Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

En la meva anterior carta et parlava dels records i de com ens ajuden a moblar el palau de la memòria que ens acompanyarà al llarg de tota la vida. I a la carta d’avui t’explicaré unes quantes coses sobre com ets ara. Detalls que d’aquí a molt temps, quan llegeixis aquestes cartes (si hi ha sort i les acabes llegint), t’ajudaran a reconstruir la Mila de quatre anys.

És, doncs, un exercici d’ajut als teus records… i als meus perquè et sorprendries de saber amb quina rapidesa les urgències de cada dia condemnen a la cambra fosca de l’oblit les coses de temps enrere. Sobretot quan ja som una mica grans i tenim el sac de la memòria gairebé saturat. Així doncs, de passada que faig memòria per tu, fixo records per mi.

He preparat una llista de coses que miraré d’exposar-te de manera ordenada. Segur que me’n descuido moltes més, però tampoc pretenc fer un inventari exhaustiu. Quan siguis mooolt gran entendràs que, quan evoquem el nostre passat, tan importants són els fets concrets com els espais buits que hi ha entremig. Precisament, per emplenar-los hauràs de fer entrar en joc la capacitat de deducció, la imaginació i, per què no, la fantasia. Unes eines que hauries de tenir sempre ben esmolades.

Començo, doncs. I ho faig parlant-te dels teus gustos estètics. Uns gustos que ara com ara els acaparen exclusivament dos colors, el lila i el rosa, més enllà dels quals no hi ha res més. Com altres noies de la teva edat, tens un univers estètic rabiosament bicolor: lila i rosa.

També és bo que sàpigues que una de les coses que ara t’agrada més de fer és ajudar als grans. Quan l’àvia o jo et diem “M’ajudes?” per fer alguna petita feina, et falta temps per mostrar la teva disponibilitat. I val a dir que allò que t’encomanem sols fer-ho molt bé, cosa que no ens estem de fer-te notar i que, lògicament, t’enorgulleix. T’ho explico perquè, ai las, estic convençut que d’aquí a molt pocs anys tant a tu com a nosaltres aquesta disponibilitat d’ara ens semblarà increïble. Llei de vida…

Capítol a part mereix el descobriment de la colla d’amics. D’amigues, en el teu cas. Companyes d’escola que heu format al llarg del curs una espècie de clan irresistible. Deixo anotats els noms de les components perquè potser no totes es consolidaran en la teva memòria: la Jana, la Julieta, l’Anna i l’Ayla. Un quartet  –quintet amb tu–  de mosses imparables com una piconadora que a força de passar moltes hores juntes heu adoptat gestos i expressions comunes. Penso, per exemple, en una manera molt concreta que teniu de dir “noooo!!” amb la vocal arrossegada, la boca fent quasi un quadrat i una indescriptible cara de cansament davant del pobre ignorant que us ha proposat la cosa a la qual us negueu amb tanta convicció.

Una altra dada per conservar en els teus arxius és que des del mateix dia que complies 4 anys els pares varen decidir de posar-te a dormir sense bolquer. Com els grans, vaja. Va ser una decisió amb la qual de seguida vares mostrar-te còmplice i la prova d’aquesta coincidència d’interessos és que, tret d’algun “accident” durant els primers dies, després tot ha anat com una seda.

Et vas fent gran, com pots veure. També en l’aspecte físic. En alguna carta anterior t’he parlat dels teus orígens bretons per la banda de la mare. Una herència que sens dubte marcarà una part de la teva manera de ser que ja es veurà en el futur i que ara com ara s’evidencia amb una estructura física de talla gran. No només creixes; també t’engrandeixes. I molt. El creixement va quedant enregistrat a les marques que cada dos mesos escric en la paret de la cambra de casa nostra on dorms. I l’engrandiment general el veiem quan ets a la banyera: cada vegada hi ha més nena i menys espai per a l’aigua i les joguines.

Una altra cosa que a l’àvia i a mi ens agrada és la manera com corres i saltes pel carrer. És difícil d’explicar; s’ha de veure. No és la superposició de dos esforços; és una harmònica combinació, cosina germana de la dansa, de desplaçament amb saltirons cap endavant i, alhora, cap a un costat i a l’altre que denota dues coses: energia i alegria. Mira de no perdre-les mai.

Tampoc hauries de perdre mai el sentit de l’humor que a mesura que et fas gran demostres tenir en satisfactòria proporció. Entens la gràcia dels dobles sentits i saps jugar amb les contradiccions. I no només n’entens la mecànica sinó que cada vegada la poses més en pràctica mirant fixament el dipositari de la broma amb un riure mal dissimulat als llavis tot esperant la seva reacció. És així, noia. Justament així…

Una derivació del que t’acabo de dir és el joc  –que només practiques amb mi–  d’inventar-nos contes. Uns contes que únicament es deixen inventar quan tu seus al balancí del meu despatx i jo em moc d’una banda a l’altra amb el seient de rodes que faig servir per treballar. L’argument és molt senzill: sempre va de princeses (tu) que viuen en un castell (el balancí, és clar) i a les quals els passa alguna desgràcia que requereix l’auxili urgent d’una fada (jo)  –sempre de nom doble: “fada Pinxa-pinxa”, “Sorra-sorra”, “Canya-canya”, “Sabó-sabó”…–  que resol tots els problemes gràcies al seu abundant assortiment de varetes màgiques. Unes varetes que, quan surten del conte, es converteixen en els bolígrafs i retoladors que tinc en un pot damunt de la taula on feinejo.

Hi ha un altre joc  –aquest només el practiques amb l’àvia–  que és el de vendre fruita i verdura a la plaça. És un esplèndid exercici de llenguatge  –entre venedora i compradora (papers que us intercanvieu) us parleu de vostè i improviseu contínuament–  i d’aprendre a intercanviar les coses,  a mesurar-les i a embolicar-les. També serveix perquè vegis la utilitat d’un invent que, ai las, em penso que aviat desapareixerà: les paperines.

Deixo pel final el teu magnífic sentit musical  –heretat, sens dubte, d’una part dels avis i dels pares–  que amb els anys no farà més que créixer (espero) atesa la feina de ton pare, tan relacionada amb els músics del país. Això fa que el teu grup més estimat siguin els Txarango, bona gent que fa bona música i que espero que durant molts anys t’acompanyin amb el seu “Compta amb mi” de la carta anterior.

Acabo amb una altra cançó dels Txarango. Aquesta et remet a la lluita de la nostra gent per la independència. Una altra de les coses que tu ja trobaràs resolta però que ha marcat en part els quatre anys que portes entre nosaltres.

Escolta-la amb atenció i mira les imatges. T’han de servir de record perquè tu també hi vares ser.

————————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista– les trobareu en l’apartat “Mila” d’aquestes Totxanes.  Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!