Estimadíssima Mila, Aviat es compliran cinc anys del dia que vaig començar aquesta sèrie de cartes que t’he anat escrivint a ritmes molt variats, sense planificació ni cap objectiu prefixat. M’han anat sortint espontàniament i sense presses, que és la manera més segura i eficaç –ara que sóc gran ho sé; tu encara no, és
Estimadíssima Mila, Fa dies que vull escriure’t per explicar-te un fet una mica especial. Res, una cosa que li passa a tothom (o a la majoria), però que quan et toca de prop t’agafa per sorpresa i et neguiteja: fa un parell de setmanes, “fent l’indi” (expressió poc genuïna que has après aquests dies de boca
Estimadíssima Mila, Escric aquesta carta quan al mes d’agost li queden ja molt poques hores de vida. Això vol dir que ets a punt de cloure les teves vacances de noieta de cinc anys que varen començar a finals de juliol a Menorca i que s’acaben avui mateix quan tornaràs del país dels teus avis bretons.
Estimadíssima Mila, Avui t’explicaré una pel·lícula. Però no pas una pel·li convencional, sinó una que em vaig muntar no fa gaire al llit mentre intentava agafar el son en una nit tòrrida de les que estem passant a Barcelona, amb unes temperatures més pròpies del “ferragosto” italià que de finals de juny. En la pel·lícula
Estimadíssima Mila, La carta d’avui la començo parlant-te d’un món ben curiós: el dels somnis. I, tot i que intueixo què és el que et vull dir, em poso a escriure’t sense un pla gaire preestablert. A veure com sortirà, l’experiment… Potser t’estranyarà el que et diré, però t’he de confessar que als meus seixanta-set
Estimadíssima Mila, Situo una cadira enmig del menjador, m’hi assec, poso les mans damunt dels genolls, dic “a veure si hi ha cap nena que vulgui fer escarabat bumbum amb miii…” i no falla: de seguida deixes el que estàs fent i et poses de través i cap per avall sobre els meus genolls (que
Estimadíssima Mila, L’escena que ara t’explicaré va tenir lloc fa mig any, a principis de setembre. Ho recordo perquè era un d’aquells dies que els pares ja treballaven i, en canvi, l’Escola no havia obert encara les portes per començar el curs. Eres a casa i estaves esmorzant al meu costat a la taula del menjador.
Estimadíssima Mila, Amb la d’avui tanco aquesta breu sèrie de cartes en les que he aplegat les explicacions de la tria que ara fa cinc anys vaig preparar perquè entressis amb bon peu en el planeta de la música. M’encantaria que si algun dia llegeixes això (i, és clar, si pots escoltar les peces que
Estimadíssima Mila, En el segon CD –que trobaràs (espero) en la llista que he preparat a Spotify— he aplegat peces en les quals la veu humana té el protagonisme principal. Ja sigui com a solista, en forma de cor o tractada com un instrument més. El tema que obre el conjunt és el Bona nit de
Estimadíssima Mila, Dels quatre CD‘s que et vaig preparar per encàrrec dels pares vaig tenir molta cura que el que dedicava a obres tocades amb piano fos el primer de tots. Dit altrament, volia que les primeres melodies que sentissis fossin aquelles i no unes altres. Per això vaig començar la nota de veu introductòria
Estimadíssima Mila, Avui et parlaré de música. Més concretament, de la teva primera música. La que vares escoltar als pocs dies d’arribar al món instal·lada a casa teva amb els pares. Començaré pel començament perquè ja t’avanço que el tema no quedarà pas liquidat amb aquesta carta. Quan faltaven dos o tres mesos pel teu
Estimadíssima Mila, En la carta que et vaig escriure fa dos dies deia que la generació a la que pertanyem la teva àvia i jo –els nascuts cap a la meitat del segle passat– ha estat testimoni (i protagonista) de grans canvis. Molts més, i molt més transcendents, dels que varen conèixer les generacions que
Estimadíssima Mila, Dono per segur que en els programes escolars de la República estarà previst que tots els nois i noies de la teva edat estudieu l’obra d’un gran poeta català de principis del segle XX que es deia Joan Salvat Papasseit i que, per tant, ja saps de qui et parlo. La seva vida va ser
Estimadíssima Mila, Avui és Nadal i ets lluny: a la Bretanya amb els teus altres avis. No t’amago que ens entristeix una mica no tenir-te a prop en dies tan especials com aquest, però ho entenem: l’àvia i jo t’acompanyem al llarg de quasi tot l’any i és just que els teus avis bretons es reservin
Estimadíssima Mila, He de reconèixer que aquesta col·lecció de cartes que des de fa temps et vaig escrivint té un punt de surrealista. Quan n’he enllestit una la penjo a Internet i, per tant, automàticament queda a l’abast de qualsevol persona que entri al meu Bloc i la vulgui llegir i, fins i tot, comentar. De