Estimadíssima Mila, Tinc la impressió que, contra la fama de persona metòdica que m’atribueix la família, aquesta carta la trobaràs un pèl desmanegada. No em fa res perquè així és com m’ha sortit i estic segur que te’n faràs el càrrec. Fa ben bé un parell de mesos que vaig donant voltes a la idea de
Estimadíssima Mila, Mira que en fa d’anys que l’àvia Anna i jo ens coneixem (d’aquí a no res en farà cinquanta, que aviat és dit!) i juraria que, si no va ser el primer dia que vàrem començar a sortir, no va trigar gaire temps més a explicar-me la història de les seves trenes. Més
Avui és un gran dia per a mi: compleixo seixanta-cinc anys. I encara ho seria més, de gran, perquè arribo a l’edat oficial per jubilar-me… si no fos que, com sabeu molt bé els seguidors d’aquestes Totxanes, ja fa quinze mesos que vaig prendre la decisió de fer-ho de manera anticipada. Si m’aneu seguint veureu
Estimadíssima Mila, Ets una noia afortunada perquè has pogut conèixer la teva besàvia Montserrat, la mare de la teva àvia Anna. De fet, comptant els que tens a la Bretanya. són quatre els besavis i besàvies que hauràs conegut i que, de retruc, hauran tingut l’alegria de conèixer-te. Per això et dic que, als teus
Estimadíssima Mila, Fa quinze mesos t’escrivia una carta (aquesta) en la que et parlava de la decisió dels pares d’anar-se’n a viure a Premià de Mar. Era una decisió valenta –ja t’explicava que els Isern som gent bastant sedentària i poc amant de les mudances– que va comptar amb el suport de tots els de
Estimadíssima Mila, He tornat a passejar pel Parc Güell. Feia bastants mesos que la meva estona diària d’exercici físic la feia (quan m’hi posava, diguem-ho tot) damunt d’una cinta rodant del gimnàs del Club Natació Catalunya. Caminava mitja hora amb la màquina programada a ritme viu i així cobria l’expedient que se suposa que la gent de
Estimadíssima Mila, Com et deia en la meva anterior carta, el diumenge passat –l’històric 9N— vaig votar pensant en tu i en tots els nois i noies de la teva generació que ja hi sou però que encara no esteu plenament al cas del que entre tots anem fent de cara al futur de país independent
Estimadíssima Mila, Sé molt bé que al llarg d’aquesta sèrie de cartes que des de fa un parell d’anys t’estic escrivint he dit en diverses ocasions que ets una privilegiada perquè, tot i que encara ets molt menuda per adonar-te’n, estàs vivint uns moments històrics. I aquest dissabte, quan publico aquesta nova carta –la vintena ja!– a
Estimadíssima Mila, Estic segur que d’aquí a uns quants anys –remenant potser papers de casa, arxivadors, fotografies o diaris vells– trobaràs informació detallada d’aquests moments que els teus avis, els pares i tot el país estem vivim ara mateix. És una situació sense precedents i que no dubto a qualificar d’insòlita. Precisament per això ens emociona tenir el privilegi de poder viure-la des de la
Estimadíssima Mila, Com cada tarda de dimarts l’àvia i jo havíem anat a recollir-te a l’escola i com que encara fa molt bon temps abans de tancar-nos a casa esperant l’arribada del pare o de la mare vàrem fer una mica de marrada fins a la placeta que hi ha a prop de casa teva. Vàrem estar
Estimadíssima Mila, Tant per la teva àvia com per mi ens has propiciat una doble estrena perquè no només has estat la nostra primera néta sinó que també has estat la primera nena que podem seguir de prop des del dia del seu naixement. Vull dir-te amb això que la nostra experiència com a pares es centrava en els nois –ton pare i ton tiet–
Estimadíssima Mila, Per primera vegada des que ets al món aquesta tarda t’he vist clarament amb les faccions de ton pare. Tu ara encara no ho saps, però un dels jocs preferits de la gent adulta és trobar en els infants punts de semblança física que els apropi al pare o a la mare. En conseqüència, en aquests quasi dos
Estimadíssima Mila, T’escric de nit. L’Onze de Setembre és a punt d’esmunyir-se. Ja fa estona que hem sopat i a casa hi ha silenci. La teva àvia dorm, jo ja he rentat els plats i amb una punta de son i una notable dosi de fatiga em disposo a preparar-te aquesta nova carta –la que fa quinze– que, com totes les anteriors, desconec si
Aquest apunt està especialment adreçat a aquells lectors que en el seu entorn més proper tenen ciutadans –o ciutadanes– d’edat situada entre dos i els quatre anys, ja sigui en format fill, nét, nebot o similar. Igualment, no cal dir-ho, és adequat per a tots aquells lectors en el futur dels quals hi ha la possibilitat d’ingressar properament en alguna de les
Estimadíssima Mila, Començo a escriure’t aquesta carta cap al migdia del dissabte 2 d’agost. Més o menys a la mateixa hora que l’avió que us porta als pares i a tu deu estar a punt d’aterrar a Nantes. Ara mateix no em costa gens d’imaginar-me “mamie” Cathérine i “papi” Alain esperant-vos al camp d’aviació amb la mirada atenta al plafó de les arribades i amb moltíssimes