament ha estat en aquesta situació quan s’ha produït el miracle: t’has assegut al sofà, has agafat tres coixins i te’ls has posat al voltant teu imitant les parets d’una casa. Però no pas una casa qualsevol. “Sóc a la casa del Porquet”, has dit.

Immediatament l’àvia i jo hem captat el missatge i ens hem posat en situació. Ella et feia costat mentre anava posant veu al conte i jo m’he convertit en un llop fatxenda que amb un parell de bufades he tirat a terra la casa de palla del primer porquet. Després has tornat a construir la casa  –aquesta vegada era de fusta–  i el llop amb quatre o cinc bufades també l’ha fet volar.

Finalment el mateix sofà i els mateixos coixins s’han convertit en la casa de maons del germà més gran i més assenyat dels tres porquets i aquí el llop-avi les ha passat magres perquè, bufa que bufaràs, no hi ha hagut manera de tirar la casa a terra. Quan me n’anava passadís enllà amb la cua entre cames i una mica fatigat després de fer tant l’animal m’has tallat la retirada dient: “Ara has de buscar una escala”. I, efectivament, mentre tu i l’àvia escalfàveu una olla d’aigua a la teva habitació  –una capsa de Lego ha complert magníficament el paper de llar de foc–m’he hagut  d’enfilar a la xemeneia de la casa del porquet… i fugir a tota velocitat quan he notat que el baf de l’aigua bullent m’escaldava el cul.

Com no podia ser altrament t’ha faltat temps per demanar de repetir tot el conte des del començament però com que havíem de preparar la banyera –i de cap manera volíem trencar l’encís d’aquella primera i irrepetible representació– ho hem deixat córrer. “Un altre dia”, has dit. “Això: un altre dia”, hem dit.

L’experiència ha estat potent: he intentat deixar-ne constància amb unes quantes fotografies i, ara, també amb aquesta carta que estic segur que d’aquí a uns anys et semblarà una poca-soltada. Però, ja ho veus, a l’àvia i a mi ens costarà oblidar aquesta tarda de la teva primera setmana a “l’escola dels nens grans”, quan amb tres coixins en vares tenir prou per convertir un sofà força tronat (on ton pare, per cert, hi ha fet més d’una migdiada) en un paratge privilegiat del país imaginat on els porquets es fan les cases i els llops bufen i bufen fins que en fan miques.

————————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes Totxanes.  Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!