Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

Ets molt petita i per tant encara no he tingut ocasió per parlar-te de l’afició als escacs, apresa de mon pare, que jo tenia quan era nen. Una afició no només a jugar-hi, sinó a seguir –en la mesura de les meves limitacions, que eren moltes–  el que passava en el món en relació a aquest joc. Tenia tretze anys (et parlo, doncs, de 1963) quan el campionat mundial el va guanyar Tigran Petrosian i recordo que durant una bona temporada vaig mirar d’aplegar les coses que es publicaven sobre ell.

D’aquesta manera vaig saber que Petrosian havia nascut a Armènia, un país amb una història antiquíssima que havia tingut greus problemes amb Turquia. Un país que tenia més de la meitat de la població disseminada pel món –especialment a França—  i que, a més a més, disposava de dos signes d’identitat molt potents. El primer era un alfabet únic en el món que només entenen els armenis i que encara avui fan servir. El segon eren els cognoms de la seva gent, acabats tots en “-ian”. Per aquesta mateixa via vaig saber que Charles Aznavour, referent per excel·lència de la cançó francesa, es deia realment Aznavourian per la procedència armènia de la seva família.

He començat explicant aquesta batalleta perquè quan vaig saber, que el cognom de la teva mare –nascuda a la Bretanya—  era Mérian em va faltar temps per preguntar-li si entre els seus avantpassats hi havia armenis, cosa que em va confirmar.

En fi, que no t’estàs de res, noia. De naixement ets catalana i els teus orígens materns et lliguen amb dos països singulars: Bretanya i Armènia. Tot un luxe.

El mes d’abril de 2011  –quan tu encara no existies ni en forma de projecte–  l’àvia i jo, amb els teus pares, vàrem anar per Setmana Santa a Bretanya a fi de conèixer la teva família materna. Sis dies que trigarem a oblidar. Allí va ser –a Rennes, més concretament– on, per mitjà d’un comentari del teu tiet Hugo a son pare, l’avi Roger, vaig saber que un d’aquells dies es commemorava l’aniversari del genocidi armeni. Aquesta conversa caçada al vol em va fer suposar, encertadament, que a la teva família bretona el record de la llunyana Armènia no s’ha esborrat.

En aquests darrers temps  –i sobretot enguany, que s’ha commemorat el centenari del genocidi sistemàtic que el turcs varen planificar contra el poble armeni–  he anat aplegant una petita biblioteca (que va creixent) de textos d’investigació històrica i d’obres literàries generades a propòsit d’aquella tragèdia que em sembla força representativa del que ara mateix es pot llegir sobre el tema. També hi he afegit músiques tradicionals, pel·lícules, enllaços a pàgines web i retalls de premsa.

De manera simultània a la meva feina de recopilació vaig demanar a l’avi Roger  –el teu estimat “papou”—  dades més concretes sobre el moment i circumstàncies que varen obligar els avantpassats Mérian  –que, per cert, originàriament es deien Mekarian––  a fugir de les seves terres. No entraré en detalls ara perquè entre els meus papers més propers tinc una carpeta titulada “Armènia” que espero que algun dia heretaràs tu i en la qual vaig incorporant tot aquest tipus d’informacions. De fet, però, t’he de dir que em sembla més just que sigui l’avi Roger, i no jo, qui te’n parli amb detall i et posi en antecedents quan arribi el moment.

En tot cas ara acabaria aquesta carta dient-te que el record del vell país abandonat pels teus avantpassats –a mitjans del segle XIX, més concretament– està ben viu, per exemple, en el teu tiet Hugo, que ha heretat els trets físics típics dels armenis: pell bruna, nas prominent. I, sobretot, és un record punyent i noble en el teu avi, molt relacionat amb entitats franceses de suport a l’Armènia actual –un país petit en l’ull de l’huracà de l’Àsia Menor— i a la de la diàspora.

Com a catalana estàs a punt de viure en primera persona moments històrics. Com a mig bretona tens tota una branca familiar de gent compromesa amb la seva terra i amb el mar que l’envolta per dos costats (ja te n’he parlat, em sembla, en una carta anterior, dels teus avantpassats mariners). I en un raconet del teu ADN sàpigues que hi ha un fil de color vermell discret i feble que es remunta molt més enrere, cap a un país savi i alhora desgraciat.

Si els avis servim per a alguna cosa més enllà de resoldre problemes puntuals és per coses així: per preparar-te el testimoni que hauràs d’entomar quan ho desitgis. Jo, dissortadament, poca cosa més et puc explicar, però “papou” Roger en té moltes més. I ell i jo ens hem conjurat perquè aquesta informació no et falti en el moment oportú.

——————————————————————————————————

Les anteriors cartes a la meva néta –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista– les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes Totxanes.  Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!