Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

7 de març de 2016
0 comentaris

Dues sabates desaparellades (trenta-quatrena carta a la meva néta).

Estimadíssima Mila,

A diferència de la majoria de les trenta-tres cartes que fins ara t’he escrit, t’he de confessar que aquesta d’avui la començo sense tenir gaire clar què és el que et vull dir. De fet, l’impuls d’engegar l’ordinador i posar-me a xerrar amb tu m’ha vingut per la contemplació d’una fotografia: la que encapçala aquest apunt.

Analitzada fredament no es pot dir que sigui res de l’altre món: és una imatge normal i corrent. Te la va fer ton pare en sortir de casa un matí de la setmana del Carnaval, quan a l’escola us havien demanat que hi anéssiu calçats amb dues sabates diferents. Ell la va penjar al seu compte de Facebook i jo, fascinat des del moment que la vaig veure, la vaig capturar per posar-la aquí.

¿Què hi trobo en aquestes dues cames coronades per un parell de sabates diferents damunt d’un paviment de panots inequívocament barceloní? No t’ho sabria dir amb exactitud, però em sembla que la resposta aniria per la banda de la màgia que tenen alguns moments que són únics. Mira, si aquesta foto hagués de portar un títol no ho dubtaria ni un instant: li posaria “Infantesa”. I com a lema complementari “Tres anys”, amb el convenciment que, per moltes vegades que la volguéssim tornar a fer, mai més ens tornaria a sortir així.

De vegades ja passen, aquestes coses. Et quedes encaterinat amb una imatge, amb un so, amb una olor o amb qualsevol altre estímul que, sense saber ben bé com, posen en acció dintre teu mecanismes insòlits. És un procés que té una bona càrrega de misteri perquè, de fet, relaciona l’estímul disparador amb la teva sensibilitat d’aquell precís moment i, en conseqüència, la combinació que en resulta és imprevisible i, sobretot, irrepetible. Això passa molt amb les fotografies.

Des de fa uns quants anys fotografiar s’ha convertit en una activitat normal i corrent, en un hàbit quotidià. Portem la càmera sempre a punt a la butxaca i hi comptem tant, amb les seves prestacions, que més d’una vegada copsem el món que ens envolta a través del filtre de la càmera i no a ull nu, que fóra el normal. Res a dir: són els signes dels temps, això és evident, i m’imagino que d’aquí a uns anys, quan siguis més gran, encara ho serà més.

Quan jo era petit fer fotografies era una activitat que es reservava només per a les grans ocasions. El pare tenia la “màquina de retratar” (així li dèiem)  i era l’únic de casa que la feia servir. Comprava rodets de trenta-sis fotografies  –en blanc i negre al principi; després en color– que tenia molta cura de dosificar per aprofitar bé la despesa. Després, un cop revelades, les enganxava en un àlbum on, convenientment datats i documentats, els records de les vacances, les excursions o les festes familiars quedaven instal·lats fins a la fi dels temps.

La biografia de la majoria dels membres de la meva generació és plena d’àlbums de fotografies amb un repertori d’imatges bastant comú: el dia que vàrem nàixer, el bateig, els Diumenges de Rams (quan, mudats, anàvem a beneir la palma i els palmons), les anades a la plaça de Catalunya per donar veces als coloms, la Primera Comunió, el primer pessebre al menjador amb instal·lació de llums, la carta que donàvem als Reis, l’estrena del primer cotxe familiar…

En algunes ocasions solemnes, però, la família tirava mà d’un retratista. És a dir, d’imatges preses en l’estudi d’algun fotògraf professional que al cap d’uns dies arribaven a casa. Tenien un format més gran de l’habitual, anaven protegides amb paper fi i unes tapes de cartró semi dur i, si ens hi fixàvem bé, moltes vegades els rostres apareixien amb els llavis i els ulls suaument retocats a punta de llapis.

La vida ens reserva sempre racons i matisos sorprenents i està bé que, si tenim la possibilitat, els visquem de ple i, alhora, en deixem constància gràfica. Penso, per exemple, amb un gest que tots hem fet en algun moment o altre de la nostra infantesa: posar-nos dintre de les sabates dels grans i fer unes passes cofois i entremaliats. Jo recordo haver-ho fet, tot i que no n’ha quedat cap record fotogràfic. I tu, Mila estimada, també ho vares fer mesos enrere a casa amb les meves sabates. Aquí en tens el testimoni:

Sabates de l'aviRepasso tot el que t’he escrit fins aquí en aquesta carta que, quan la començava, no tenia gaire clars els seus objectius i em quedo amb la impressió que sí, que alguna cosa t’he acabat dient. Per exemple, que mai tanquis les portes a la meravella. Fixa-t’hi bé: la foto que et va fer ton pare m’ha servit a mi per disparar la imaginació i res em fa pensar que a tu no et passi una cosa similar en el futur.

Em sembla que, en part, ja t’ho deia en la carta anterior: l’important és que la teva disponibilitat per a la sorpresa no s’acabi mai. Et parlo per experiència i, creu-me, t’asseguro que viuràs millor.

—————————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista– les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes Totxanes.  Aquí, vaja.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!